6 de juliol de 2008

Ben a prop

És com si anés caminant, caminant, caminant i no hi arribés mai. Ara veig que estic molt a prop i se'm comença a dibuixar un somriure a la cara. No deixo que aquest somriure es faci molt gran ni molt visible perquè tinc la sensació que en qualsevol moment es pot obrir un forat a terra i hi puc caure. No puc celebrar res encara perquè no sé res del cert però m'imagino obrint una ampolla de cava perquè he acabat una de les etapes de la meva vida que menys m'han agradat.

La universitat ha estat horrible. Ara tinc pistes perquè ha estat així però mentre no les he tingut no he pogut entendre per què no he deixat que ningú passés de company a amic, per què se m'accelerava el cor en pujar les escales, per què he decidit que les idees dels altres havien de ser més bones que les meves...

Sóc ben a prop del final i tinc moltes ganes de cridar.