MESTRETA

Vergonya aliena, impotència meva

2011-09-20T12:04:00.000-07:00

Sovint penso que em vaig saltar una assignatura molt important de la carrera. Devia ser alguna cosa així com Didàctica del Comportament, Pedagogia del Respecte o Teoria i pràctica de les coses bàsiques i senzilles que ja han de venir de casa. És a dir, sovint em pregunto què m'he perdut perquè no entenc com actuen els nens de primària.

Avui han assistit a una xerrada i no hi ha hagut un minut que una de les cinc mestres que els acompanyàvem no estiguéssim dient "sshhht", "calla", "escolta", "posa't bé"; o ja directament "calla, escolta i posa't bé". Me'ls miro, em miren I CONTINUEN FENT ABSOLUTAMENT EL QUÈ ELS DONA LA GANA!!! I a sobre, si els dius alguna cosa et responen amb el "què passa?" més despectiu que els pugui sortir de la boca. També hi ha la versió "jo no estava fent res", em giro, passo de tu o em ric de les teves bronques a la cara.

Doncs mireu, quan vaig acabar la carrera no estava preparada per aquestes coses. Tampoc no ho estic ara. No estava preparada per gastar tant de temps i energia per "ensenyar" coses que crec que ja han de venir apreses. No sé d'ón, però apreses. Jo ja educaré els meus fills, si mai en tinc. Espero que arribin a l'escola sabent respectar, escoltar i dialogar. Que no sigui la mestra que hagi de deixar de banda altres temes curriculars perquè ells no tenen ni idea de com comportar-se. O els dóna igual, que encara és pitjor...

Em decepciona molt tot plegat. Sento vergonya aliena quan penso en la senyora que ha estat aguantant els maleducats (ho sento, ara mateix no em surt una altra cosa) i impotència perquè no sé què fer perquè no veig que això vagi a millor...

Si penso en positiu...

2011-09-11T12:13:00.000-07:00

Fa una estona hem arribat d'un poble del Vallès Oriental. Mentre anàvem en cotxe, la meva parella m'ha mirat de reüll i m'ha preguntat si em passava alguna cosa. Bé, més aviat m'ha dit si m'havia pujat el vi dolç que ens havíem begut després de dinar... Fins que no m'ha dit això jo no era conscient de com estava parlant: massa paraules, massa ràpides i massa gesticulació...

Evidentment, el meu estat de nervis no tenia res a veure amb el dinar, que ha estat molt i molt bé. Resulta que demà éééééés.... exacte! 12 de setembre i tornem a l'escola! Tota la tarda que tinc un nus a l'estómac i tota la tarda que estic angoixada. Tota la tarda que tinc una sensació que no m'agrada. Tota la tarda que em fa por que s'acabi el dia...

Tota la tarda que vull escriure un post però que no sé ben bé què dir perquè tot aquest neguit ja me'l conec. És quelcom que se m'arrapa a la pell i a l'ànima, que m'ofega, que no em deixa pensar, que em bloqueja, que no té causa objectiva...

I com que no sabia què escriure (perquè una també es cansa d'ella mateixa i de repetir sempre el mateix) he decidit posar en pràctica allò que diuen del pensament. Si penso en positiu, déumeusenyorquèdifícil!! ;-) seré capaç de pensar en allò que realment em preocupa i treure-li importància, intentar donar-li la volta o agafar-m'ho d'una altra manera.

Per tant: demà estaré amb els meus propers alumnes sense haver de tenir-ne tota la responsabilitat, que estaran amb la tutora; ara ja sé que haig de ser sargent encara que no m'agradi gens (ja anirem afluixant després, que al revés no hi ha manera!); baixa't els límits, cullons! (ai, perdó, però és que això em costa molt); els problemes se solucionen quan passen, no quan me'ls invento!; en definitiva, demà, demà passat i l'altre i tots els dies del curs... PENSARÉ EN POSITIU!!! Jajajaja! Ja veurem!!! Això, com veieu, ho dic petit, que encara no m'ho crec del tot... ;-)

13'30 tic-tac, tic-tac...

2011-08-30T14:23:00.000-07:00

Avui m'he aixecat d'allò més bé i poc a poc m'ha anat venint una miqueta de mal de cap que ara mateix ja està en un punt que no m'agrada gens. Què deu ser? Potser que demà estaré mirant aquesta pàgina i creuant els dits per no acabar voltant massa i tenir feina tan aviat com sigui possible?

Ai, senyor, quanta gent deu tenir mal de cap avui, també?

Quantes vegades es pot començar?

2011-07-27T05:33:00.000-07:00

Aquest any és la tercera vegada que començo. Per tercera vegada he tornat a no tenir adjudicació en els nomenaments d'estiu, però aquesta vegada ha estat més dur perquè en la provisional sí que n'havia tingut: il·lusa de mi pensava que sí que estaria a l'escola on he treballat aquest any...

Estic trista però no em queixo. No ho faig, primer perquè no em dona la gana i segon, perquè he tingut molta sort i en aquests tres anys no he voltat gens. En millors o pitjors condicions he tingut la oportunitat d'estar el curs sencer a les tres escoles.

Simplement, el que estic fent ara és exercir el meu dret a la pataleta. El meu dret a queixar-me perquè sense estabilitat laboral és més difícil pensar en les coses que vols fer en un futur; perquè amb tant moviment de claustres és molt complicat portar a terme projectes que podrien ser ben interessants; que la senyora Rigau parli de recursos cap aquí i cap allà i que jo em senti retallada d'aquí i d'allà; i el que més m'indigna aviu que he vist les destinacions, que no hi hagi manera que pugui preparar-me un curs dignament perquè fins al setmbre (i n'hi ha que ni això) no tinc idea d'on vaig a parar ni què hi vaig a fer.

Exigir-se

2011-06-20T10:11:00.000-07:00

Avui he tingut una prova d'aquelles que em fan adonar-me de com m'exigeixo, la manera com ho faig. Allò que veig és que potser no arribo, que no ho faig tan bé com voldria, que hi ha un munt de coses a millorar... Però el què no veig és que no estic centrada només en una assignatura ni en un grup, que en són unes quantes i que intento fer-ho de la millor manera que puc. Avui no he tingut més remei que riure quan m'he vist amb les tres carpetes sota el braç!

Entre unes coses i altres tinc al cap sis grups, sis!!!, i a sobre no faig el mateix a tots: amb uns faig castellà, reforç, anglès...; amb l'altre PELE i desdoblaments de llengua i matemàtiques; amb l'altre informàtica... Un total de 13 coses diferents en les què pensar!!! Bé, ara exagero perquè hi ha alguna classe que no la preparo jo però sigui com sigui porto aquests grups.

I és clar, no he tingut més remei que riure quan he vist els lloms dels carpesans. No només canvio les matèries sinó també els grups, i "passejo" de P4 a 4rt. Bé, diria que, vist d'aquesta manera, puc respirar tranquil·la amb la feina què he fet. Sabeu què? Què prou dignament ho he fet! ;-)

Futur incert

2011-06-15T14:17:00.001-07:00

Al setembre em volia quedar en aquesta escola. Ho tenia claríssim perquè la gent que hi treballa és el grup humà més fantàstic (en molts sentits) que m'he trobat mai. Sé que puc fer moltes coses, que aprendré molt i que podré participar en projectes molt interessants.

Al novembre va arribar una notícia que va deixar el claustre mig glaçat: l'escola desapareixia (no és ben bé això, però sóc una paranoica amb aquest tema i si poso la paraula clau em fa por que algú arribi al blog a través de buscadors). Plors, frustració, silencis...

Al desembre, gener, febrer i etc., pensem que lluitem per a què això no passi i a vegades, innocents, fins i tot pensem que ens escolten i que ens en sortirem. A vegades penso que no vam fer tot el que podíem haver fet per evitar-ho. O potser per posar-ho tan fàcil.

A finals de maig ni sé si em poden ubicar a l'altre edifici ni si vull que m'ubiquin. És un horror com s'ha fet tot aquest procés i el curs vinent serà força dur per tothom que es quedi allà. I és un horror que un dia arribi el concurs de trasllats i diguin que se'n van, que després renunciin, que una mestra digui que marxa i jo em faci il·lusions, que ara diu que torna i jo quedo fora de la plantilla, que si m'hi quedo serà amb mitja jornada... I és un horror que res d'això es pugui concretar encara...

A mitjans de juny penso que més val que m'ho prengui amb calma!

D'un en un

2011-04-03T14:37:00.000-07:00

Jo ja sé què vull dir, però el tema de l’educació, l’ensenyament, o com ho vulgueu anomenar és tan complicat i hi ha tants factors combinats que se’m farà difícil no embolicar-me.

Ara és època d’avaluacions, de parlar dels alumnes, del seu progrés, de si les condicions a casa són bones o no, de si tal necessita una vetlladora, de per què X té tanta ràbia, de si l’altre no fa més perquè no pot o perquè no li dóna la gana...

No sé si vosaltres podeu però jo no. No puc veure individualment més de 100 alumnes i menys quan estic amb ells 4 hores a la setmana, amb els què més. No els puc veure a tots. Evidentment, veig aquells dels que es parla a les avaluacions, els mateixos que veu tothom. El que té dictamen, el que l’hauria de tenir, el que de cop es gira i tira una cadira enlaire perquè algú l’ha mirat malament...

Últimament estic pensant si és bo o dolent tractar aquests nens de manera diferent. Vull dir, com és que no el castigo sense pati com els demés? Perquè no em munti un altre pitote? Perquè necessita esbravar-se i si el deixo sense jugar serà pitjor? Per què a aquesta persona li dono un premi quan fa una cosa bé quan tinc altres alumnes que habitualment ja ho fan bé?

Igual m’equivoco molt, però de fet per això escric el post, a veure si algú em dóna la seva opinió. Cada vegada més penso que la motxilla que porta el meu alumne s’ha de quedar fora, que m’és igual (a veure si s’entén el què vull dir) amb qui viu, d’on ve, si a casa li expliquen contes... Tot això ho dic perquè crec que hem de fer que el temps que estigui a l’escola el passi el més feliçment possible i això implica que ha de seguir unes normes, que se l’ha de fer veure que té els mateixos drets i deures que els seus companys, que aquí ningú no és diferent, que si anem tots a la una es treballa millor i les coses surten més bé. Les pautes que a casa no són clares, a l’escola ho han de ser.

Però és clar, això és el que costa, perquè aquells que porten aquella motxilla una mica més endreçada ho podran fer millor i no necessitaran tant de la nostra ajuda. Els que no... Aquests són els que em preocupen, perquè ells cada vegada són més i nosaltres menys i amb menys recursos.

Potser en un proper post parli del que JO puc fer amb el què tinc i amb les hores de què disposo. Al cap i a la fi, no serveix queixar-se de que no tenim recursos, de què no hi ha desdoblaments perquè un cop entres a classe no hi ha cap botó pause i alguna cosa has de fer...

Castellers

2010-11-19T11:38:00.000-08:00

Ara que els castellers són patrimoni de la humanitat, podriem jugar a algun d'aquests jocs. A més, així treballem amb els nens el tema de cooperació i solidaritat. No us sembla?

4 dies de calma + 5 d'alumnes: balanç positiu

2010-09-11T13:36:00.000-07:00

Aix, què bé! Després d'unes quantes respiracions profundes al metro, arribo al meu destí i em trobo amb una gent fantàstica. Poden ser d'una manera o d'una altra, però des de ben principi em sento molt a gust i tinc la sensació que ja començo a formar part d'aquell equip. Acollida. Simplement és això. Una cosa que a vegades sembla tan difícil d'aconseguir però que ells ho fan de manera tan sincera i sense cap esforç que em fa tornar a creure en la gent. I sí, per què negar-ho, això també m'ajuda a creure en mi.

L'ambient és fantàstic. Només hi ha quatre dies per preparar el màxim possible abans no arribin els alumnes però no hi ha males cares, no hi ha queixes, la gent va fent i ens ajudem. Sabem que som professionals i que en aquests quatre dies hem de fer el que poguem, que serà molt, perquè els nens ens importen. Però tot i el poc temps també tenim temps per anar al bar, esmorzar, xerrar i riure sobre tonteries. Es tracta de deixar l'estrés negatiu amagat, que no ens ajudarà a res.

I sense adonar-nos (sense adonar-me) arriben les Laures, els Dídacs, les Sahories... I no sé si és per la feina feta a teràpia, per la seguretat que m'han donat aquests quatre dies, l'experiència d'un curs i mig, per alguna raó que encara desconec o per tot plegat que... sóc feliç! M'agrada la meva feina com pensava que no m'agradaria mai. No està tot fet, ni pel que es refereix estrictament a l'escola ni pel que es refereix a mi mateixa, però estic contenta. Estic tan contenta que no vull pensar si continuarà així o no. Només vull gaudir d'aquest estat. Només vull estar contenta.

Ja m'ho trobaré!

2010-08-31T10:07:00.000-07:00

No vull dir que és una nova etapa perquè les noves etapes sovint acaben sent un fiasco. Al menys les meves. No és una continuació perquè ja us vaig dir que alguna cosa canviava, que ja n'estava farta de tants posts malencònics, pessimistes, tristos i etc.

Resulta que demà trepitjo de nou una escola. Que no sé què passarà ni vull saber-ho. Que no sé com seran els companys però avui tampoc no penso imaginar-me'ls. Que no sé si me'n sortiré o acabaré patint com l'any passat, però no penso anticipar les pors. Que estic ordenant l'estudi no per treure res del passat sinó per deixar espais per aquest nou curs escolar. Que després de més de 200 dies sense anar a treballar perquè em pensava que no en sabia, és normal que encara avui, a unes 15 hores de tornar-hi, tingui una certa angoixa que de ben segur farà que em costi una mica dormir.

