Whatever will be, will be...

D’aquí a unes 19 hores estaré començant a fer el que pot ser el meu últim examen de la carrera. D’aquesta carrera que tant m’està costant (de tres anys ja en porto vuit entre haver-la deixat, haver-hi tornat i etcètera) i que resulta que em fa por acabar. La mare que em va…! O sigui, que tot aquest patiment és perquè no puc racionalitzar el que vindrà després. Bé, ara mateix estic tan histèrica que no sé ni què escric. Ni sé per què escric.

La tensió barrejada amb l’autoexigència i amb la meva mania d’anar deixant les motxilles d’allò que em fa por pel camí han fet que demà entregui un treball que només es pot agafar amb pinces i que vagi a fer un examen que estic estudiant des de només fa tres dies.

L’examen és de Didàctica i Atenció a la Diversitat. I no estic segura de saber definir la didàctica. I no estic segura de moltes altres coses més. Però sabeu el que fan els nervis i l’angoixa que porto? Que en comptes d’aprofitar a fons les horetes que tinc, estigui copiant definicions a la llibreta, una darrera l’altra, sense ni tan sols llegir-les, i si les llegís, al cap d’un moment estaria pensant en un altre tema que no m’ha quedat clar...

I el pitjor de tot és la sensació que no puc fer-ho de cap altra manera. Que passaran els anys i jo no sabré actuar racionalment, que els nervis, la por i la inseguretat sempre dominaran tot el que faci...