19 de març del 2009

No és hora de valorar el lloc que ocupen els mestres?

Avui he estat a la meva primera manifestació com a mestra. No entenia per què començava a aplaudir la gent quan hem girat la cantonada d'Urquinaona amb Via Laietana i m'han dit: "Mira, és que des d'aquest punt és on es veu la gent que hi ha". I realment no sé comptar així, ni sabria dir-vos estadístiques, però jo he trobat que erem molts. La veritat és que l'estòmac m'ha fet una volta estranya, he sentit emoció en veure tota la gent que té ganes de canviar coses.

Tot seguit, però, m'ha vingut un pensament: us imagineu que no hem de fer cap més vaga? Ha estat la primera i m'agradaria que fos la última. Sí, ja sé que estic somiant! A veure si és possible que es faci alguna cosa més que una campanya publicitaria pel reconeixement social de la tasca docent. Qui és el primer que ha de valorar el lloc que ocupem??

1 de març del 2009

Certa hipocresia o supervivència?

El primer dia que vaig arribar a l'escola va ser ella qui em va fer el "tour" i em va explicar les quatre coses bàsiques que havia de saber (jjajaja! quina gràcia: QUATRE coses... En fi!). Vaig pensar que era una persona alegre i amb empenta, que es trobava bé a l'escola.

Amb el temps, però, he vist que ben poques coses li semblen bé però tampoc no parla amb qui podria sol·lucionar-les. Vull dir que és una persona que no para de remugar i criticar però que ho fa d'amagat.

Jo no vull ser així. No vull que la por o la inseguretatdeixin que se m'acumulin punts de vista, crítiques, opcions, etc, fins al punt de pensar que tot el claustre està en contra meu. Ara bé, si això passés i no estigués a gust, tampoc no m'agradaria fer la rosca a aquells qui després critico...

En fi, sempre són complicades les relacions. Això passa a totes les famílies, oi?