14 de juliol de 2013

Qui dia passa curs empeny

I dec haver estat empenyent molt perquè feia tant temps que no escrivia que no estava segura de recordar la contrasenya d'aquest blog... Exactament un any, tres mesos i quatre dies, això vol dir que he passat un curs i mig sense escriure res per aquí. I ara m'ha donat per dir alguna cosa però sense tenir les idees molt clares ni un fil conductor per al post.

Hi sóc de nou avui, suposo, perquè demà han de sortir els resultats provisionals dels nomenaments d'estiu i, com és normal, el meu cap està donant voltes a la cosa... Si aquesta vegada no tinc alguna possibiltat de poder estar a l'escola on he treballat aquest últim curs no la tindré mai. Però no sé si m'agrada. No és l'escola de la meva vida però no són les coses internes les que m'amoïnen, sinó les meves, as usual...

Aquest any no m'ha anat ni bé ni malament. D'acord, si he de ser sincera, m'ha anat bé, que vaig començar amb mitja jornada i vaig acabar amb jornada sencera al mateix centre. Peeeeerò (els eterns peròs de mestreta) el què vull dir és que no ha anat com jo voldria. Els inicis amb 2n van ser complicats i crec que vam acabar complicats. No m'he entès amb el grup i això fa que tingui la sensació que ni han aprés el què haguessin aprés amb alguna altra persona ni han gaudit del què hem fet. Entre crits i males cares és impossible! El mateix m'ha passat amb un altre grup, el què vaig agafar jo a meitat del segon trimestre.

I bé, aleshores amb els altres què? Amb els que se suposa que són grups fàcils i que es pot treballar bé amb ells... Per què tinc la sensació que no acabo de connectar amb cap grup? Igual és que haig de mirar de canviar l'estructura de les classes, la manera com les faig, les activitats... Potser sí, i no m'importa, que m'agrada la meva feina i sé que això en forma part. Peeeeerò (vet aquí un altre però) estic una mica farta de començar els anys pensant que haig de fer alguna cosa perquè la cosa no rutlla com a mi m'agradaria i acabar-los tornant a pensar que encara no ho he trobat com fer-ho.

Aleshores arriba la meva paranoia particular i és quan penso que, tot i haver demanat confirmació de centre, és millor que no tingui la plaça i així puc començar de nou en un altre lloc, on no em coneguin ni els alumnes, ni els pares, ni els altres mestres. Esteu pensant que m'autoenganyo, oi? Doncs sí, ho sé, en sóc conscient. Però què hi farem, és més fàcil creure això que pensar que començaré un altre curs amb els problemes que arrossego de l'anterior...

Sé que he après coses, que cometré errors però no els què ja he fet, o sí, però no m'angoixaran tant perquè ja els hauré viscut, que en part, conéixer el personal amb qui treballes pot tenir un punt a favor, etc, etc... I senyors, què coi!, anem molt bé, que 4 cursos més enllà vaig estar 6 mesos de baixa per l'angoixa que patia per no arribar on jo volia! Però (!!!!) tot i així, encara no sé si m'agradarà o no la resolució de demà... Sigui quina sigui. Ai, mestreta...

3 comentaris:

M. Roser ha dit...

Hola, mestreta,
De casualitat he ensopegat amb el teu blog i d'entrada, i ja em disculparàs, amb aquest títol sembla que et vulguis infravalorar...T'ho dic perquè jo sóc una MESTRA, i totes ho hauriem de confessar així, en majúscules, que la nostre professió s'ho mereix...
Veig que t'estàs plantejant molts dubtes "existencials", que quan portis més de 35 anys com jo, si ets una mestra vocacional, ja hauràs superat...Dius que no has connectat amb la classe de segon(primària?, i em sorprèn, perquè jo l'he fet moltes vegades i és un curs bastant motivador i enriquidor...
Si vols et puc donar un consell de veterana per connectar amb els grups, pensa que la mainada s'ha de tractar amb afecta, però amb fermesa, i d'errors n'aniràs cometent i repetits, però se n'acaba aprenent.
Perdona , però m'ha sortit la vena didàctica, però amb humilitat, perquè contínuament, vaig aprenent coses!
Una abraçada de Mestra a Mestra.

Mestreta ha dit...

Hola M.Roser! Primer de tot, benvinguda al blog!

Entenc que amb el títol del blog pugui semblar que no em valori prou com a mestra. Sí, tinc les meves pors i els meus dubtes, però no té res a veure amb això.

Mestreta és un mom per al blog que m'encanta per dues raons: la primera és que sí que em considerava petita quan el vaig començar però no infravalorada. El què volia significar és que no sóc gens d'aquelles persones que creuen que ja ho saben tot sinó que a mesura dels anys i l'experiència aniria aprenent moltes coses i m'aniria fent molt més gran profesionalment.

La segona raó (i encara més important, si pot ser) és que estic amb un valencià i utilitzen molt (moltíssim) els diminutius. Quan vaig acabar la carrera em va dir "felicitats, mestreta", no perquè ell no em valorés sinó que era una mostra d'afecte.

Em fa gràcia això que dius de segon, perquè devem ser els especialistes qui tenim problemes. No he sentit una vegada, ni dos, ni tres, sinó moltes més, especialistes de música o altres àrees comentant que segon és un grup complicat...

Estàs més que perdonada per la vena didàctica! :) Al contrari, m'agrada molt que la gent digui les coses com les sent! I sí, ja sé que sovint el blog em queda una mica pessimista però no tot en la meva feina és negre, només que aquest (sense voler) s'ha convertit en l'espai on hi deixo anar les penes i no les alegries (que també en tinc, eh?).

Una abraçada i gràcies de nou per passar per aquí! :)

M. Roser ha dit...

És possible això que dius dels problemes dels especialistes, jo sempre he estat tutora...És curiós perquè jo també utilitzo molt els diminutius, sobretot amb els noms. De vegades trobo ex-alumnes que pugen un pam més que jo, però segueixen sent, la Marteta, la Nurieta, el Marquitos, el Carlitos...
I per més experiència que tinguis, cada dia vas aprenent coses...
Gràcies per acollir-me a la teva "classe".
Petonets.