24 de juny de 2009

Sense nens

Quina sensació més estranya... Demà quan vagi a l’escola ja no hi haurà cap nen.

Ahir vaig estar fent petons i abraçades, desitjant-los good summer i que, sobretot, s’ho passessin bé, que ja els tocaria treballar de valent el curs vinent.

Una mica més tard, a casa, m’adonava que no m’havia acabat de creure que ja ha passat tot un curs. Tant que m’han fet patir i ara em sento una mica buida. És increïble el lligam que hem acabat fent, finalment. Les seves carones mentre m’abraçaven, una barreja d’alegria per les vacances i peneta perquè em trobaran a faltar. I no, no ho acabo d’acceptar, però el curs que ve no seran els meus nens...

Collons!, quina feina que he anat a triar!

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Mmm... aquesta és una sensació que tens ara, però a força d'anys, t'hi aniràs acostumant. De totes maneres, he reconegut un sentiment semblant al que jo tinc amb les coses i les persones també. Quan sé que ja no tornaré a veure alguna cosa, o una persona... és trist. Però la vida continua, tant per ells com per tu.

Tonina ha dit...

Anims, això ens passa cada any, aprens a controlar-ho però la pena hi és, sobretot si saps que no els veuras més. Es lo que té fe feina amb nens, els arribes a agafar molt de carinyo.
Bon fi de curs, mestreta.

zel ha dit...

Jo fa moooooooooolts anys que faig de mestra i encara no m'hi he acabat d'acostumar...però com que els tinc dos cursos seguits, aquests només és mitja part...
Petons, descansa!

Mestreta ha dit...

Ja teniu raó, és qüestió de prendre-s'ho el millor possible. Si m'acostumaré o no, no ho sé, però intentaré acceptar-ho com a part de la feina...

Bon estiu!