Tinc 28 anys i em faig creus que la meva personalitat em faci aquestes males passades. Això és desesperant. Ho porto tan malament que em fa por escriure-ho perquè aleshores es converteix en més real (com allò que les coses fins que no tenen nom no són res)... Em fa pànic anar a la facultat.
Bé, em fan pànic aquelles assignatures en les que no tens més remei que participar. S'assembla tant al que sentia quan vaig deixar la carrera ara farà vuit anys! Sé que és diferent perquè aquesta vegada sóc més forta (intento ser-ho, almenys) i vull lluitar contra això que em passa. M'agradaria explicar-vos què és però no sé fer-ho. Una cosa és ser tímida i una altra ben diferent és voler ser invisible, que ningú no et miri, que no et preguntin què en penses...
I això em va passar l'altre dia ( el 2n de classe) a una de les assignatures... Només de pensar que tothom estava mirant-me, pendent de la meva resposta, vaig ser incapaç de dir una frase sencera i em vaig posar vermella, lila i de tots colors. I mentre més vermella més nerviosa i mentre més nerviosa més vermella.I ara no puc entrar a classe sense pensar que vaig fer el ridícul, sense baixar el cap per no sentir cap mirada jutjant-me.
Ara faria un forat a terra i hi ficaria el cap com els estruços. Però no puc. Haig d'entrar i veure què puc fer perquè deixi de sentir les classes com una tortura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada