18 de setembre de 2008

Una tarda per...

Ahir va ser una tarda per:
a) oblidar?
b) reflexionar?

He decidit que em quedo amb la segona opció. Va ser una tarda horrible! D'acord que l'escola és del tipus, diguem-ne, difícil (deixem-ho així) i no hi va haver manera de fer res en cap dels dos grups... La meva primera reacció va ser de tristesa, una mica de fracàs,... Però no, pensant-ho després, he decidit que més que oblidar-la el que he de fer és reflexionar sobre què va passar i què puc fer perquè no passi sovint. Ja m'agradaria poder dir perquè això no passi més. Jajajaja, la realitat és la que és així que...

L'únic que em té una mica amoïnada és que ells no em coneixen i m'estan posant a prova, per tant per mi era molt important que el primer dia anés el millor possible. També és veritat que sóc nova en això i em tensa força que hi hagi un altre mestre dins de l'aula. Això els nens ho devien notar, suposo... Però no em queixo perquè de fet em va demanar si es podia quedar i jo vaig dir que sí.

M'agrada molt això que faig. Són els meu primers passos en això de l'educació però noto que cada dia vaig trepitjant una miqueta més fort. Entro cada dia somrient i surto de la mateixa manera, encara que a l'aula m'hagi quedat sense veu o s'hagin quedat tota la meva energia. No passa res. Estic aprenent moltes coses. M'estic coneixent a mi mateixa, estic guanyant confiança, veig que hi ha opcions diferents i que la meva també pot ser vàlida, que... QUE HI HA MOLTA FEINA ENCARA I TINC GANES DE FER-LA MOLT BÉ.

2 comentaris:

Pissarra Negra ha dit...

Benvolguda Mestreta:

Veient el seu cas, i reconeixent-li el seu mèrit vocacional perquè dedueixo que ha anat a parar a una escola-contenidor, un consell: no vulgui gastar-se totes les seves forces els primers dies, que el curs és molt llarg. Molt.

Els nens posen a prova perquè són uns fillsdeputa de per si (qui no ho seria si ha d'estar obligat a passar-se 6 hores diàries tancat i forçat a treballar?), però vostè encara ho ha de ser més, cregui'm, si no vol que se la mengin viva. Són capaços de notar si vostè està tensa o no, si vostè entra amb por o si vostè no sap exercir autoritat, fet del que s'aprofitaran de seguida al no ser que vostè sigui més cabronassa que ells. O directament es faci la boja.

El que més m'ha agradat: que entra i surt somrient. Déu meu, digui'm com s'ho fa, que jo ni fumant-me deu porros aconsegueixo entrar somrient a aquell manicomi. I menys sortir.

Salutacions antipedagògiques.

zel ha dit...

Hola bufona!
En allò essencial, estic d'acord amb pissarra negra, m'explico, allò essencial és que ells ho saben intuïtivament tot sobre el teu estat.

Jo et recomanaria no voler anar amb paraules de retret ni tampoc de col.lega, un to proper però ferm, poquetes molt poquetes normes clares, una màniga ampla en allò que et sembli que no poden ni saben encara evitar i mostrar d'alguna manera comprensió i capacitat de posar-te al seu lloc.

La primera vegada que vaig tenir cert èxit amb nois d'ESO que fumaven al pati i es barrejaven amb els petits, va ser un dia que els vaig citar al despatx com a cap d'estudis (que sóc encara)i seriosament, després d'una mirada personal i sense retrets a cadascun dels quatre, els vaig entomar diguent senzillament "tinc un problema que m'angoixa molt" No sé, és un exemple barroer, però els seus ulls van canviar i a partir d'aquí vam poder encetar un diàleg i molta feina...


Ànims, les ganes sempre seran les millors aliades!