22 de setembre del 2015

Ves, "mestreta"? Ya me has animao!

No ho digueu a ningú. Ho dic aquí i no ho tornaré a repetir: com a especialista vivia d'allò més bé! Mare meva, la llista de coses a fer no s'acaba mai amb la tutoria i, quan sembla que veig el final, ja n'apunto unes deu més... 

Per exemple, avui he fet el cafè de l'esmorzar en cinc minuts perquè havia d'anar a comprar unes coses per l'hora següent; reunió de cicle eterna per preparar la reunió amb els pares (cosa que, com a mestra d'anglès no havia hagut de fer mai); he dinat poquíssim i ràpid perquè havia de preparar unes coses sí o sí... En fi, un dia una mica boig.

Però avui a tutoria els he fet el joc de la caixa amb el mirall a l'interior i m'ho he passat pipa! El joc consisteix en posar-los en cercle i dir-los que a la caixa que aguanto amb les mans i que els ensenyaré hi ha el tresor més important del món, la cosa més bonica que mai hagin vist. Se l'han d'anar passant, obrint-la, mirant l'interior sense dir res i passar-la al company. Les seves cares i reaccions eren fantàstiques!! Quan la caixa ha tornat a mi hem estat parlant de què hi havien vist i les seves respostes han estat genials. Uns rèien, uns altres han dit que només era un mirall, algú ha dit ben estranyat "però si som nosaltres!".Al final els he dit que el tresor més bonic del món són ells mateixos, que s'han d'estimar molt i que han de pensar que poden ser capaços de fer les coses que es proposen.

Tots han estat molt bé, però la frase de l'M me la guardo per quan els meus dies siguin una mica esgotadors: Ves, ya me has animao! Ell no sap que amb el què ha dit, l'animada sóc jo...

25 d’agost del 2015

Let's go, tutora!

Si dic que estic on jo volia igual és una mica mentida, però és molt cert que hi estic arribant cada dia més de pressa. Aquest nou curs es presenta amb un nou repte amb el que hi estic molt il·lusionada i davant del qual estic (no) actuant d'una manera impensable en mi.

La mestreta que sempre tenia por a allò (des)conegut ha dit que sí a una tutoria. La mestreta a qui li feia por parlar en públic no està gaire preocupada perquè haurà de tractar amb pares. La mestreta que es passava les nits pensant en com faria això o allò està dormint com un soc. La mestreta que tenia tanta por a equivocar-se pensa que per què coi no ho ha de fer bé. La mestreta que tot ho havia de tenir controladíssim no està fotent brot aquest estiu.

I no és que s'hagi tornat una mandrosa, no. És que s'ha adonat (o es va adonant) per fi, que les coses tenen el seu ritme i el seu temps, que no cal avançar les pors al que encara no ha passat, que és molt responsable i, per tant, les coses acaben sortint, que hi ha coses a les que hi ha de donar importància i n'hi ha moltes a les que no. En definitiva, que s'ha de deixar que les coses passin i que s'ha de fer el possible per gaudir-ne i buscar-ne la part positiva de tot, fins i tot dels errors.

10 de setembre del 2013

Bona diada a tothom!

El primer que em va venir al cap quan vaig decidir que aquest blog formés part de la cadena va ser la llengua. M'estimo molt la terra on visc, els seus costums i la seva llengua. Sobretot, sobretot, la seva llengua. Potser perquè a casa (sóc de pares andalusos) poc a poc es van anar fent lloc les sardanes i el pa amb tomàquet però no el català, em sento tan orgullosa de fer-lo servir i estimar-lo de la manera com ho faig. 

El primer en què vaig pensar va ser en la llengua, doncs, i de seguida vaig recordar aquest text que ja no sé per quina xarxa social em va arribar fa un temps:

La paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diuguingueta, hortera xaró, mequetrefe maneflai tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladurías i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.
Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada-en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu,guarru, cuentus txinus(sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingalao tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil,canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, ocatxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltadaodesentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.
No és que vulgui fer-me el setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanasque baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura quepenques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són elsartells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

Si ens estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).

I ara, si voleu seguir la cadena heu d'anar aquí:

1 de setembre del 2013

Demà...

Demà sonarà el despertador i no sé si li faré gaire cas. He estat dos mesos sense fer-li'n. O potser sí perquè, per precaució, l'hauré posat a l'altra banda de l'habitació.

Demà, suposo, seré conscient que les vacances s'han acabat perquè ara, sincerament, encara no estic assumint això de dutxar-me al vespre perquè al matí no tinc temps, això de pensar en el dinar que posaré a la carmanyola...

Demà no seré jo qui busqui el director o directora i es presenti, escolti en un racó com els altres mestres comenten com els han anat les vacances, i esperi que alguna ànima caritativa s'apropi i em faci el tomb protocolari per l'escola.