Resulta que quan no penso tant les coses em van millor, així que vaig a fer un gran somriure per fer fora tots aquells pensaments que eren negatius i que no m'han servit mai de res. De res bo. Tothom sap que, hagi de passar el que sigui, ja m'ho aniré trobant, oi? Apa, doncs! Bon començament de curs a tots els bons professionals!!

Contestador

2010-07-29T05:21:00.000-07:00

Llegeixi's amb el to de la senyoreta de telefònica:

Ha entrat a ca la Mestreta. En aquests moments està desconnectada o fora del país petit. Si vol, pot deixar un comentari després del senyal. Gràcies. Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!

MESTRETA rides again

2010-07-26T06:10:00.000-07:00

Tots els dilluns des de mitjans de gener he fet el mateix recorregut cada matí: he anat al CAP que em correspon, he demanat el seguiment de la baixa, si tot ha anat bé me l'han donada de seguida o si no he hagut de tornar per parlar amb la doctora, he agafat el metro per baixar a Urquinaona i, finalment, he deixat el paperet al Consorci.

Però avui no.

Avui és dilluns i comença l'enèssima etapa de la meva vida, amb l'esperança que aquesta sí que em dugui cap allà on jo vull. Hi ha certes pistes que em diuen que alguna cosa ha de canviar, que jo he après a mirar el món amb uns altres ulls i que les coses són més fàcils quan m'hi he posat que quan he pensat com serien... De ben segur que estaré nerviosa quan trepitji una escola de nou. Em fa pànic pensar que...

Però avui no.

Avui no hi ha res a pensar. Tinc tot un mes per fer vacances de veritat i acabar de creure en mi i que puc fer més coses de les que em penso. I si no és així, ho deixarem i no passarà res. Jo hauré guanyat perquè per primera vegada no hauré fugit d'allò que em fa por.

I avui sí!

Avui vull canviar la cara d'aquest blog. He començat pel disseny, que me l'he trobat de cara quan hi he entrat després de tants mesos. El senyor Blogger m'ha posat en pantalla un gran missatge que deia que hi ha un nou apartat on canviar l'aspecte del teu blog. Au, doncs som-hi! Primer per fora i després per dins, que estic farta de tants missatges negatius i pessimistes...

I ja van dos...

2010-03-17T12:27:00.000-07:00

Tal dia va fer dos mesos que estic de baixa. Hi ha dies que ho porto millor. Hi ha dies que no ho porto. Hi ha dies que em sento més optimista... I aquesta setmana el que toca és sentir-se una estafa. Per què? Doncs perquè resulta que puc riure, puc sortir, puc anar al cinema, puc ballar, puc quedar amb la gent... Però no puc anar a l'escola. No puc ni pensar-ho... Aleshores quan faig qualsevol cosa de les que dic, em sento una mica hipòcrita, estafadora... Qui em conegui sap que no és així, però resulta que sóc jo la que s'ha de conèixer i es veu que això és un procés llarg. Molt llarg.

Ironies

2010-02-13T07:39:00.000-08:00

Ara que estic de baixa per ansietat i em faig un munt de preguntes sobre la meva feina, m'arriba una carta de la universitat on em comuniquen que ja puc passar a recollir el títol...

Irònic??

Ser o estar...

2009-12-10T11:07:00.000-08:00

Què li passa a les teves sabates que ESTAN verdes?-pregunta la N de P4.

És que ella (i també les sabates) és així... :-)

No vull / No puc

2009-12-03T11:42:00.000-08:00

Fa una setmana que la situació s'ha complicat força. Ja estem a finals de trimestre i jo continuo sense entendre'm amb els nens. És cert que no em passa amb tots, però sigui pel que sigui, tinc la sensació que no acabo de connectar amb cap grup. No m'ho passo bé, no m'ho passo gens bé a la feina. Ningú no diu que hagi d'anar-hi cantant, però pateixo tant que cada dia que passa se'm fa més difícil. Ara només em faltaven els pares, preguntant (i no a mi, si no a les tutores) que què passa amb la Mestreta... Què voleu que us digui? Aquesta setmana em rendeixo. No puc més. No sé si no se fer bé la meva feina perquè m'angoixo i sóc una insegura de collons, a banda d'estimar-me una merda, o bé és al contrari...

Incy Wincy

2009-11-19T09:45:00.000-08:00

A banda d'altres coses, a l'escola faig els tallers d'anglès de P4 i P5. Bé, jo no crec que se'n pugui dir tallers, d'això, però bé, com que estic fent una substitució tampoc no m'hi ficaré massa ni és el propòsit d'aquesta entrada.

A vegades passa que, per molt que et preparis una classe, pot ben bé no funcionar. I a vegades passa que t'adones que canviaven els grups i tu no saps què tenia pensat fer la persona que substitueixes, però tens 10 personetes davant teu que t'esperen, per tant busques una cosa ràpida. I resulta que és la classe més interessant que han trobat de totes les que hagis preparat!

Això és el que em va passar fa no gaire, així que vaig dibuixar unes quantes Incy Wincy spiders en una làmina i vaig agafar el CD amb la cançó. La vam cantar, vam veure un vídeo a YouTube i van pintar les seves aranyes. Ara només quedava fer-ho més vistós i vaig anar a buscar una mica de paper de seda negra.

Aquí en teniu una mostra:

25/11/09: Acabo de llegir el post i no sé si pot estar més mal escrit! Uff, devia d'estar espessíssima quan el vaig escriure!

Garbuix de com actuar (o jo què sé)

2009-11-06T09:47:00.000-08:00

Avui tornant de l'escola m'he trobat dos nois d'11 o 12 anys cantant una cançó. Això, en principi, no seria cap problema si no fos que en els segons que ens hem creuat he sentit dues paraules no gaire boniques. Tot evoluciona, els gustos canvien, ara estan de moda els "rapers", tot va més de pressa, els agraden altres coses...

No sé com eren els nens fa un temps... Sé com era jo i sé que era més respectuosa, que feia cas als grans, que no molestava els meus companys, que no ofenia ningú... És evident que les coses estan canviant i que ho estan fent d'una manera que em fa por.

Tendeixo a pensar que els nens avui en dia també són nens, que els agrada moure's, jugar i cantar. Però quan preparo les classes, si els deixo moure ni m'escolten, no segueixen les regles del joc, són massa competitius i s'acaben barallant. Pel que fa a les cançons, la meitat de les que hi ha al llibre de text ni les faig perquè sé que no els agradaran, que les trobaran avorrides...

M'esgarrifo davant alguns comportaments de nens de 8 anys. Vuit anys!! Arriba una companya amb el curs començat i l'únic que se'ls acut és treure-li el paraigües, amagar-li el llibre i dir-li tonta. I resulta que l'A., per fer-ho més bonic, ni tan sols parla català així que no es pot defensar.

M'agradaria pensar que només és un grup però l'altre tampoc no es queda curt, es burlen dels que en saben menys, busquen què és el que molesta a un company per repetir-ho fins fer-lo plorar...

I el que considero més greu de tot és que crec que no entenen el que estan fent, no veuen que no estigui dolent, els ho expliques de mil maneres i no et dóna temps a girar-te que ja ho tornen a fer.

Hi ha vegades (moltes més de les que m'agradaria) que em sento desbordada, que no sé com actuar. De veritat. Sovint m'envaeix un sentiment d'impotència i tristor massa gran...

Language & Methodology

2009-09-10T12:43:00.000-07:00

Canterbury és un lloc que m'ha agradat molt i on, segurament, no hi hagués anat mai per compte propi. Hi vaig estar els últims 15 dies d'agost gràcies a les ajudes de formació.

Aquesta maleta que veieu aquí la vaig haver de comprar per posar-hi tots els llibres! Què voleu? Potser el meu marit té raó i em vaig tornar una mica boja però no em vaig poder resistir a les Charity Shops ni a les ofertes de "3 for 2"...

Pel que fa al curs... Mmmmmm... Critico? No, no és crititcar per criticar. Penso que hi havia massa coses que no m'han acabat de fer el pes. Per exemple, necessito coses que no pugui trobar a internet i a vegades (massa vegades) tenia la sensació que el sr.Google em podia explicar les mateixes coses...

I més ràpid! Ja que només hi estàvem 10 dies, crec que era important que ens donessin més material i menys exemples. Què vull dir? Doncs que som mestres de primària però no tontos, per tant no calia que a cada activitat sortissin entre 3 i 5 voluntaris. No sé els altres, però amb una vegada jo ja havia captat de què anava la cosa...

Tampoc no em va fer gràcia que visquis en un lloc on comparteixes cuina i bany amb tres catalans més. Sí, ja sé que podíem haver decidit parlar anglès.

El que em sap greu és que, al final, és un curs que val peles i que potser s'hauria de repensar. La formació no només consisteix en anar-te'n fora. Evidentment, jo estic molt contenta d'haver-hi anat però em queda un gust agredolç...

Això sí, pel que fa a les relacions personals han estat uns 15 dies molt intensos, d'aquells que no s'obliden. Fins i tot m'atreveixo a dir (i mira que és difícil) que potser he fet amics i tot!

Sense internet, sense feina, amb...

2009-09-01T04:09:00.000-07:00

Ara mateix sóc a un ciber cafè. Hi he entrat perquè, de moment, no tinc internet a casa i havia de mirar si m'havien donat alguna adjudicació en els nomenaments d'avui. No hi ha hagut sort... No passa res, demà serà un altre dia. De moment tinc més temps per treure coses de caixes, que estic de mudances. Em tocarà buscar un lloc per connectar-me a internet al nou barri, que avui he creuat mitja Barcelona. Amb això dels nomenaments telemàtics no m'he volgut jugar el coll, així que he anat a allò segur, al ciber que conec i sabia que em podria connectar sense problemes: al barri antic (antic des d'ahir només).

Sense internet i sense feina però amb moltes ganes d'explicar-vos com ha estat el meu curs amb Pilgrims a Canterbury. Hi ha la part que m'ha agradat, la que no, les experiències amb les companyes de vol i de pis... Moltes coses!!! Tinc moltes ganes de contar-les però ja porto massa temps al ciber així que haureu d'esperar. Prometo que ho escriuré tot!

De moment, bona entrada de curs a aquells que ja esteu treballant!

Bones vacances!

2009-07-14T07:16:00.000-07:00

Uff! M'adono que fa massa dies que no escric. Potser és perquè aquesta mestreta està ja de vacances i ha aconseguit desconnectar del tot.

De fet, ara només passo per aquí per dir-vos que no ens tornarem a veure fins setembre. He lligat tant el blog amb el que em passa cada dia a l'escola, que ara que no hi vaig no té sentit escriure per escriure.

Ens trobem de nou al setembre i aleshores us explicaré com m'ha anat el curs que vaig a fer a finals d'agost a Canterbury.

Have a good summer!!!!

Novata's diary

2009-07-02T05:51:00.000-07:00

Dimarts 30 de juny. Acaba el meu contracte. A les 14'30h ja m'he acomiadat de tothom i marxo cap a casa. Abans, però, he anat a buscar la credencial perquè m'ho ha dit un company, que si no... Credencial? Què és això?

Dimecres 1 de juliol. Cap a les 10h vaig a portar la credencial al Consorci. Com que m'he despistat i no faig cap curs, sol·licito els papers de l'atur o aquest estiu no cobraré res de res.

A la una més o menys, estic sortint de la oficina de l'Inem. He preguntat com va el tema, no sigui que hagi de dur algun paper o quelcom que no tingui.

Cap a les 14h em truquen preguntant-me si encara estic interessada en els cursos a l'estranger. Però si no m'havien donat plaça! I tant que vull! Quines dates vols? Queda aquest. Aquest altre també és interessant. D'acord, però no em pots donar més informació? Metodologia i llenguatge. Endavant.T'inscric? Sí.

Dijous 2 de juliol. Cap al departament a demanar informació sobre el curs. La noia amb la que vaig parlar per telèfon ahir no hi és. M'atén una dona que va tan atabalada que no em veig amb cor de preguntar-li cap dels dubtes que tinc. I en són molts! Miro els papers que em dona i són informacions generals sobre cursos generals. I el que jo vaig a fer??

Torno cap a Urquinaona per saber com afecta el curs, amb la paga del juliol i la demanda d'atur. Haig d'anul·lar-ho, suposo?

Vaig cap a l'Inem, again, i m'atén una senyora amb falta de... fibra?, un bull?, energia? No sé què li fa falta però no té expressió a la cara i em mira com si fos extraterrestre. Acaba preguntant-li al seu company (el mateix que em va atendre ahir) i ens entenem perfectament: no hi ha cap problema perquè encara no havia dut el certificat d'empresa.

Arribo a casa i obro l'ordinador. Bé! Trobo alguna cosa més d'informació sobre el curs.

Ara què faig? Busco bitllets d'avió?, intento aclarir alguna cosa més del curs?, m'asseguro que no em quedaré sense atur i sense diners a l'agost?, deixo passar uns dies i truco al departament per aclarir aquells dubtes?, quin és el proper pas a seguir? Segur que no he pensat amb alguna cosa en la què havia d'haver pensat...

Tercer trimestre

2009-06-28T02:25:00.000-07:00

Tinc tan present el moment que la L em passejava amunt i avall per l’escola i m’explicava, des d’una finestra de la biblioteca, a quin bar anaven a fer el cafè i on estava la farmàcia, que em sembla increïble que hagi passat tot un curs des d’aleshores.

