25 de gener de 2008

Pràcticum II

Tinc una tendència massa exagerada a pensar que allò que faig jo (o allò que dic), pel sol fet de ser-ne l'autora, ja ha d'estar automàticament malament. Estic acostumada a no queixar-me si em diuen que he fet això o allò malament i a no dubtar que siguin els altres que estan equivocats. És clar, si ho he fet jo... No estic acostumada a acceptar que em diguin que he fet bé alguna cosa. No és que no m'agradi, evidentment, simplement és que no m'ho crec. Aleshores sí que sóc capaç de trobar un però als bons comentaris de qui sigui o a dubtar que realment m'estiguin dient tantes coses positives. No sé si m'explico.

El passat dia 18 vaig entregar la memòria del Pràcticum II i uns dies després vaig fer la presentació davant del tribunal. La veritat és que em va anar molt bé (tot i que encara no sé la nota) i puc estar més que satisfeta amb els comentaris que em van fer. Així que he decidit que això no pot continuar així i ho deixo escrit aquí a veure si m'entra en aquest caparró meu i començo a tenir més confiança en mi mateixa.

Hi ha d'haver un abans i un després d'aquestes pràctiques. Haig de creure'm que sóc capaç de fer les coses bé. No podré transmetre seguretat als meus alumnes si no la tinc jo mateixa.

He estat en un núvol aquests tres mesos, però estava tan tensa, tan rígida, pel què pensaran si faig, què pensaran si dic, què pensaran... què pensaran si què? Estava allà per aprendre, per equivocar-me, per discutir, per reflexionar...

És molt difícil canviar una manera de ser, però creieu-me, és molt cansat viure de l'altra manera. Jo vull ser mestra i sé quin tipus de mestra vull ser. Haig de ser la primera en creure que puc fer-ho.