Demà no caldrà que em presenti, que digui el meu nom repetidament a repetides persones i em serà estrany esoltar els noms dels nous des de l'altra banda. I potser seré jo qui agafi algú de la mà perquè tindré molt present com n'és de pesada aquella situació. O potser no, perquè serà la primera vegada que repeteixo escola i el què voldré serà gaudir d'aquell moment de xerreta amb els companys.

Demà tindré, com la majoria, una síndrome post vacacional d'allò més gran i tan punt entri a l'escola em tornarà la consciència que ara no tinc. O potser no.

Però això serà demà... Bon inici a tothom!!!

14 de juliol del 2013

Qui dia passa curs empeny

I dec haver estat empenyent molt perquè feia tant temps que no escrivia que no estava segura de recordar la contrasenya d'aquest blog... Exactament un any, tres mesos i quatre dies, això vol dir que he passat un curs i mig sense escriure res per aquí. I ara m'ha donat per dir alguna cosa però sense tenir les idees molt clares ni un fil conductor per al post.

Hi sóc de nou avui, suposo, perquè demà han de sortir els resultats provisionals dels nomenaments d'estiu i, com és normal, el meu cap està donant voltes a la cosa... Si aquesta vegada no tinc alguna possibiltat de poder estar a l'escola on he treballat aquest últim curs no la tindré mai. Però no sé si m'agrada. No és l'escola de la meva vida però no són les coses internes les que m'amoïnen, sinó les meves, as usual...

Aquest any no m'ha anat ni bé ni malament. D'acord, si he de ser sincera, m'ha anat bé, que vaig començar amb mitja jornada i vaig acabar amb jornada sencera al mateix centre. Peeeeerò (els eterns peròs de mestreta) el què vull dir és que no ha anat com jo voldria. Els inicis amb 2n van ser complicats i crec que vam acabar complicats. No m'he entès amb el grup i això fa que tingui la sensació que ni han aprés el què haguessin aprés amb alguna altra persona ni han gaudit del què hem fet. Entre crits i males cares és impossible! El mateix m'ha passat amb un altre grup, el què vaig agafar jo a meitat del segon trimestre.

I bé, aleshores amb els altres què? Amb els que se suposa que són grups fàcils i que es pot treballar bé amb ells... Per què tinc la sensació que no acabo de connectar amb cap grup? Igual és que haig de mirar de canviar l'estructura de les classes, la manera com les faig, les activitats... Potser sí, i no m'importa, que m'agrada la meva feina i sé que això en forma part. Peeeeerò (vet aquí un altre però) estic una mica farta de començar els anys pensant que haig de fer alguna cosa perquè la cosa no rutlla com a mi m'agradaria i acabar-los tornant a pensar que encara no ho he trobat com fer-ho.

Aleshores arriba la meva paranoia particular i és quan penso que, tot i haver demanat confirmació de centre, és millor que no tingui la plaça i així puc començar de nou en un altre lloc, on no em coneguin ni els alumnes, ni els pares, ni els altres mestres. Esteu pensant que m'autoenganyo, oi? Doncs sí, ho sé, en sóc conscient. Però què hi farem, és més fàcil creure això que pensar que començaré un altre curs amb els problemes que arrossego de l'anterior...

Sé que he après coses, que cometré errors però no els què ja he fet, o sí, però no m'angoixaran tant perquè ja els hauré viscut, que en part, conéixer el personal amb qui treballes pot tenir un punt a favor, etc, etc... I senyors, què coi!, anem molt bé, que 4 cursos més enllà vaig estar 6 mesos de baixa per l'angoixa que patia per no arribar on jo volia! Però (!!!!) tot i així, encara no sé si m'agradarà o no la resolució de demà... Sigui quina sigui. Ai, mestreta...

10 d’abril del 2012

La volta al món per la vorera

M: I com és això de fer la volta al món?
M2: Sortint d'un lloc, fent la volta i tornant.
L: Però si hi ha llocs on no hi ha aigua!
M2: Home, L, per la vorera!

6 de març del 2012

#retallades #educació

No tinc un pis en propietat, no tinc tampoc massa estalvis i cap cotxe. Depenent de l'escola on estic hi vaig caminant, en bus o en metro, si no és que haig de combinar les tres.

Ahir vaig quedar-me a l'escola fins tard i avui ja porto una hora més de les que em toquen.
I no passa res, ho faig perquè si no el mural no s'hagués acabat, el control s'hagués quedat sense feedback o el treball de plàstica no tindria cap fil conductor i seria un bolet. Faig més hores perquè m'agrada que les coses estiguin ben fetes. I no passa res.

En canvi, tinc un munt de roba per planxar, el llit per fer o els plats del migdia per fregar. També m'agradaria que això estigués ben fet, però no tinc temps perquè quan arribo a casa estic davant l'ordinador buscant una manera diferent de fer l'activitat de l'endemà. I no passa res.

És cert que ho faig així perquè vull i em dona la gana. Però crec que això no treu que no entengui per què em volen retallar...