Però sí, efectivament han passat tres trimestres. El primer, el segon, i ara el tercer, m’han ensenyat moltes coses, algunes de les quals les vull deixar per aquí escrites:

_Encara no m’organitzo prou bé. He trobat feines dels meus nens que ja no podran posar a l’àlbum. Quina mestra s’oblida dels treballs dels seus alumnes! ;-)

_No vull criticar (gaire) per darrera. M’agrada més la opció d’intentar fer les coses el millor que sàpiga i mantenir un bon clima a la feina.

_Hi ha coses que no s’aprenen mai, ni tan sols amb l’experiència, així que millor m’ho prenc amb filosofia. Exemples: les avaluacions, els comiats, provar una cosa i una altra i una altra fins que trobis el que és adient per aquell grup, o nen!...

_Hi ha coses que sí que es van aprenent amb el temps. Segur que en algunes coses no sóc la mateixa que va arribar al CEIP C... el 8 de setembre de 2008. És cert, oi??!!! Oi??

_Si mai m’havia plantejat si aquesta feina és la que m’agrada, la que no, si la puc fer, etc, aquest no és el moment de respondre’m. Aquest primer any no l’he viscut, més aviat he intentat sobreviure, així que no puc cercar la resposta.

_Si jo no em crec que puc fer-ho, com he de transmetre als nens que poden? Aquesta inseguretat, Mestreta...

Han passat tantes coses aquest curs que mentre més hi penso més tonto em sembla fer llistes com aquesta. Però és una mena de recordatori per quan hagin passat els anys i vulgui mirar enrere, vulgui veure com era, en què hauré canviat, què em preocupava... Evidentment aquí en aquestes llistes no hi és tot, només hi és el que em ve al cap avui quan ho escric. A més, estic segura que he aprés moltes més coses de les que ara sóc conscient...

Bon estiu, mestres!

Sense nens

2009-06-24T08:42:00.000-07:00

Quina sensació més estranya... Demà quan vagi a l’escola ja no hi haurà cap nen.

Ahir vaig estar fent petons i abraçades, desitjant-los good summer i que, sobretot, s’ho passessin bé, que ja els tocaria treballar de valent el curs vinent.

Una mica més tard, a casa, m’adonava que no m’havia acabat de creure que ja ha passat tot un curs. Tant que m’han fet patir i ara em sento una mica buida. És increïble el lligam que hem acabat fent, finalment. Les seves carones mentre m’abraçaven, una barreja d’alegria per les vacances i peneta perquè em trobaran a faltar. I no, no ho acabo d’acceptar, però el curs que ve no seran els meus nens...

Collons!, quina feina que he anat a triar!

Olor a mar

2009-06-16T06:08:00.000-07:00

Són gairebé dos quarts d'una i els de Cicle Inicial estan fent la fila per anar al menjador. Quan passo pel costat d'ell, l'F em diu "eeeeei, has ido a la playa!".

"I tu com ho saps?" li pregunto jo, pensant-me que ha confòs els sostens que porto lligats al coll amb un bikini.

Però no, no era per això. Riu i em contesta: "porque me he acercado y hueles a mar".

Espero que fer olor a mar sigui positiu perquè sí que he anat a la platja, però ja fa quatre dies d'això...

S'acaba...

2009-06-13T14:27:00.000-07:00

Sigui per la raó que sigui, no tinc la sensació d’haver-ho fet massa bé aquest any. Atenció als qui em coneixeu, que no m’estic flagel·lant, només dic que hi ha moltes coses (moltíssimes) que he de millorar. I això està bé, reconèixer és el primer pas per poder canviar, oi?

El dia que vaig llegir aquest post de la zel, just havia començat a portar coses de casa cap a l’escola i de l’escola cap a casa... Ja ha passat tot un curs i gairebé ni me n’he adonat! A mida que anava posant la bata a la bossa, tornant els llibres de classe a la biblioteca i desenganxant totes les etiquetes en anglès que he anat deixant pels passadissos, se m’anava encongint una mica el cor. Per bé o per mal serà difícil que oblidi aquesta escola. Ha estat el lloc on he iniciat aquesta carrera que a vegades sembla que no va enlloc. Per això mateix, per ser el primer lloc, i els principis sempre costen, tinc la sensació d’emportar-me més mal de caps que alegries, però no deu ser cert. Com a tot arreu hi ha de tot. He conegut gent que no ha tingut ganes de conèixer-me, que ni deu saber com em dic i que tant li fa com em vagi demà o demà passat. Però també he conegut gent maca i gent molt maca, persones amb molta estimació per la seva feina i amb ganes d’ajudar.

Quan vaig posar la bata a rentar encara vaig treure un dibuix arrugat de la butxaca. L’R sempre me’n fa i després quan toca fer-los a classe resulta que no en té ganes... Com són! Els nens, per què no dir-ho?, deuen haver patit la meva manca de pràctica. Sense adonar-me’n, m’ha costat estimar-los perquè estava massa pendent de mi mateixa. Pot semblar mentida, però també hi ha deu haver algun que no deu saber com em dic. Sigui com sigui, aquests són els meus primers nens i (a vegades malgrat ells mateixos) els trobaré a faltar perquè l’any que ve ja no els veuré. Vés a saber on estaré i com... I ells? Com estaran? Hauran trobat feina els pares de la B? A l’A li anirà bé el canvi d’escola? Haurà servit de res que la K repeteixi curs? Haurà crescut l’autoestima del C? I en D, deixarà de guardar tanta ràbia?

A la facultat ningú no et diu res sobre tota la càrrega emocional d’aquesta feina...

Cinc. I què?

2009-06-05T06:57:00.000-07:00

Potser el que ara us explicaré no és tan greu i no cal que m'ho prengui malament ni hi doni més voltes. Com que tinc baixa autoestima, reconec que a vegades tot m'ho agafo com si fos un atac personal.

El cas és que ja hem fet la primera reunió d'avaluació. Tothom va dir les seves notes globlals i quan jo vaig dir les d'anglès i les van apuntar, un, dos, tres, quatre i cinc, van comptar els suspesos! D'acord que sóc la que més ha suspés però a mi m'ha fet la sensació que el problema no era qui i perquè havia suspès sinó el nombre.

Realment el que em fa més ràbia és que aquesta assignatura no és, ni de lluny, la principal prioritat de l'escola. De fet, no és ni l'última. I ara què passa, que de cara a la galeria, no queda bé que hi hagi un nivell baix. Els alumnes d'aquesta escola tenen molts problemes d'aprenentatge. A banda, amb l'anglés tenen molt poca paciència i molta frustració i en tot el curs no he aconseguit que no desconnectin a la primera que no entenen una paraula. No dic que no hagin patit la meva inexperiència, han estat els meus conillets d'índies, però si s'estableixen uns objectius i no els aconsegueixen... Pffff!!! Què difícil que és tot això!

Torre Eiffel

2009-05-20T12:56:00.000-07:00

Hi ha una pàgina que ens convida a participar amb diferents relats a partir d'una proposta que sol ser un quadre. Fa temps que me la miro i avui m'he decidit a participar. Aquí teniu el meu relat:

De com frustrar les il·lusions i capacitats de la mainada

En Charles anava cap a l'escola ben content. Estava segur que el seu projecte agradaria molt al professor. Els havia demanat que dibuixessin un element característic de la seva ciutat i ell havia pensat en la Torre Eiffel. Li agradava molt pintar, així que va agafar els seus olis i va començar a fer pinzellades aquí i allà sense parar. Va dedicar-hi molts dies i per això anava ben content i orgullós amb el seu quadre sota el braç.

La seva alegria va quedar tallada de cop en veure la cara de monsieur Ferrer. Es va posar vermell com una tomata i no va parar de dedicar-li un munt d'insults. Va agafar aquell quadre i, mostrant-lo a la resta dels alumnes, va cridar que la Torre Eiffel no era així, ni tan sols del mateix color, que semblava que n'hagués dibuixat la destrucció, que aquella imatge no era real i que no s'entenia res. Tot seguit va fer petar el quadre contra la taula i es va trencar per la meitat.

Mentre sentia el riure dels companys de fons va agenollar-se ràpidament a recollir allò del que ell n'estava tan satisfet, pensant que potser havia fet el ridícul i que mai no arribaria a ser famós. Potser tampoc pintor...

Dels nervis a la calma... O no.

2009-05-20T10:56:00.000-07:00

Aquest any he sobreviscut. Tinc la sensació que no he pogut viure la meva feina, massa angoixa, massa autoexigència i massa tensió. Però bé, això ho deixarem pel post del que he après en aquest 3r trimestre (tal com vaig fer amb el primer i el segon).

Falta ben poc perquè es deixin de sentir els seus crits pels passadissos i els meus dins les aules. Qualsevol diria que m'agrada cridar però no ho he sabut fer d'una altra manera. Avui, per exemple, ha estat una tarda de desesperació, la pitjor en tot el que portem de curs. Amenaça rere amenaça per poder fer una feina de no res. He acabat esgotada, cadascun d'ells s'ha endut un xic de l'energia amb que la mestreta venia carregada aquest matí.

Ja m'havien dit que la primavera els trastoca un xic i que després de setmana santa estan especialment moguts. Però això? Marededeusanyor! Per no fer-nos gaire mal, ni ells ni jo, he decidit no avançar més matèria (més llibre, vaja). Ara miro desesperadament llibres que tinc per casa, cerco idees, recursos a internet, intento buscar en el que em van ensenyar a la carrera ... Els queden 4 o 5 hores d'anglès fins a final de curs, així que m'agradaria (i molt!) que, en aquest poquet temps, poguéssim esborrar tants crits i mal comportament i acabar tots una mica més relaxats.

Falta ens fa!

Com si del PP es tractés...

2009-05-14T09:56:00.001-07:00

Com explico el que us vull dir sense sortir de l'anonimat? Com explico que no entenc com es pot ser tan desgraciat? Com explico que a l'escola no hem volgut fer pantomimes ni teatres amb el conseller i això ha significat que hagin decidit donar-nos l'esquena? Perdó, que l'esquena ja la donaven, però diguéssim que ara és "oficial".

El més trist és que si governés el PP ho hagués entés...

Quan els llibres no calen

2009-05-06T09:44:00.000-07:00

Avui a la reunió de cicle s'ha parlat sobre els llibres, sobre la valoració que en fèiem dels que s'estan utilitzant. La veritat és que feia temps que tenia ganes de dir el que he dit avui, una pregunta tan senzilla com "Cal el d'anglès a CI???"

El meu punt de vista és que no. Rotundament no. Com a mínim on estic jo. Per què?

_Les famílies compren els llibres, quan la seva situació econòmica és pèssima pèssima, per a que els nens (que només tenen una hora d'anglès a la setmana) portin la meitat sense fer.

_La mestra (jo en aquest cas) em sento totalment limitada perquè, com que han comprat els llibres, jo em sento en la obligació de fer el màxim que pugui. Fer llibre per fer. Bonic, oi?

_A Cicle Inicial l'anglès és totalment i absolutament oral, oi? Doncs si es volen llibres, per què no poden ser socialitzats?

_Si jo haig de fer llibre, on queda l'atenció a la diversitat? Amb la quantitat de recursos d'anglès que es poden trobar a interneeeeeeeeeeet!!!!

Continuo? Crec que no cal... Problema? Doncs que això que hem comentat a cicle ho hauré de parlar amb les companyes de departament i no crec que hi estiguin d'acord amb que l'any que ve no hi hagi llibre.

D'altra banda, igual també els molesta que ho hagi exposat abans al cicle, però què voleu que us digui, ha estat avui quan se n'ha parlat i jo he dit la meva...

Potser m'equivoco, però just el curs passat van canviar el llibre i/o l'editorial i diria que n'estan prou contentes. I sí, el llibre està molt bé, però crec que s'ha perdut una mica de vista el context.

Patir

2009-04-30T09:10:00.000-07:00

Algú que m'expliqui la vida, si us plau, perquè és que hi ha vegades que no l'entenc...

14 + 1

2009-04-28T03:38:00.000-07:00

Encara ara estic rient! Tant m'agrada la meva feina que he anat al cole un dia abans del que em tocava?!! Ja ho deia jo que no quadrava, que anar el 28 significava fer 14 dies de pemís i no 15, però bé, més val ser cautelós i jo hi he anat... ;-)

Quan he entrat i m'han preguntat que què feia allà i que la meva substituta acabava d'arribar em pensava que em prenien el pèl! Aleshores he agafat la llista del menjador i m'han senyalat on estava la creu: era cert! Tot i així encara he pujat les escales, acompanyada de la administrativa, amb cara de "nenes, no us foteu ja més de mi..." Però sí, allà estava ella, preparant la classe de biblioteca, la mateixa que jo ja vaig preparar ahir... Jjajjajaja!

Ja que hi era, he anat a saludar al pati i sí, ho reconec, a deixar que alguna colla de nens vingués a repenjar-se, a abraçar-me i a fer-me petons...

En fi, he començat amb bon humor...

Tenia tot un any

2009-04-26T03:29:00.000-07:00

I ara només tinc dos mesos.

De què em queixo? Doncs no ho sé, del de sempre, m’imagino.

Quan vaig començar a treballar, vaig veure que la mitja jornada i l’horari que m’havia quedat a l’escola em deixaria molt de temps per preparar-me les oposicions. Què bé! Sí però, te les has preparat tu? Doncs jo tampoc.

