Estic trista però no em queixo. No ho faig, primer perquè no em dona la gana i segon, perquè he tingut molta sort i en aquests tres anys no he voltat gens. En millors o pitjors condicions he tingut la oportunitat d'estar el curs sencer a les tres escoles.
Simplement, el que estic fent ara és exercir el meu dret a la pataleta. El meu dret a queixar-me perquè sense estabilitat laboral és més difícil pensar en les coses que vols fer en un futur; perquè amb tant moviment de claustres és molt complicat portar a terme projectes que podrien ser ben interessants; que la senyora Rigau parli de recursos cap aquí i cap allà i que jo em senti retallada d'aquí i d'allà; i el que més m'indigna aviu que he vist les destinacions, que no hi hagi manera que pugui preparar-me un curs dignament perquè fins al setmbre (i n'hi ha que ni això) no tinc idea d'on vaig a parar ni què hi vaig a fer.
