Després de moltíssims anys treballant al comerç i, per tant, pencant com una burra als nadals, aquest ha estat força estrany. Per no dir mentides, haig de dir que el nadal passat tampoc no vaig estar al centre comercial però va ser diferent perquè jo estava molt capficada-preocupada-angoixada-iunllargetcetera per la carrera, que com ja sabeu, m'ha costat anys acabar, així que tampoc no es pot dir que el gaudís.
Haig de confessar que no he fet els deures. O potser els deures més importants que tenia era, precisament, no fer deures. I us ben asseguro que això sí que ho he fet! Una part del nadal amb la meva família i l'altra amb la família del meu marit. No escola. No flashcards. No alumnes. No programacions. No llibres de text.
Quan he arribat a l'escola tenia una sensació estranya. Són molts dies de vacances però ni m'ha fet molta mandra tornar, ni considero que hagin estat massa dies, ni massa pocs... Tot en la seva mida justa. Justament per això em sento rara: per a mi, començar a treballar després de les vacances era un suplici. Ja plorava una setmana abans! I aquesta vegada no ha estat així. He anat a l'escola com si res, assimilant perfectament que és el que toca.
Jejjeje! Potser també ajuda que els dijous només faig de 15 a 17 (i són reforços) i que els divendres no treballo!! ;-)
3 comentaris:
Que tot vagi bé. La persona és un animal de costums. Potser val acostumar-se a la disciplina del rellotge, ja que som temps aprofitem el temps. Anton.
Collons, amb perdó, la part final l'he entès molt bé...
Ai, Anton! Jo ja m'hi he acostumat, ara falta que s'hi acostumin ells, que vénen una mica esbalotats!
Zel, no siguis malparlada!! Jejejej, així qualsevol no comença amb bon peu!
Mestreta
Publica un comentari a l'entrada