I ara què haig de fer? Plorar? Doncs no en tinc ganes. Tampoc tinc ganes d’enganyar-me a mi mateixa i dir-me que aquest primer any ha estat dur, que és mol complicat començar, que tenia moltes coses al cap...

Sí, sí, tot el que tu vulguis. Però tenia tot un any i ara només tinc dos mesos.

Feliç Sant Jordi!

2009-04-23T11:32:00.000-07:00

Com que estic encara "de vacances" pel permís de noces, no sé com deu haver anat el dia avui a l'escola. La veritat és que em sap greu, perquè és un dia que a mi m'agrada molt, però bé, ja en tindré d'altres...

M'han regalat un llibre i jo me n'he comprat un altre (Els homes que no estimaven les dones i El món groc). Durant uns moments he tingut a les mans un segon possible autoregal, però després he pensat en l'economia i en "els meus nens". Estic inventant-me un raconet a l'aula on puguin tocar, remenar i triar llibres en anglès així que els últims calerons d'avui destinats a llibres han estat per a ells. Res, dues tonteries, però ja que diuen que a la primavera s'alteren de veritat he pensat que avui era un bon dia per començar a pensar idees.

Segon trimestre

2009-04-17T09:00:00.000-07:00

Tal com vaig fer el primer trimestre, encara que sigui tard (per les vacances i tal) no vull deixar d'escriure el que he après aquest trimestre:

Que encara que sigui mitja jornada i d'anglès (quan per l'escola aquesta llengua és l'última cosa) formo part del Claustre, així que A OPINAR!, fora vergonyes.
Quanta raó tenia la M quan em va dir que per ser EFECTIU primer s'ha de ser AFECTIU!
Que no m'haig d'angoixar tant, que hi ha coses que només simplifica (no que sol·luciona) l'experiència.
Encara que sembli contradictori, que haig d'aprendre a viure amb l'angoixa perquè forma part d'aquesta feina.
Que no m'haig de queixar pel que no he fet bé, sinó intentar millorar-ho ara. Encara sóc a temps!

I etcètera, etcètera...

Substitut/a

2009-04-03T09:11:00.000-07:00

M'he llevat aquest matí de sobte i he vist que ja no hi era a temps de donar-li els papers a la T perquè els portés a l'escola. Havíem quedat que aniria a la sortida del metro però m'he quedat sobadíssima amb el telèfon a la mà esperant l'avís de que ja arribava. Era la programació per qui em vagi a substituir després de setmana santa. Quan ens vam casar no vam poder/voler fer el viatge de noces i el farem ara. Sort que visc a prop de l'escola perquè m'ha tocat portar-los a mi...

Final de trimestre, informes, primavera, preparació del viatge, deixar tot enllestit perquè la persona que vingui no tingui massa feina, canvi d'hora... avui estic que no m'aguanto dreta! No he fet res de l'altre món però m'imagino que m'està sortint tot el cansament de cop.

Em pregunto com serà. Com rebran els nens a aquella persona? Se'm feia molt estrany estar pensant activitats i organitzant sessions per una altra persona. A més, m'he adonat que no estic segura de saber fer-ho. Vull dir que jo me'ls conec i que sé que hi ha coses de les que he preparat que no es podran fer perquè són uns "enfants terribles" i si no els coneixes se't pot desmadrar la cosa, però no volia deixar de programar el mateix que haguéssin fet si hagués estat jo.

D'altra banda, sovint he tingut la sensació que li deixava tot massa mastegat: ara la introducció del vocabulari així, allò altre d'aquella manera... No sé si cal tan pastat... Que ho faci a la seva manera, no? Cal? És la primera vegada que em substitueixen i, a més, jo vaig tenir la sort de caure en un cole per tot el curs, així que tampoc he hagut de voltar... O sigui, que ni idea.

Fins i tot li he deixat una noteta escrita a mà amb coses que se m'anaven acudint i que potser li serien d'utilitat. Mira, potser acaba pensant que quina tia més plasta, o potser resulta que he deixat de fer alguna cosa que potser sí que era important i que se m'ha passat completament, no ho sé. Del que no se'm pot culpar és de no preocupar-me'n, que porto tres nits dormint poc i malament...

No és hora de valorar el lloc que ocupen els mestres?

2009-03-19T08:59:00.000-07:00

Avui he estat a la meva primera manifestació com a mestra. No entenia per què començava a aplaudir la gent quan hem girat la cantonada d'Urquinaona amb Via Laietana i m'han dit: "Mira, és que des d'aquest punt és on es veu la gent que hi ha". I realment no sé comptar així, ni sabria dir-vos estadístiques, però jo he trobat que erem molts. La veritat és que l'estòmac m'ha fet una volta estranya, he sentit emoció en veure tota la gent que té ganes de canviar coses.

Tot seguit, però, m'ha vingut un pensament: us imagineu que no hem de fer cap més vaga? Ha estat la primera i m'agradaria que fos la última. Sí, ja sé que estic somiant! A veure si és possible que es faci alguna cosa més que una campanya publicitaria pel reconeixement social de la tasca docent. Qui és el primer que ha de valorar el lloc que ocupem??

Certa hipocresia o supervivència?

2009-03-01T15:01:00.000-08:00

El primer dia que vaig arribar a l'escola va ser ella qui em va fer el "tour" i em va explicar les quatre coses bàsiques que havia de saber (jjajaja! quina gràcia: QUATRE coses... En fi!). Vaig pensar que era una persona alegre i amb empenta, que es trobava bé a l'escola.

Amb el temps, però, he vist que ben poques coses li semblen bé però tampoc no parla amb qui podria sol·lucionar-les. Vull dir que és una persona que no para de remugar i criticar però que ho fa d'amagat.

Jo no vull ser així. No vull que la por o la inseguretatdeixin que se m'acumulin punts de vista, crítiques, opcions, etc, fins al punt de pensar que tot el claustre està en contra meu. Ara bé, si això passés i no estigués a gust, tampoc no m'agradaria fer la rosca a aquells qui després critico...

En fi, sempre són complicades les relacions. Això passa a totes les famílies, oi?

LA GALLINA NEGRA

2009-02-12T10:57:00.000-08:00

Sóc especialista d'anglès (de primer any, per si fos poc!) així que quan em van dir que havia de fer la biblioteca dels de primer no estava segura de saber sortirme'n. Que no llegeixen! A més, ningú no em va donar gaires idees, també s'ha de dir. Tinc la sensació que em van deixar allà i au, ningú no es preocupa del que faig o del que no faig. Però bé, que aquesta no era la raó del post, sinó que me n'he sortit prou bé (crec) i us volia deixar dues activitats que els van agradar força.

A partir del conte de la Gallina Negra que vaig trobar aquí, la primera sessió el vaig explicar. A alguna sessió anterior, els havia llegit un conte amb pictogrames així que en vam estar parlant i vaig dividir el conte de la gallina (imprès eliminant paraules i deixant espais) per tal que ells poguéssin fer els dibuixos de les paraules que hi faltaven. Quan va estar acabat i pintat li vaig posar anelles i ara el tenen a la biblioteca de classe (dic biblioteca per anomenar d'alguna manera aquell raconet).

A la següent sessió els vaig donar uns talls de cartolina negra i taronja amb el cos, el bec i la cresta dibuixades (a la foto teniu la plantilla). Ells havien de tallar-los, enganxar-los i pintar les potes, que no era altra cosa que dues pinces d'estendre la roba.

I a mi aquests petits sempre em sorprenen perquè mai no m'hagués imaginat les vegades que em preguntarien si es podien portar la gallina a casa. I la puc pintar? I li puc fer això? I li puc fer allò altre? Mira, mira com m'ha quedat!!

Ja veus tu, dos talls de cartolina...

L'inventor!

2009-02-05T13:39:00.000-08:00

Hauria de tenir una llibreta per escriure-hi totes les frases que surten per aquelles boques petites i que em fan molt de riure de tant en tant. Últimament estan especialment brillants, com la meva boleta papissota que em pregunta sorprès: "pero loz maeztroz también oz limpiaiz loz dientez??" I, quan li contesto que sí, que és clar!, em diu "pero aquí en el cole?"

Aquesta tarda també he tingut una mostra de com n'és de complicada la nostra llengua quan la M. ha dit que havia fet l'assaig dels "bunyols" en comptes de dir del "consell dels bulls".

I l'A., el dia que va venir l'inspector a veure'm a l'aula (per l'informe per ser interina menys d'un any d'experiència i estar un any al centre, o similars) em va preguntar si era inventor...

De tant en tant són tan... tan... TAN!

18/01/08

2009-01-19T02:43:00.000-08:00

Aquests dies estic d'aniversaris. Primer va ser el de D'això, d'allò i del que vulgui explicar i ara de Mestreta. Estic contenta d'haver arribat a fer l'any amb els dos. I d'aquest n'estic especialment orgullosa perquè veig que vaig començar-lo que era una estudiant angoixada i poruga i bé, ara sóc una mestreta angoixada i poruga però, i en el però està la gràcia, veig que hi ha petits canvis, que estic creixent i, més que tot això, que m'estic reconeixent i acceptant tal i com sóc. Que el procés no ha acabat encara i que em costarà un any i dos o potser més ja ho sé, en sóc conscient. De fet, ser-ne conscient és la part divertida.

Un petó ben fort per tots vosaltres i gràcies per estar amb mi!

Seguim!

2009-01-08T09:16:00.001-08:00

Deu fer uns 20 dies que no tenia cap somni. O que no els recordava, vaja, diuen que sempre somiem, però avui ha estat una excepció a tots aquests dies. És que tornem a la feina? He obert el correu aquest matí i tenia més missatges del normal. Tots de l'escola. D'acord, deu ser que sí que tornem a la feina...

Després de moltíssims anys treballant al comerç i, per tant, pencant com una burra als nadals, aquest ha estat força estrany. Per no dir mentides, haig de dir que el nadal passat tampoc no vaig estar al centre comercial però va ser diferent perquè jo estava molt capficada-preocupada-angoixada-iunllargetcetera per la carrera, que com ja sabeu, m'ha costat anys acabar, així que tampoc no es pot dir que el gaudís.

Haig de confessar que no he fet els deures. O potser els deures més importants que tenia era, precisament, no fer deures. I us ben asseguro que això sí que ho he fet! Una part del nadal amb la meva família i l'altra amb la família del meu marit. No escola. No flashcards. No alumnes. No programacions. No llibres de text.

Quan he arribat a l'escola tenia una sensació estranya. Són molts dies de vacances però ni m'ha fet molta mandra tornar, ni considero que hagin estat massa dies, ni massa pocs... Tot en la seva mida justa. Justament per això em sento rara: per a mi, començar a treballar després de les vacances era un suplici. Ja plorava una setmana abans! I aquesta vegada no ha estat així. He anat a l'escola com si res, assimilant perfectament que és el que toca.

Jejjeje! Potser també ajuda que els dijous només faig de 15 a 17 (i són reforços) i que els divendres no treballo!! ;-)

MERRY CHRISTMAS!

2008-12-23T07:32:00.001-08:00

Primer trimestre

2008-12-18T09:46:00.001-08:00

Què ha après aquesta mestreta en aquests tres mesos?

Encara que pugui semblar mentida, he après que m'haig de creure el meu paper.
Que qui té boca, s'equivoca. I aquelles persones amb caràcters forts que sembla que se m'hagin de menjar, també.
Que relaxada es connecta molt millor amb els nens.
Que avaluar és molt més complicat del que em pensava. Molt més!
Que demanar ajuda no és signe de feblesa sino de seny (diria que va ser josepmanel qui em va deixar un comentari dient-me alguna cosa així).
Que faig les coses tan bé com puc o sé, per tant, no passa res si no les faig com aquella o aquella altra.
Que les "amenaces" als nens s'han de complir o se't pugen (ai, on es diu que es pugen?).
Que ser autoritaria no és el mateix que no estimar-los. Els nens necessiten disciplina. (M'imagino que m'enteneu, però és que això no sé expressar-ho d'una altra manera).

I moltes més coses! Però bé, jo crec que puc anar practicant amb aquestes, no?

Feliç final de trimestre a tothom!

El fantàstic món dels informes

2008-12-11T03:08:00.000-08:00

Que jo recordi, mai no m'havia fet tanta por (o respecte) un full de paper. Tinc davant meu un llistat amb noms i uns quants ítems per omplir. No paro de mirar-me'l, d'agafar-lo per aquí i per allà, de mirar aquella activitat que vam fer. Agafo el llapis, deixo el llapis. Tanco els ulls i intento recordar petits instants de cadascuna de les personetes de la llista, hi ha coses que les veig clares i les escric. Tinc dubtes, molts dubtes. Considero que no he tingut temps de conèixer els nens suficientment com per avaluar-los. O no per escriure el que el que em demanen. He començat amb el grup amb el que em sento més segura i porto cap a tres hores intentant omplir quadradets amb unes lletres que no veig molt clares...

Ara fa un any jo era una estudiant en pràctiques que no entenia tant rebombori per uns informes... Inocent!

Les cinc!!!

2008-12-04T01:24:00.000-08:00

Estic segura que algun dia tindré més clars els ritmes dels alumnes per fer qualsevol cosa. De moment, els pares estan patint la meva inexperiència i els faig esperar massa a la tarda. Fins i tot un dia em va preguntar una mare "com és que surten tan tard?!".

Ai, si jo li expliqués... Primer, que quan me n'adono ja m'ha passat l'hora i encara han de baixar persianes, posar les cadires damunt la taula, recollir els papers del terre, posar-se els abrics, fer una fila ben feta, etc.

Segon, que sempre en passa alguna cinc minuts abans. Un que plora perquè no troba no sé quina cosa, l'altre que li planta una bufetada ben sonora al company, o resulta que algú havia de repartir no sé quina cosa als amics i m'ho diu just quan estem a la fila o, el millor de tot, quan l'altre dia em diu "A" que era el seu aniversari i que no havia repartit ni les galetes ni el suc. Aaaaaaaaaaagggghhhh!!! I ara m'ho dius???????!!!!!!!!!!!

Enmig d'aquest caos, és fàcil (mooooolt fàcil, de fet) que se m'oblidi donar qualsevol paper pels pares: el del dinar del menjador, el de la informació sobre l'excursió,... Pobres tutors acabaran per no dir-me res. Total, de poca cosa serveix perquè no els reparteixo!

I ja per acabar, quan estem a la porta de sortida, que un et diu "la meva mare!", l'altre "la meva tieta", el tercer t'estira de l'abric (això el dia que aconsegueixo posar-me'l i sortir a la mateixa hora que ells!), mentre el quart està marxant sense avisar-te... Vosaltres us penseu que jo m'enrecordo que volia parlar amb la mare de tal? Doncs no! Quan la mare de tal ja ha marxat, aleshores jo em torno a posar les mans al cap i dic "ja m'ha tornat a passar!". Pujo cap a dalt i li torno a deixar una nota al tutor...

Hi ha dies que a les cinc no sé si tallar-me les venes o deixar-me-les créixer!

Impotència

2008-11-04T00:39:00.000-08:00

Havia de passar alguna vegada i va ser ahir. No sé descriure exactament què sentia de veure que la classe se m'escapava de les mans. Com cada vegada que tinc aquest grup. Sento pena. Tinc una sensació de fracàs que no m'agrada gens. No sé què fer. Ràbia total. Només em va faltar l'incident de la sortida... Vaig acabar plorant d'impotència.

Núvol

2008-10-26T03:31:00.000-07:00

És com tenir un núvol davant o damunt del cap ple d'obligacions. Ho tens tot embolicat, no veus on comença una cosa i on acaba l'altra. I quan sembla que el núvol deixa de ser tan gris, que hi ha alguna cosa que controles, te n'apareixen dos més. El meu cap és un caos.

Ningú no va dir que fos fàcil. No sé com fer que la classe rutlli. Excepte amb un grup. Amb els altres tres tinc problemes. Igual és que des d'un principi no em vaig mostrar dura. Però com? Què vol dir mostrar-se dura? Jo només vull que ens escoltem. Bé, de fet, jo els escolto a ells, però no a l'inrevés...

Només fa un mes i mig que sóc mestra. Ho sóc. A vegades ho dubto, però. Sí, ja sé que el més normal del món és que tingui aquest núvol aquí. Però vull desfer-lo i no me'n surto, no sé com.

Estic tan tensa que... No els veig. Estic més pendent del que em passa a mi, del que sento per dins que del que està passant al meu voltant, de les petites feres aquelles que corren per la classe. Si pogués relaxar-me i observar-los! Com es fa? Com es pot fer això? Com puc arribar a establir una relació amb ells d'estima, respecte...?

Com em relaxo amb la visita de l'inspector embolicada també al núvol? Amb el curs d'interinatge? Amb les fantàstiques programacions que hauria de començar a fer? Per on es comença? De quin fil haig d'estirar primer per desfer aquest núvol?

Sol, solet, vine'm a veure, vine'm a veure,

sol, solet, vine'm a veure que tinc fred.

Càstig amb final dolç

2008-10-16T03:30:00.000-07:00

Quan es castiga els nens sense pati, una també es castiga. Però a més, si ets novata, els castigues sense pati un dia que tu no hi havies d'anar al matí. I això és el que m'ha passat avui.

Però resulta que els mestres de primer m'han cridat i m'han dit que entrés a l'aula un moment. Ui, quina por que em feu!- he dit jo quan he vist les dues classes col·locades davant la pissarra. Aleshores un dels nens m'ha explicat que volien donar-me un regal que m'havien fet pel meu casament. Mireu:

És un àlbum ple de dibuixos i frases del tipus "CESIGUISFALIS" (traducció, per si de cas: que siguis feliç) o "CETENGASMUXOSIGOS". No he pogut parar de somriure mentre me'ls mirava al bus tornant cap a casa.

Segur que m'enteneu quan dic que ha estat el meu millor regal de noces.

I jo em pregunto...

2008-10-10T14:20:00.000-07:00

Avui he començat un curs sobre l'ensenyament de l'anglès amb els petits. La veritat és que no sabia què anava a fer-hi exactament ni el programa del curs però tampoc no esperava el que hi he trobat. Així explicat ràpidament, una selecció de recursos, activitats, idees, etc, sobre les festivities. Que consti que encara no dic si bé o malament, només que no m'esperava que fos així.

He sortit d'allà amb el cap ple de coses boniques i divertides per fer a les escoles, però... jo em pregunto:

_ Haig de parlar anglès si no et fan cas ni quan t'estan entenent?
_ Què faig amb tots els posters i decoració si no hi ha aula d'idiomes?
_ La utilització del power point està molt bé però si tens la infraestructura adequada.
_ És massa tard per intentar fer la classe en anglès?
_ Com puc adaptar tot allò a les meves petites feres?
_ Pa mi que els seus nens de primer no són com els meus nens de primer, aleshores hi ha coses que no sé com fer-les encaixar. A vegades em sembla que viuen en un món que no existeix.
_ I si intento que existeixi? I si poso el meu granet de sorra?

Bé, que bona nit! Que ja veieu que tinc força coses en les que pensar. Massa i tot?

Jo penso que ells pensen que jo...

2008-10-09T09:27:00.001-07:00

I així és la meva vida. Imaginant que els altres pensen que jo penso que ells pensen. Això a què ve ara? Doncs que estic a casa pensant que hauria d'estar a la reunió de pares de l'escola.

Ho sento, sóc tan tímida i m'agraden tan poc aquestes coses que he marxat cap a casa. Odio ser novata en absolutament tot però abans que preguntar res he deixat que passessin els dies sense preguntar a ningú. He decidit que si volien que hi fos ja m'ho haguéssin dit. Coi, tia, sempre igual! De fet, m'ha anat bé el comentari d'una companya que m'ha dit que, al cap i a la fi, només es parla de temes de tutoria.

I ara aquí em teniu: sense saber si em sap greu per mi mateixa (la veritat és que millor oportunitat per conèixer les famílies de les meves criatures no la tindré) o perquè la resta de mestres pensaran que hi hauria de ser o vés a saber què.

Aixx! Què feliç seré quan deixi de complicar-me l'existència...

Coses del bilingüisme

2008-09-24T09:00:00.000-07:00

Em costarà molt estar amb els grups que m'han tocat, ja ho vaig dir en el post anterior. Hi ha moltes coses encara que no sé com fer però bé, espero que hi hagi més moments com el d'ahir, em van fer riure molt: quan els vaig preguntar si recordaven el nom dels personatges, un va dir sí, embolic! Jajajaja! Pobret meu, si no anava malament no, el personatge es diu Leo. Exacte! Faig anglès i Leo es pronuncia /lio/. Embolic, lio... tant se val! Em va semblar boníssim!

Una tarda per...

2008-09-18T10:57:00.000-07:00

Ahir va ser una tarda per:

a) oblidar?

b) reflexionar?

He decidit que em quedo amb la segona opció. Va ser una tarda horrible! D'acord que l'escola és del tipus, diguem-ne, difícil (deixem-ho així) i no hi va haver manera de fer res en cap dels dos grups... La meva primera reacció va ser de tristesa, una mica de fracàs,... Però no, pensant-ho després, he decidit que més que oblidar-la el que he de fer és reflexionar sobre què va passar i què puc fer perquè no passi sovint. Ja m'agradaria poder dir perquè això no passi més. Jajajaja, la realitat és la que és així que...

L'únic que em té una mica amoïnada és que ells no em coneixen i m'estan posant a prova, per tant per mi era molt important que el primer dia anés el millor possible. També és veritat que sóc nova en això i em tensa força que hi hagi un altre mestre dins de l'aula. Això els nens ho devien notar, suposo... Però no em queixo perquè de fet em va demanar si es podia quedar i jo vaig dir que sí.

M'agrada molt això que faig. Són els meu primers passos en això de l'educació però noto que cada dia vaig trepitjant una miqueta més fort. Entro cada dia somrient i surto de la mateixa manera, encara que a l'aula m'hagi quedat sense veu o s'hagin quedat tota la meva energia. No passa res. Estic aprenent moltes coses. M'estic coneixent a mi mateixa, estic guanyant confiança, veig que hi ha opcions diferents i que la meva també pot ser vàlida, que... QUE HI HA MOLTA FEINA ENCARA I TINC GANES DE FER-LA MOLT BÉ.

Zoò..què?

2008-09-11T11:42:00.000-07:00

Zoobulto. Així el va anomenar l'altre dia la meva parella i segurament, en el context de casa meva, té raó. Fa temps que ocupa un espai que no li toca: a sobre del llit. Si alguna vegada hem tingut convidats s'ha hagut de posar damunt la taula de l'estudi i tampoc no ha estat la solució. A l'escola on estic tampoc no hi ha lloc... Així que, algú vol un "zoobulto"?

Una de les últimes coses que vaig fer durant la carrera va ser un projecte relacionat amb l'àrea de plàstica. Hi havien d'entrar el màxim de matèries possibles i nosaltres vam pensar fer un zoòtrop (que és el nom real de la cosa) per treballar plàstica, anglès, coneixement del medi (per això el tema de les piles i la llum), matemàtiques... M'ho vaig passar molt bé i la veritat és que trobo que ens va quedar una cosa força maca.

En aquest enllaç hi ha una pàgina que explica com fer-ne un. De fet, buscant per internet, n'hi ha més d'un exemple. Tot i que pugui semblar complicat, és més senzill del que sembla.

Arribar i moldre!

2008-09-08T16:16:00.000-07:00

No sé com s'ha de fer un post sobre això. No sé com s'expressa que demà començaré a treballar com a mestra. No sé com s'expressa el que vaig sentir quan van dir el meu nom i tot seguit el centre que havia escollit. No sé com s'expressa que no tinc més por de la necessària. No sé com s'expressa que tinc un curs endavant per fer-ho el millor que pugui.

No he tingut temps de reaccionar. Ha estat acabar la carrera i pujar a aquest carro que no sé ben bé on m'ha de dur. El 19 de juliol vaig dur els papers i demà ja formaré part d'un claustre.

Arribar i moldre. Més clar impossible...

Ai si patirem!

2008-09-05T08:26:00.000-07:00

Ho acabo de veure ara mateix i encara no m'ho crec. Fa dos dies que estic a les llistes i dilluns ja vaig a nomenaments!!! Això sí, patirem perquè això just acaba de començar i no acaba el dia que no m'hagi pres ibuprofè...

Comencem de veritat?

2008-09-01T01:12:00.000-07:00

Com si estigués en un terreny fangós, com si fos un infant que comença a caminar, com si anés a les fosques per una habitació on no hi he estat mai... Comença una etapa una mica difícil per diverses raons: la primera que a mi m'atabala moltíssim no saber què haig de fer l'endemà. I no sé on vaig perquè sóc novatíssima en això de les llistes d'educació.

He aconseguit no pensar en res durant l'estiu. En res vol dir en RES. Ara miro els llibres que vaig agafar de la biblioteca i l'únic que he fet amb ells ha estat canviar-los de lloc al prestatge... Ara m'agafen tots els mals de no haver fet res durant aquests mesos però estic aprenent a respirar profundament i, en comptes de queixar-me, esbrinar a veure què puc fer ARA. El que no he fet, no ho he fet i ja està. I ben fet que està, que m'he passat moooolts estius treballant i estudiant alhora!

Ara fa massa temps que ni faig res ni tinc horaris. Això d'estar a l'atur i "sense obligacions" és perillós perquè el temps es perd d'una manera escandalosa. Ara haig de començar a inventar-me horaris, obligacions i coses a fer (que si vull en tinc un munt) per tornar-me a fabricar la rutina que fa massa mesos que he perdut. Jo ja sóc prou dispersa per mi mateixa!!

Per cert, que vaig a trucar perquè tinc uns quants dubtes sobre això de nomenaments. Tinc tantes ganes de començar que no em sap gens greu si no puc fer el viatge de noces pel fet d'estar a les llistes.

Espero que hagueu passat un bon estiu!

Parèntesi

2008-07-29T07:21:00.000-07:00

Ahir una mestreta pujava les escales de la facultat, aturant-se a cada esglaó i mirant de tant en tant la ciutat que quedava als seus peus. Somreia i respirava profundament, deixava que el sol l'abracés, que l'acaronés amb força i transformés aquest contacte amb la pell en gotes de suor. Va pensar en com els dies podien haver estat diferents però va tancar els ulls i es va deixar endur per altres pensaments més dolços. Anava pujant sense tocar gaire amb els peus a terra: el sol, la calor, el silenci i l'absència de pressió feien que estigués mig endormiscada.

Va arribar a la biblioteca i el canvi de temperatura gairebé la desperta de cop, però va pujar les escales de l'edifici, va tornar a mirar Barcelona a través del vidre i es va adonar que el silenci se li havia ficat dins de la pell. Va deixar que s'hi quedés. Què diferent de l'última vegada quan no hi havia cap bocinet de taula sense papers, estoigs, llibres, apunts... Va agafar el que necessitava i va marxar ben a poc a poc, sabent que mai més s'accelerarien els batecs del seu cor en fer aquell mateix camí. En tot cas no per no confiar en les seves possibilitats.

