20 de setembre del 2011

Vergonya aliena, impotència meva

Sovint penso que em vaig saltar una assignatura molt important de la carrera. Devia ser alguna cosa així com Didàctica del Comportament, Pedagogia del Respecte o Teoria i pràctica de les coses bàsiques i senzilles que ja han de venir de casa. És a dir, sovint em pregunto què m'he perdut perquè no entenc com actuen els nens de primària.

Avui han assistit a una xerrada i no hi ha hagut un minut que una de les cinc mestres que els acompanyàvem no estiguéssim dient "sshhht", "calla", "escolta", "posa't bé"; o ja directament "calla, escolta i posa't bé". Me'ls miro, em miren I CONTINUEN FENT ABSOLUTAMENT EL QUÈ ELS DONA LA GANA!!! I a sobre, si els dius alguna cosa et responen amb el "què passa?" més despectiu que els pugui sortir de la boca. També hi ha la versió "jo no estava fent res", em giro, passo de tu o em ric de les teves bronques a la cara.

Doncs mireu, quan vaig acabar la carrera no estava preparada per aquestes coses. Tampoc no ho estic ara. No estava preparada per gastar tant de temps i energia per "ensenyar" coses que crec que ja han de venir apreses. No sé d'ón, però apreses. Jo ja educaré els meus fills, si mai en tinc. Espero que arribin a l'escola sabent respectar, escoltar i dialogar. Que no sigui la mestra que hagi de deixar de banda altres temes curriculars perquè ells no tenen ni idea de com comportar-se. O els dóna igual, que encara és pitjor...

Em decepciona molt tot plegat. Sento vergonya aliena quan penso en la senyora que ha estat aguantant els maleducats (ho sento, ara mateix no em surt una altra cosa) i impotència perquè no sé què fer perquè no veig que això vagi a millor...

11 de setembre del 2011

Si penso en positiu...

Fa una estona hem arribat d'un poble del Vallès Oriental. Mentre anàvem en cotxe, la meva parella m'ha mirat de reüll i m'ha preguntat si em passava alguna cosa. Bé, més aviat m'ha dit si m'havia pujat el vi dolç que ens havíem begut després de dinar... Fins que no m'ha dit això jo no era conscient de com estava parlant: massa paraules, massa ràpides i massa gesticulació...

Evidentment, el meu estat de nervis no tenia res a veure amb el dinar, que ha estat molt i molt bé. Resulta que demà éééééés.... exacte! 12 de setembre i tornem a l'escola! Tota la tarda que tinc un nus a l'estómac i tota la tarda que estic angoixada. Tota la tarda que tinc una sensació que no m'agrada. Tota la tarda que em fa por que s'acabi el dia...

Tota la tarda que vull escriure un post però que no sé ben bé què dir perquè tot aquest neguit ja me'l conec. És quelcom que se m'arrapa a la pell i a l'ànima, que m'ofega, que no em deixa pensar, que em bloqueja, que no té causa objectiva...

I com que no sabia què escriure (perquè una també es cansa d'ella mateixa i de repetir sempre el mateix) he decidit posar en pràctica allò que diuen del pensament. Si penso en positiu, déumeusenyorquèdifícil!! ;-) seré capaç de pensar en allò que realment em preocupa i treure-li importància, intentar donar-li la volta o agafar-m'ho d'una altra manera.

Per tant: demà estaré amb els meus propers alumnes sense haver de tenir-ne tota la responsabilitat, que estaran amb la tutora;  ara ja sé que haig de ser sargent encara que no m'agradi gens (ja anirem afluixant després, que al revés no hi ha manera!); baixa't els límits, cullons! (ai, perdó, però és que això em costa molt); els problemes se solucionen quan passen, no quan me'ls invento!; en definitiva, demà, demà passat i l'altre i tots els dies del curs... PENSARÉ EN POSITIU!!! Jajajaja! Ja veurem!!! Això, com veieu, ho dic petit, que encara no m'ho crec del tot... ;-)