4 de desembre de 2008

Les cinc!!!

Estic segura que algun dia tindré més clars els ritmes dels alumnes per fer qualsevol cosa. De moment, els pares estan patint la meva inexperiència i els faig esperar massa a la tarda. Fins i tot un dia em va preguntar una mare "com és que surten tan tard?!".

Ai, si jo li expliqués... Primer, que quan me n'adono ja m'ha passat l'hora i encara han de baixar persianes, posar les cadires damunt la taula, recollir els papers del terre, posar-se els abrics, fer una fila ben feta, etc.

Segon, que sempre en passa alguna cinc minuts abans. Un que plora perquè no troba no sé quina cosa, l'altre que li planta una bufetada ben sonora al company, o resulta que algú havia de repartir no sé quina cosa als amics i m'ho diu just quan estem a la fila o, el millor de tot, quan l'altre dia em diu "A" que era el seu aniversari i que no havia repartit ni les galetes ni el suc. Aaaaaaaaaaagggghhhh!!! I ara m'ho dius???????!!!!!!!!!!!

Enmig d'aquest caos, és fàcil (mooooolt fàcil, de fet) que se m'oblidi donar qualsevol paper pels pares: el del dinar del menjador, el de la informació sobre l'excursió,... Pobres tutors acabaran per no dir-me res. Total, de poca cosa serveix perquè no els reparteixo!

I ja per acabar, quan estem a la porta de sortida, que un et diu "la meva mare!", l'altre "la meva tieta", el tercer t'estira de l'abric (això el dia que aconsegueixo posar-me'l i sortir a la mateixa hora que ells!), mentre el quart està marxant sense avisar-te... Vosaltres us penseu que jo m'enrecordo que volia parlar amb la mare de tal? Doncs no! Quan la mare de tal ja ha marxat, aleshores jo em torno a posar les mans al cap i dic "ja m'ha tornat a passar!". Pujo cap a dalt i li torno a deixar una nota al tutor...

Hi ha dies que a les cinc no sé si tallar-me les venes o deixar-me-les créixer!

4 comentaris:

rebaixes ha dit...

Vinc al teu bloc per donar-te les gràcies de la profitossa visita, per a tu i per a mi. Gràcies de cor.Ja tornaré a venir a llegir-te. Tots tenim pressa, però ens orgsanitzem per acomplir el que prometem. Jo t'enllaço quan em sigui possible. Anton. Ja ens veurem.

zel ha dit...

jejejejejejeje, només em fas recordar els meus inicis, dona, que no passa res, que jo m'havia arribat a comprar un rellotge d'aquest de cuinar que al cap de tant t'avisen i així em sonava abans de temps, per repartir...i encara ara, ens oblidem de les circulars de les galetes, de la mare, ens confonem de dia i l'esperem a les 9 i resulta que era a les cinc... Saps què? Això només vol dir una cosa, estàs pels nens, i no pas per les hores, que és el que els pares valoren, finalment!!!! Ànims!!!!!!!!

rebaixes ha dit...

No en tens cap de problema seriós, és acostumar-se a la feina.Si t'estiren del abric i et diuen i et volen, que més vols.Falta rodatge./ Fa nou messos vaig començar amb els blocs, buf, per tot arreu m'enganxava,però poc a poc he anat vencent la por,tinc setanta set anys, ni sé angles ni informàtica sols la gran dèria d'escriure, de pasar-m'ho bé i la seguretat ve quan et penses que no serveixes, que et surt malament per que no ti deidiques prou, en fi...En tot és igual,respira a fons i endavant les atxes.Ànim. Anton.

Mestreta ha dit...

Gràcies per la visita i pels ànims, Anton! Sempre és difícil començar però estic segura que me'n sortiré!

Zel, això del rellotge ja ho havia pensat! Jijiiijiii!! M'imagino que hi ha coses que no canviaran per molts anys d'experiència que tingui. Només cal que reconegui i accepti que formen part d'aquesta feina.