(Mestreta estarà unes setmanetes de vacances però no desapareguda del tot).

Vacances, dubtes, vacances, dubtes...? VACANCES!

2008-07-17T04:04:00.000-07:00

Anit vaig omplir alguna casella sense saber ben bé què em demanaven. Podia haver esperat fins avui i preguntar alguns dubtes a algú. A qui? No ho sé, ja comencem amb les coses que no t'ensenyen a la carrera. Però, tu! Que tinc 28 anys, ja no sóc ni tan indefensa ni tan nena. A més, realment tenia més falera per acabar amb tot que no pas nervis per si m'equivocava en alguna dada que després no pogués canviar. Com una nena petita quan li fan el seu primer regal. Igual. I què voleu que us digui? Tinc ganes de fer vacances de veritat. Però de veritat de veritat. Fa massa temps que sempre tinc el cap embolicat en alguna història. I si volgués ara també podria fer-me embolics (i grans!) amb els pensaments que em corren per aquest caparró meu: esperar fins setembre, i si no he entregat tots els papers necessaris, m'haurà entés aquella dona quan li preguntava que..., com es comença a una escola?, haig de practicar més el meu anglés, i si t'has equivocat en triar aquelles opcions?... I així podria seguir fins... Fins que hagués passat l'estiu i no m'hagués adonat que se m'han acabat les vacances.

Noia, això era l'1. Fins al setembre no podem arribar al 2, així que... ja saps què has de fer!

Tic, tac... llistes!

2008-07-15T01:58:00.000-07:00

"Les qualificacions en color vermell corresponen a les notes de l'acta pendent de confirmació". Aquest matí he tornat a entrar al meu expedient per veure si estava la meva última i estimada nota. Sí que hi era... però en vermell. Ai, mare! Això no s'acabarà mai o què? Per què està en vermell? Què vol dir? Quan deixarà d'estar en vermell? Sóc una persona tan i tan nerviosa i tot m'atabala tant, que qualsevol cosa que per altre seria la xorrada més gran del món per a mi significa una gran muntanya. I algú amb més empenta que jo (o el que sigui) ja hagués trucat a secretaria a preguntar tot això que jo deixo aquí escrit al blog.

Tinc temps per apuntar-me a llistes fins el 18, aquest divendres, així que tampoc no puc esperar molt a resoldre el tema de l'expedient. Llistes. Aquella cosa abstracta i llunyana ara ja quasi té forma i és gairebé palpable. Igual rieu, però veig que és quelcom així com... el monstre del llac Ness, que tothom n'ha sentit a parlar però ningú no l'ha vist. No se si enteneu la comparació però el que vull dir és que em sento tan petita quan miro el meu futur pròxim...

Ara sí, amb totes les lletres

2008-07-11T17:33:00.000-07:00

............................. Imatge trobada a google

Acabo d'arribar a casa després d'haver sopat fora i fer un cubateta. Són dos quarts de tres passats i he mirat el correu per mirar. Després de tants dies i després d'haver-lo mirat per última vegada avui a les 20h no m'esperava que hi hagués res. Però sí. Hi havia, per fi, les lletres, les paraules, les frases, que em deien que ja està, que ho he aconseguit, i que la carrera que m'ha costat tants anys ja és meva. Ja sóc mestra!!! Sento tantes coses que no sé què escriure. Només volia compartir la felicitat que sento en aquests moments. Ara vaig al llit, no a dormir perquè sé que no podré, però sí a pensar en... En què? Ara mateix sóc un garbuix de sentiments, les llàgrimes em corren galta avall, penso en totes les coses que vull fer... Sóc tan feliç!

No se m'acut el títol...

2008-07-09T07:18:00.000-07:00

Estic a punt d'anar a casa d'un nen que crec que no té gens de ganes que hi vagi. Això fa que em costi anar-hi a mi també, la veritat, sempre és millor quan les dues parts posen quelcom de la seva banda. Avui, a més, estic histèrica perquè hi ha 12 crèdits que falten al meu expedient i la professora no dóna senyals de vida. Des que vaig entregar el treball he estat més o menys nerviosa però ara una mica més i dono un cop de puny a l'ordinador quan he vist que encara no hi havia cap resultat.

I m'haig d'estar tota la tarda fora de casa. I ens hem d'aguantar mutuament. I jo només vull tancar els ulls aquesta tarda. I vull deixar d'estar nerviosa. I vull que se'n vagi aquest nus que tinc a l'estòmac. I vull que surti la nota. I vull... I vull aprovar. Vull ser mestra.

Quin títol haig de posar-li a això que sento?

Desesperació

2008-07-07T00:19:00.000-07:00

Ja està. Ara sí que ja no hi ha res més a fer. Acabo d'enviar el meu últim treball i només em queda esperar. Sóc com un nen que, al cotxe, no para de preguntar "ja arribem?, hem arribat ja?, falta molt?". Veig que em connectaré cada cinc minuts per veure si han penjat les notes. Quan esperes però saps què vindrà ho fas amb certa resignació. Quan esperes i no saps si allò que tant desitges es complirà o no... això és DESESPERACIÓ!

Ben a prop

2008-07-06T02:29:00.000-07:00

És com si anés caminant, caminant, caminant i no hi arribés mai. Ara veig que estic molt a prop i se'm comença a dibuixar un somriure a la cara. No deixo que aquest somriure es faci molt gran ni molt visible perquè tinc la sensació que en qualsevol moment es pot obrir un forat a terra i hi puc caure. No puc celebrar res encara perquè no sé res del cert però m'imagino obrint una ampolla de cava perquè he acabat una de les etapes de la meva vida que menys m'han agradat.

La universitat ha estat horrible. Ara tinc pistes perquè ha estat així però mentre no les he tingut no he pogut entendre per què no he deixat que ningú passés de company a amic, per què se m'accelerava el cor en pujar les escales, per què he decidit que les idees dels altres havien de ser més bones que les meves...

Sóc ben a prop del final i tinc moltes ganes de cridar.

Ja ho sabíem...

2008-07-01T04:38:00.000-07:00

Doncs sí, ja ho sabíem. He suspès. És increíble però una part de mi estava contenta d'haver suspès justament l'assignatura que no té setembre. Sí, és clar, així no haig d'enfrontar-me al que vindrà després, a la feina, a la meva autoexigència, a pensar que ho estic fent malament, a... A veure!, si ni tan sols t'has apuntat a llistes encara, si no saps quan podràs trepitjar una escola tot i que hagis aprovat, si...

Ja. Si tot això ja ho sé. Pfff!!

Està clar, és por.

2008-06-27T06:15:00.000-07:00

Doncs si, com ja sabeu, no avanço en la meva lluita contra les meves pors. Avui no paro d'entrar a internet a veure si ja estàn penjades les notes per confirmar que vaig suspendre l'examen. Hi ha qui diu que sóc massa pessimista però jo penso que m'estimo més ser així. Si resulta que he aprovat, millor, ni us dic la festa que faré. Però... No. Jo no sé ser optimista. Penso que així m'estalvio patacades.

Total, que avui m'han trucat per dir-me que si m'interessa puc enviar el meu currículum a una escola per començar a treballar al setembre. Ai, ui, eh?, com, no, no ho sé, m'ho penso, m'agafes desprevinguda, ups, glups,... Ni he enviat el currículum, ni he parlat amb la directora, ni tan sols sé si tinc cap possibilitat de treballar-hi però les gotes de suor mentre parlava per telèfon em corrien pel pit com si hagués fet una marató. Suposant que hagi aprovat necessito alguna excusa que m'impedeixi començar a treballar ja. Allò típic de "no, no va ser culpa meva, és que no va poder ser", la culpa pels altres.

És evident que tinc una por que em moro!!! No hi ha cap altre explicació. I ja està bé tenir por, però no pànic. Un pànic que m'atura, que em frena... En fi, que a veure què passa amb les notes i a veure si envio el currículum. Vosaltres penseu que es pot anar així per la vida????

Whatever will be, will be...

2008-06-18T10:32:00.000-07:00

D’aquí a unes 19 hores estaré començant a fer el que pot ser el meu últim examen de la carrera. D’aquesta carrera que tant m’està costant (de tres anys ja en porto vuit entre haver-la deixat, haver-hi tornat i etcètera) i que resulta que em fa por acabar. La mare que em va…! O sigui, que tot aquest patiment és perquè no puc racionalitzar el que vindrà després. Bé, ara mateix estic tan histèrica que no sé ni què escric. Ni sé per què escric.

La tensió barrejada amb l’autoexigència i amb la meva mania d’anar deixant les motxilles d’allò que em fa por pel camí han fet que demà entregui un treball que només es pot agafar amb pinces i que vagi a fer un examen que estic estudiant des de només fa tres dies.

L’examen és de Didàctica i Atenció a la Diversitat. I no estic segura de saber definir la didàctica. I no estic segura de moltes altres coses més. Però sabeu el que fan els nervis i l’angoixa que porto? Que en comptes d’aprofitar a fons les horetes que tinc, estigui copiant definicions a la llibreta, una darrera l’altra, sense ni tan sols llegir-les, i si les llegís, al cap d’un moment estaria pensant en un altre tema que no m’ha quedat clar...

I el pitjor de tot és la sensació que no puc fer-ho de cap altra manera. Que passaran els anys i jo no sabré actuar racionalment, que els nervis, la por i la inseguretat sempre dominaran tot el que faci...

Més val una imatge...

2008-06-09T07:55:00.000-07:00

...que mil paraules.
.
He vist la imatge a un blog que m'he trobat per casualitat i m'ha semblat fantàstica per mostrar el meu estat actual.

Sssshhhh!!

2008-06-05T04:24:00.000-07:00

Anit vaig anar a dormir tard, abans d’ahir també, i l’altre... i així estarem uns 15 dies. Estic molt nerviosa, em fa mal l’estómac, em surten taques a la pell de l’estrès... Això, mireu, es pot suportar, que ve juntament amb la matrícula. Però no puc AMB LES MALEÏDES OBRES QUE ENCARA DUREN DE L’EDIFICI DEL COSTAT!!! Han decidit que aquests dies que estic aquí a l’estudi ells estaran a la paret just del darrere. I no me’n puc anar a la biblioteca perquè amb l’ordinador no hi sé treballar allà, una té aquestes coses. Potser seria hora de començar a aprendre’n.

Total, que m’han donat uns taps per les oïdes i em sento estranyíssima. És com quan et fiques dins l’aigua de la platja o d’una piscina i deixes la ment en blanc. La meva ment està tan en blanc que l’únic que sento i en el que puc pensar és en la meva respiració. Inspiro, expiro, inspiro, expiro... Encara sento de fons algun martell, però ja no sé si és que no m’he posat bé el tap perquè em fa certa angunia o perquè tinc aquella fressa clavada al cervell. Miro al voltant, passejo per casa meva i no sento ni les meves passes. Si no fos que és de dia i justament avui fa força sol, pensaria que estic en una pel·lícula de por. Estic escrivint aquí i les tecles del meu ordinador ja no fan soroll, la barra de l’espai ha callat, ella que sobresortia de totes les altres, era diferent... Sembla que no pugui ni sentir el que penso o llegeixo!

Intentem-ho. Com si estigués hipnotitzada, m’endinso en el món de l’anàlisi de l’anglès com a segona llengua.

Fins aviat!

2008-05-22T04:13:00.000-07:00

No és cap secret, per aquells qui passeu sovint per aquí, que no he estat fent la feina que haria de fer, que tot i estar a l'atur no he sabut (no he pogut) aprofitar-ho i ara se m'acumulen els treballs. També sabeu que jo mateixa em poso entrebancs i finalment, també heu llegit que això és més greu aquest any perquè, en principi, ha de ser el meu final de carrera (primera matrícula a la UdG fa 8 anys!).

Aquest matí he tingut una conversa amb la meva parella i m'he adonat que he estat una mica egoista. No, no m'estic tirant pedres a mi mateixa. Egoista sense voler. Però veig que té raó quan diu que si no l'acabo s'emprenyarà (ja ho sé que ho dius des del patiment, amor). És veritat que nosaltres havíem planejat un futur que, en gran part, depèn de si aprovo tot al juny o no. Això també l'afecta a ell i crec que es mereix que em tregui la carrera ja. Em sap greu tot això però si no puc fer-ho per mi mateixa difícilment ho podré fer per algú altre. I no és que no vulgui, és que no puc.

Últimament he conegut casos de gent que s'ha deixat l'única assignatura que li faltava per setembre amb l'excusa de preparar-la millor, d'altres que vomiten abans de fer exàmens,... Tot per la pregunta i ara què passarà? La por al futur, la por a la responsabilitat, a allò desconegut o al que sigui. Hi ha qui ho duu millor, hi ha d'altres que ho duem com podem...

No sé a què tinc por (si és que el problema és que tinc por a res) però hi haig de lluitar com sigui, haig de fer l'últim esforç (i això la meva parella ho ha sentit tantes vegades!), que espero que valgui la pena i acabi tot bé.

Així que no tornaré per aquí fins a principis o mitjans de juliol. Espero que amb molt bones notícies. Fins aviat!!

Oposicions

2008-05-16T06:09:00.000-07:00

Entre la correspondència que he agafat avui, carta del súper, rebut del telèfon, etc, he trobat una cosa que m'ha provocat un gran somriure i he anat pujant l'escala amb cara de fleuma: una carta amb informació d'una acadèmia on preparar-te per les oposicions a magisteri.

