No és cap secret, per aquells qui passeu sovint per aquí, que no he estat fent la feina que haria de fer, que tot i estar a l'atur no he sabut (no he pogut) aprofitar-ho i ara se m'acumulen els treballs. També sabeu que jo mateixa em poso entrebancs i finalment, també heu llegit que això és més greu aquest any perquè, en principi, ha de ser el meu final de carrera (primera matrícula a la UdG fa 8 anys!).
Aquest matí he tingut una conversa amb la meva parella i m'he adonat que he estat una mica egoista. No, no m'estic tirant pedres a mi mateixa. Egoista sense voler. Però veig que té raó quan diu que si no l'acabo s'emprenyarà (ja ho sé que ho dius des del patiment, amor). És veritat que nosaltres havíem planejat un futur que, en gran part, depèn de si aprovo tot al juny o no. Això també l'afecta a ell i crec que es mereix que em tregui la carrera ja. Em sap greu tot això però si no puc fer-ho per mi mateixa difícilment ho podré fer per algú altre. I no és que no vulgui, és que no puc.
Últimament he conegut casos de gent que s'ha deixat l'única assignatura que li faltava per setembre amb l'excusa de preparar-la millor, d'altres que vomiten abans de fer exàmens,... Tot per la pregunta i ara què passarà? La por al futur, la por a la responsabilitat, a allò desconegut o al que sigui. Hi ha qui ho duu millor, hi ha d'altres que ho duem com podem...
No sé a què tinc por (si és que el problema és que tinc por a res) però hi haig de lluitar com sigui, haig de fer l'últim esforç (i això la meva parella ho ha sentit tantes vegades!), que espero que valgui la pena i acabi tot bé.
Així que no tornaré per aquí fins a principis o mitjans de juliol. Espero que amb molt bones notícies. Fins aviat!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada