26 d’octubre de 2008

Núvol

És com tenir un núvol davant o damunt del cap ple d'obligacions. Ho tens tot embolicat, no veus on comença una cosa i on acaba l'altra. I quan sembla que el núvol deixa de ser tan gris, que hi ha alguna cosa que controles, te n'apareixen dos més. El meu cap és un caos.

Ningú no va dir que fos fàcil. No sé com fer que la classe rutlli. Excepte amb un grup. Amb els altres tres tinc problemes. Igual és que des d'un principi no em vaig mostrar dura. Però com? Què vol dir mostrar-se dura? Jo només vull que ens escoltem. Bé, de fet, jo els escolto a ells, però no a l'inrevés...

Només fa un mes i mig que sóc mestra. Ho sóc. A vegades ho dubto, però. Sí, ja sé que el més normal del món és que tingui aquest núvol aquí. Però vull desfer-lo i no me'n surto, no sé com.

Estic tan tensa que... No els veig. Estic més pendent del que em passa a mi, del que sento per dins que del que està passant al meu voltant, de les petites feres aquelles que corren per la classe. Si pogués relaxar-me i observar-los! Com es fa? Com es pot fer això? Com puc arribar a establir una relació amb ells d'estima, respecte...?

Com em relaxo amb la visita de l'inspector embolicada també al núvol? Amb el curs d'interinatge? Amb les fantàstiques programacions que hauria de començar a fer? Per on es comença? De quin fil haig d'estirar primer per desfer aquest núvol?


Sol, solet, vine'm a veure, vine'm a veure,

sol, solet, vine'm a veure que tinc fred.

1 comentari:

Pissarra Negra ha dit...

Anem per parts, estimada mestra confosa:

Vostè no té el per què estimar-los. O és que potser ha hagut d'estimar a tots els homes amb qui ha hagut de tractar en altres feines?

No programi més que el dia a dia. Improvitzi i llavors escrigui-ho amb caràcter retroactiu, com si fos el que anava a fer ja d'abans de classe. Ja sap les lleis de Murphy, contra més programi, més li vindran a canviar-li els plans.

El dia que vingui l'inspector, si és un home, faci servir les armes femenines. I això li ho dic en sèrio. Posi's ben maca i ensenyi una mica de cuixa. El món real funciona així, estimada amiga, si no deixa de ser un home, no la mirará només que pel seu coficient intel.lectual. Vostè arregli's, somrigui i no es preocupi. Miri sinó on és la Bruni.

Jo enlloc d'esmentar cançons infantils com aquesta, cantaria alguna cosa més contundent, tipus "kill them all" o per l'estil. Funciona.

I com he dit a alguna altra mestra vocacional, vostè faci com els mestres antivocacionals, que no ens estressem perquè ens ho agafem simplement com el que és: un curro.

Salutacions antipedagògiques.