Entre que vaig començar la carrera, la vaig deixar i hi he tornat, han passat uns 8 anys i, si no surt res malament (s'ha de dir que em té molt preocupada això que amb el nou pla no hi ha setembre) aquest any l'acabo. Bé, aquest any no, d'aquí a un mes apxoximadament.

M'ha costat, si, però ara mateix tinc unes papallonetes a l'estòmac barreja d'emoció, nervis, felicitat... I ja sé que no puc celebrar res encara, també tinc por, nervis i inseguretat, però mireu, avui necessito pensar que quasi bé ja sóc una mestreta de veritat.

Fem estampacions?

2008-05-06T16:46:00.000-07:00

A l'assignatura de Plàstica toca treballar el color i per ensenyar els nens a pintar no només amb pinzell vam parlar sobre diferents maneres d'estampació. Aquest escampall al terre del meu menjador és producte d'haver agafat tot el que necessitava per començar a treballar. He obert la finestra, que fa caloreta, m'he posat còmoda, he posat musiqueta i, au, a estampar!

Ja que fèiem el color, he decidit presentar les 8 estampacions simulant un cercle cromàtic. Tot seguit us explico quines estampacions he fet:

El groc és un drap, no és cap mena d'estampació però n'havíem de fer un amb relleu, per això l'he posat.

El taronja no crec que us vingui de nou. En tot cas, com a mi, el nom de la tècnica, que resulta que és frotag, però estic segura que tots heu posat una moneda sota un paper i hi heu passat el llapis per sobre.

El vermell simplement està fet tacant-me les puntes dels dits i fent les impressions al paper.

Per fer el següent he posat pintura (tèmperes) lila a un plat, he agafat una mica de llana i tal com m'ha quedat l'he mullada a la pintura i l'he estampada sobre el paper.

El blau és el que més m'agrada: es fa amb un raspall de dents. El mulles a la pintura i passes els dits per damunt de manera que vagi esquitxant (això sí, s'ha d'anar amb molt de compte a veure on apuntes!!).

El primer verd no m'acaba d'agradar com m'ha quedat però bé, s'ha d'entregar aquesta tarda i ja no tenia més ganes de fer més proves (des de les 11 del matí fins gairebé les 15h he estat amb la tonteria de l'estampació, no us ho perdeu!). He impregnat de pintura verda un tros de pa i el que veieu a dalt és el que m'ha quedat... A més, el color havia de ser turquesa i no hi ha hagut manera de fer la barreja correcta.

L'altre també m'ha semblat molt interessant i quan la professora ho explicava a classe (no tenia cap exemple per ensenyar-nos en aquell moment) no em pensava que quedés tan divertit. Es tracta de pintar o tacar caniques (tantes com vulguis, amb els mateixos colors, amb diferents,...) i fer-les còrrer per la tapa d'una caixa de sabates o similar. En aquest cas, jo he posat el trosset de paper que necessitava sobre la caixa. Així quan van rodolant van fent un dibuix força peculiar.

L'últim, on tampoc no he acabat d'aconseguir un to llima, està fet amb una patata. La talles per la meitat, hi fas el dibuix i talles el que sobra per fer com de matasegells. Ha de ser prou ampla perquè es pugui fer algun dibuix d'una mida digna.

Altres idees per fer estampació? Doncs deixar la pintura (prou líquida) i anar bufant a través d'una canyeta. Així la pintura va lliscant pel full i, si ho aconseguiu (cosa que jo no he pogut) ha de quedar un dibuix molt graciós, semblant a una neurona amb les seves connexions i tal.

Després també hi ha el tema de les plantilles. Es fa el dibuix d'una estrella (per exemple), es posa sobre un full i es va pintant el contorn.

Ah! I la pissarra màgica! Es pinta amb cera un full en blanc sense seguir cap ordre, amb molts colors. A sobre s'hi pinta amb color negre. Després es pot fer un dibuix a sobre utilitzant un escuradents i van apareixent els color que hi havien a sota.

I segur que n'hi ha molts més però ja no tinc temps de pensar-los que me'n vaig cap a la facultat. Fins la propera!

Els meus nens

2008-05-04T14:33:00.000-07:00

Són l'E i la C, tenen 12 anys, els dos estan tornant a fer sisè de Primària (per raons diferents), els faig classes de reforç (per separat) i, en moltes coses, són com la nit i el dia.

Abans de l'hora de classe de l'E faig un sospir, truco a la porta i em pregunto quants minuts podrem aprofitar. No li agrada gens estuidar i sobretot es tanca en banda quan no entèn alguna cosa. Però el més fort és que es creua de tal manera que ni m'escolta quan intento explicar-li. Està en aquell moment en que la vida és un fàstic i els mestres li tenen mania. No se com fer-li entendre que ha de posar una mica de la seva part i que la seva actitud (de contestar als mestres, mentir amb els deures i etc.) no ajudarà gaire a que les notes vagin una mica millor. Em sap greu perquè és un nen molt llest però res, el que no l'interessa, no l'interessa i punt. A vegades l'escolto quan em parla i em sembla curiós com se sent de gran, com creu que es pot menjar el món, les ganes que té que li deixin més llibertat... i al cap d'un moment deixa de fer-me cas perquè està fent una lluita amb Son Goku...

La C té una actitud diferent amb mi. Ara que hi ha més confiança també es queixa i em diu que no te ganes de fer això o allò, que està cansada, però no ha acabat de dir la frase que ja està treballant. Aquests dies m'ho estic passant molt bé perquè resulta que li agrada un noi. Bé, de fet són novios i és un secret (només ho se jo així que no ho dieu a ningú!). No fa altra cosa que parlar-me d'això, que no es poden veure sense que vingui algun amic dels dos, que si la seva mare ho sabés, que si avui m'ha agafat l'agenda i m'ha dibuixat un cor... És fantàstica! Part de la meva feina és ajudar-la a que s'expressi millor en català així que ja em va bé el tema perquè us asseguro que xerra! Ella contenta i jo també.

Estic molt contenta de fer-los classe. Jo també aprenc d'ells i és fantàstic veure com avancen poc a poc. El dia que l'E va portar l'examen de Coneixement del Medi Social i havia tret un 8 quasi em poso a plorar!!! No havia tret una nota tan alta fins aleshores, de fet n'havia suspès la majoria, i veure la seva cara de felicitat quan me l'ensenyava... Igual que quan la C, a ella que no li agrada llegir gens, em va dir que s'havia comprat un llibre. Mare meva! Se n'havia comprat un, què fort!! Quina feina més complicada he anat a triar però què bonica...

2 mesos!!! Compte enrere...

2008-04-26T00:37:00.000-07:00

A vegades és molt fàcil dir-ho i més difícil fer-ho però em queden dos mesos per acabar la carrera i haig de fer un canvi d'actitud, pensament o què se jo, però ja!

No se per què vaig deixar la UdG, ni se per què em fa tant de pànic l'assignatura d'Adquisició de Llengües Estrangeres, sant tornem-hi!, la por al ridícul, a la responsabilitat... vés a saber!, el cas és que no haig de tenir excuses per no fer el que pugui per acabar-la aquest any.

Dos mesos i aleshores sí que podré dir que sóc una mestreta. Sí, ja ho sé, aquells qui em coneixeu ja dieu que ho sóc ara, avui i fa temps.

En fi, que he dcidit presentar-vos les meves diferents personalitats (diguem-ho així) i explicar-vos que mestreta balla dansa del ventre (li encanta), comparteix un blog de cuina amb la seva parella (no li agrada tant, jejejej) i quan té ganes d'escriure sobre altres coses ho fa en silenci.

Hi ha coses que estan canviant. Igual és que començo a veure el final d'aquesta carrera que tant m'ha costat i necessito saber qui sóc (o estimar-me tal com sóc) abans de mirar als ulls els meus futurs alumnes.

Va de titelles

2008-04-18T14:44:00.000-07:00

He menjat tanta xocolata mentre feia la titella que ara sóc incapaç de sentar-me a taula i dinar, tot i que ja és un quart de tres i tinc al tupper unes costelletes amb coliflor que... mmmmmmmmmmm!!!!!! Però bé, mentre faig temps a veure si es passa l'efecte de l'atac golafre que he tingut, penjo les fotos de la meva nova obra d'art de Plàstica.

Això que veieu aquí és un sobre manipulat. És a dir, l'altre dia, a classe, vam agafar un sobre, hi vam posar una mà a dins i amb l'altra el vam anar plegant d'aquí, d'allà, vam anar fent els talls que vam voler... en fi, més o menys qualsevol cosa fins que la nostra ment pogués veure alguna forma (sovint solen ser animals). Em va costar gairebé una hora però al final vaig veure un elefant!!

Un cop l'hem reforçat per dins amb cartolina, ja que el paper es faria malbé de seguida i no tindriem titella per gaire temps si no ho fessim, l'hem de decorar perquè realment prengui la forma d'allò meravellós en què s'ha convertit el nostre sobre (jejeejj). Jo he utilitzat el paper aquest que és com escuma, però també podria haver fet servir igualment cartolina o, en el cas que el sobre fos de color no caldria res més a banda d'enganxar-hi els elements més externs com els ulls. O sigui, una noia de classe que va fer un ànec, com que el sobre ja era groc, només hi va haver d'afegir els ulls i el bec. Mmmmm.... m'enteneu? Espero que si, perquè dubto que sàpiga escriure-ho millor. De tota manera, aquesta tarda intentaré fer fotos del que hagi fet la resta de companys i així tindreu més exemples. Com veieu el meu elefant comença a tenir forma. Ara només falten els ulls, la trompa i... uns pèls!, que el faran simpàtic!

Aquesta tarda farem una mini representació (no més de 5 min.) en grup davant la classe. Hem pensat aquesta història (que crec que ja està escrita): Un cocodril fa veure que li fa mal la panxa i es va menjant els animals que s'apropen a preguntar què li passa. L'elefant ho veu, li fa pessigolles amb la trompa, i amb l'estornut surten de la panxa tots els animals que s'havia menjat.

Realment, aquesta carrera és vocacional...

[Actualització 6 de Maig] Aquí us deixo les fotos d'algunes titelles de companys de classe:

Com fer una careta

2008-04-08T12:25:00.000-07:00

La mestra amb qui vaig fer el Pràcticum II m'ha dit que m'he tornat una integrista de l'anglès quan li he comentat que quan no trobo l'aplicació per l'aula d'anglès a les activitats que fem a Plàstica, aleshores no m'agraden. Jejeje.

Extrems a banda, m'ho estic passant molt bé fent aquesta careta. A més m'imagino fent-la amb els meus fills (quan en tingui) i la imatge que veig m'agrada. D'altra banda, igual és perquè jo mateixa sóc molt tímida, veig que pot ser útil, com ens va dir la professora, per aquells alumnes més tímids a l'hora de parlar a classe. És fantàstic, te la poses i ja no ets en Xavi ni l'Aina, ets algú diferent i pots explicar-me el que vulguis. O me la poso jo i aleshores no t'estàs dirigint a la mestra que tanta vergonya et fa, sino que estàs parlant amb aquell pirata, princesa, o el que sigui.

La manera de fer-la és molt senzilla. Necessitem:

_La foto d'alguna cara retallada d'una revista
_Un cartró finet (com per exemple el de la caixa d'unes sabates o el de les pizzes que demanem a domicili)
_Material per decorar la careta
_Tisores i pega

Procediment:

Retallem la cara de la revista.
Fem un forat als ulls, el nas i la boca.
Posem la cara sobre el cartró, retallem la silueta i fem els mateixos forats del nas, ulls i boca.
Mullem el cartró i el deixem secar amb una mica de forma corvada perquè se'ns adapti a la nostra cara.
Un cop sec hi podrem enganxar la cara retallada, fent coincidir els forats.
Ara ja la podem decorar com volguem.

En aquesta foto veieu el resultat de la meva careta. He utilitzat llana per fer-li els cabells i cintes per agafar-los. També hi he posat unes tires de cinta fent d'arracades. Altres idees són posar-hi un mocador al cap, una diadema, una flor, un barret, una cistella de fruita al cap feta amb cartolina...

Us agrada?

No anem bé...

2008-04-03T18:42:00.000-07:00

Ara mateix hauria d'estar a la facultat. Tothom ha fet campana alguna vegada i jo n'he fet unes quantes així que aquest no és el problema. El problema és que m'he aixecat del llit tan tard que em fa vergonya escriure l'hora. Últimament no m'aixeco molt d'hora que diguéssim però avui he fet rècord...

Aquests dies, cada dia, m'enfado amb mi mateixa, em repeteixo que no vaig bé, que hauria de treballar, que és l'últim semestre de la carrera, que ja acabo, que és un últim esforç el que haig de fer... I què? És igual, m'emprenyo cada dia i sovint acabo plorant però a l'endemà torno a fer el mateix.

Un dia em dic que estic així perquè tinc les hormones tontes (coses de dones), però quan les hormones tornen a lloc em dic que és la primavera o si no sempre trobo una excusa.

Hi ha alguna cosa que se m'escapa, que no puc controlar, que està fora de mi... Potser això m'ho dic perquè és més fàcil culpar a qualsevol cosa que no siguis tu però si el semestre em va malament serà només culpa meva, no em podré amagar. És horrible aquesta sensació de veure que no estàs fent bé les coses i ser incapaç de solucionar-ho.

Quines setmanetes!

Por a la gent, a la responsabilitat, a què?

2008-03-03T06:26:00.000-08:00

Tinc 28 anys i em faig creus que la meva personalitat em faci aquestes males passades. Això és desesperant. Ho porto tan malament que em fa por escriure-ho perquè aleshores es converteix en més real (com allò que les coses fins que no tenen nom no són res)... Em fa pànic anar a la facultat.

Bé, em fan pànic aquelles assignatures en les que no tens més remei que participar. S'assembla tant al que sentia quan vaig deixar la carrera ara farà vuit anys! Sé que és diferent perquè aquesta vegada sóc més forta (intento ser-ho, almenys) i vull lluitar contra això que em passa. M'agradaria explicar-vos què és però no sé fer-ho. Una cosa és ser tímida i una altra ben diferent és voler ser invisible, que ningú no et miri, que no et preguntin què en penses...

I això em va passar l'altre dia ( el 2n de classe) a una de les assignatures... Només de pensar que tothom estava mirant-me, pendent de la meva resposta, vaig ser incapaç de dir una frase sencera i em vaig posar vermella, lila i de tots colors. I mentre més vermella més nerviosa i mentre més nerviosa més vermella.I ara no puc entrar a classe sense pensar que vaig fer el ridícul, sense baixar el cap per no sentir cap mirada jutjant-me.

Ara faria un forat a terra i hi ficaria el cap com els estruços. Però no puc. Haig d'entrar i veure què puc fer perquè deixi de sentir les classes com una tortura.

Un portàtil a classe

2008-02-27T12:20:00.000-08:00

Un portàtil a una classe de la universitat, vull dir. He vist moltes vegades alumnes amb el portàtil però a l'hora d'agafar apunts, es tanca el que s'estava consultant, l'ordinador a la bossa i s'agafa paper i llapis. El més trist de tot és que em sorprengui haver vist a aquesta noia utilitzant-lo a l'aula, com si fos el més normal del món. I no ho hauria de ser?
Començo a pensar que no estem preparats per a la tecnologia... Ningú (m'incloc) s'ha parat a pensar que és una opció molt correcta i molt útil?
Perdoneu per aquest post tan tonto però mireu, m'ha sorprès. Igual resulta que només a Magisteri anem així i, en canvi, és la cosa més quotidiana a altres facultats...

Mal de molts...

2008-02-22T14:58:00.000-08:00

L'altre dia a la classe de Didàctica General vam acabar parlant sobre el document de bases de la llei d'educació i em vaig adonar que no sóc l'única que te una mica d'embolic amb això. A vegades tinc la sensació que em semblen bé tant els comentaris que hi ha de qui el defensen com dels qui no.

Segurament l'escola on vaig fer les pràctiques està d'acord amb el que diu el document. Potser no amb tot, però pel que vaig poder observar i parlar, estan d'acord amb l'autonomia de centres i no veuen que això signifiqui la privatizació de l'escola.

Llegeixo les crítiques que es fan perquè s'ha fet una vaga d'una cosa que està en el seu punt inicial i que això no té sentit. El conseller, a una entrevista a l'AVUI del 16 de Febrer, diu "si hi hagués una pretensió ni que fos remota de passar ràpidament d'aquest document a una llei que el govern aprovés en quinze dies, els que en demanen la retirada tindrien raó". Què vol dir això? Que després si que es podran queixar però ara no? No veig per què s'ha d'esperar que una cosa hagi arribat al seu punt final per protestar, per tant, no veig el problema d'haver-la fet ara.

La professora ens va dir que igual un dia en tornàvem a parlar a classe, quan tots ens haguèssim llegit el document. No em sembla gens malament i tinc motles ganes de fer-ho. A veure si després puc fer un post amb una mica més de cara i ulls.

Mentrestant, si algú em vol ajudar...

Últim semestre

2008-02-19T23:47:00.000-08:00

Avui, amb molta mandra, he tornat a trepitjar una aula de la facultat. Ha passat tot un estiu i un Pràcticum II així que és normal que no anés amb un somriure d'orella a orella. A més, quan he sortit de casa, plovia. Haver de fer manualitats a aquestes alçades de la vida i començar el semestre un dimarts a dos quarts de nou del vespre després de tres mesos de meravella a la meva petita escola... M'enteneu, oi?

Però resulta que he vist les coses d'una altra manera quan he mirat la gent que hi havia a l'aula i no eren el grup de les nenes maques amb les que ja he tingut el gust de compartir altres assignatures. A veure, que no critico les nenes maques, però resulta que tot i no haver entrat per majors de 25, tenim una diferència d'edat (i d'interessos, per tant) força diferents. A banda d'això, el meu negativisme enfront l'assignatura ha anat marxant quan he vist que si vas fent feina dia a dia, no haig de patir.

I, és clar, ja m'acaba de passar tot quan penso que, un últim spring, que aquests són els meus últims mesos a la facultat.

Mestrota!!!

2008-02-07T14:51:00.000-08:00

M'he pensat molt quin títol podria posar a aquest post. He llegit el correu i no he plorat perquè ja sóc grandeta, que si no... L'excel·lent és molt més que una boníssima nota.

Vaig començar la carrera a la UdG i per qüestions que més de set anys després encara desconec, no se si per mandra a pensar-hi, perquè no m'agradarà la resposta o pel que sigui, vaig abandonar-la enmig del Pràcticum II. Un dia em vaig aixecar i vaig decidir que no podia anar a l'escola. Hi ha qui diu que em fa por la responsabilitat. Potser sí que alguna cosa hi va tenir a veure...

Però bé, el cas és que després dels anys vaig decidir que havia arribat el moment de treure'm aquella espina així que em vaig tornar a matricular. Aquesta vegada a la UB. Res en contra de la UdG (amb el que m'agrada Girona, per favor!!) sino que l'amor m'havia dut a Barcelona. He retornat molt a poc a poc, la veritat. No només perquè estava treballant als matins sinó perquè no volia tornar a sentir cap mena d'angoixa, estrés o similars. Un altre "entrebanc" i aquesta vegada sí que ho hagués deixat per sempre. I bé, he anat fent tranquil·lament.

Aleshores va arribar el moment crucial: em matriculo del Pràcticum II. És cert que per a qualsevol estudiant de Magisteri és el moment més esperat i més gratificant de tota la carrera, l'assignatura més important, on pots veure in situ el que es cou a les escoles, com està el panorama educatiu, etc, etc.

Per a mi era molt més que això. Era com una mena d'enfrontament amb les pors del passat o què se jo... Aquest moment m'imposava molt i em feia pànic que pogués anar malament. De fet, si llegiu el post Pràcticum II ja us podeu imaginar que, pessimisme amb potes, estava decidida a que l'experiència aniria malament.

Al contrari, em vaig trobar amb una escola que de seguida em va acollir (acollir en el sentit que diuen J.Cela i J.Palou en el seu llibre Va de mestres, millor no sabria expressar-ho), amb un equip directiu i una mestra d'anglès realment professionals, cosa que em va facilitar molt l'estada a l'escola. Es mereix un post, la Marta!

Total, que avui he rebut un mail de la meva tutora responent a la meva pregunta de si encara no havien penjat les notes al dossier o jo ho havia entès malament i no ho farien. No em puc estar de copiar-lo tal qual:

M'he retresat en penjar les notes perque no disposo dels
vostres NIUB. Lesnotes estàn entregades a la Comissió.
Tens un Excel.lent.Per cert, mentresfeies les teva lliço
de pràctiques vaig agafar exemples d'interacció i
producció en anglès dels nens que hara serviran per un
exercici a l'assignatura de Aprenentatge i Adquisició.
Felicitats i molta sort. Segur que faràs molt bé de mestra.

Després d'això... Peso dos quilos més!! (Mestreta no doncs. Mestrota!)

Ai, quina mandra!

2008-02-04T01:19:00.000-08:00

Ahir diumenge vaig comprar EL PERIÓDICO i em tirava dels cabells a mesura que anava llegint les dues cartes al director sobre "persecució" del castellà.

Una es queixava que a l'empresa els han prohibit contestar el telèfon en català perquè treballen amb comercials de fora de Catalunya que s'han enfadat. És clar, els hem de comprendre, es deuen sentir moooolt perduts si algú, als Països Catalans!!, els contesta dient "Bon dia". L'altra encara em sembla més greu perquè l'escriu un professor d'institut. Es queixa perquè l'obliguen a fer les classes en català.

Això és surrealista i estic per preguntar que on està la càmera... Ja no sé si tot això me fa ràbia, em moltesta o, com diu el títol, em fa mandra. Voleu dir que no cansa una mica ja el tema? Per què s'ha de fer un problema d'una cosa que no ho és?, bé, rectifico, que no hauria de ser.

El senyor de l'instiut què farà si mai ha d'anar a treballar a Praga? Es queixarà perquè no pot parlar en castellà? Va, home va! I els altres no deuen tenir negocis gaire lluny, no sigui cas que els contestin "good morning".

Igual té alguna cosa a veure en la meva forma de pensar que tot i ser filla d'andalusos (o potser per això) vaig adoptar ràpidament el català com a també llengua pròpia i que estigui estudiant l'especialitat de llengua estrangera... Igual això fa que tingui una sensibilitat diferent cap al bilingüisme i les llengües en general. Però gent, ho torno a dir, QUINA MANDRA!

Pràcticum II

2008-01-25T12:41:00.000-08:00

Tinc una tendència massa exagerada a pensar que allò que faig jo (o allò que dic), pel sol fet de ser-ne l'autora, ja ha d'estar automàticament malament. Estic acostumada a no queixar-me si em diuen que he fet això o allò malament i a no dubtar que siguin els altres que estan equivocats. És clar, si ho he fet jo... No estic acostumada a acceptar que em diguin que he fet bé alguna cosa. No és que no m'agradi, evidentment, simplement és que no m'ho crec. Aleshores sí que sóc capaç de trobar un però als bons comentaris de qui sigui o a dubtar que realment m'estiguin dient tantes coses positives. No sé si m'explico.

El passat dia 18 vaig entregar la memòria del Pràcticum II i uns dies després vaig fer la presentació davant del tribunal. La veritat és que em va anar molt bé (tot i que encara no sé la nota) i puc estar més que satisfeta amb els comentaris que em van fer. Així que he decidit que això no pot continuar així i ho deixo escrit aquí a veure si m'entra en aquest caparró meu i començo a tenir més confiança en mi mateixa.

Hi ha d'haver un abans i un després d'aquestes pràctiques. Haig de creure'm que sóc capaç de fer les coses bé. No podré transmetre seguretat als meus alumnes si no la tinc jo mateixa.

He estat en un núvol aquests tres mesos, però estava tan tensa, tan rígida, pel què pensaran si faig, què pensaran si dic, què pensaran... què pensaran si què? Estava allà per aprendre, per equivocar-me, per discutir, per reflexionar...

És molt difícil canviar una manera de ser, però creieu-me, és molt cansat viure de l'altra manera. Jo vull ser mestra i sé quin tipus de mestra vull ser. Haig de ser la primera en creure que puc fer-ho.

Què fem amb els que avancen?

2008-01-21T14:55:00.000-08:00

Es parla molt del fracàs escolar i jo tinc una pregunta: què fem amb els que avancen? Tot el que ajudi a la integració dels nouvinguts, a la millora d'aquells que tenen més dificultat en l'aprenentatge, em sembla molt benvingut. Però durant les pràctiques que he fet a la carrera (i les primeres ja fa uns anys que les vaig fer) he vist que moltes vegades es "deixa de banda" a aquells que ja segueixen el rtime de la classe per si sols. Bé, els que van més enllà d'aquest ritme, vull dir. Moltes vegades els alumnes pregunten "ja estic, i ara què faig?" Quan la resposta és per un alumne que té la dificultat que sigui sempre hi ha un full preparat, una idea o una solució perquè continui treballant. Però quan es tracta d'algú que fa la feina bé i ràpid, perquè ho enten millor, perquè li agrada o pel que sigui, la resposta és "repassa el títol amb colors", "ja està repassat", "no, no veus que et queda aqusta minipunteta blanca?".

Amb això no vull criticar a cap docent, ni molt menys. Encara no se quina sol·lució tindria jo per aquests casos. Només és una pregunta que em faig com a futura mestra. No ha de ser gens fàcil portar una classe d'un mínim de 25 alumnes (per tant, d'un mínim de 20 nivells diferents). Simplement em pregunto per què hi ha tant material de suport a les escoles per uns i tan poc pels altres? Les escoles d'acollida seràn una bona sol·lució? No ho sé, ho pensaré...

Un bon presagi

2008-01-18T18:11:00.000-08:00

He d'escriure el que m'ha passat fa unes hores: porto cinc dies tancada a casa acabant de pulir la memòria de les pràctiques i que quan he sortit per anar a entregar-la m'he trobat amb la mestra amb qui vaig estar a l'escola.

Sóc de les persones que pensen que les coses succeeixen per alguna raó. I acabo de decidir que això ha passat per alguna cosa bona. Nopot ser que ens haguem vist després d'un mes (vivint gairebé al costat!!) i que ens haguem trobat just el dia que porto la memòria a les mans perquè sí, per pura casualitat.

La vida es basa en petites decisions i jo acabo de decidir que això m'ho agafo com un bon presagi.

...que no little teacher

2008-01-18T06:02:00.000-08:00

Sabia que algun dia ho faria i ja està, ja he encetat el quart bloc que escric. Això és un vici!!!
Al final no se què sortirà però la meva intenció és que aquest sigui més personal (els altres són compartits). Aquí vull comentar tot allò que em passi pel cap sobre la carrera de Magisteri i qualsevol tema referent a l'educació a les escoles i instituts, les meves experiències a la universitat, les meves reflexions sobre les pràctiques, com porto l'últim any... Vull parlar de tot això i del que els meus lectors, si us animeu, volgueu compartir.

Fins aviat!