20 de maig de 2009

Dels nervis a la calma... O no.

Aquest any he sobreviscut. Tinc la sensació que no he pogut viure la meva feina, massa angoixa, massa autoexigència i massa tensió. Però bé, això ho deixarem pel post del que he après en aquest 3r trimestre (tal com vaig fer amb el primer i el segon). 

Falta ben poc perquè es deixin de sentir els seus crits pels passadissos i els meus dins les aules. Qualsevol diria que m'agrada cridar però no ho he sabut fer d'una altra manera. Avui, per exemple, ha estat una tarda de desesperació, la pitjor en tot el que portem de curs. Amenaça rere amenaça per poder fer una feina de no res. He acabat esgotada, cadascun d'ells s'ha endut un xic de l'energia amb que la mestreta venia carregada aquest matí. 

Ja m'havien dit que la primavera els trastoca un xic i que després de setmana santa estan especialment moguts. Però això? Marededeusanyor! Per no fer-nos gaire mal, ni ells ni jo, he decidit no avançar més matèria (més llibre, vaja). Ara miro desesperadament llibres que tinc per casa, cerco idees, recursos a internet, intento buscar en el que em van ensenyar a la carrera ... Els queden 4 o 5 hores d'anglès fins a final de curs, així que m'agradaria (i molt!) que, en aquest poquet temps, poguéssim esborrar tants crits i mal comportament i acabar tots una mica més relaxats.

Falta ens fa!

2 comentaris:

Tonina ha dit...

Mestreta, jo tenc una campaneta, li diuen Colometa, quan ella sona tots callen, és la mascota de l'aula, i saps què? funciona!!!, el meu coll ha deixat de patir. T'ho recomano.

Mestreta ha dit...

Me la tirarien pel cap, Tonina! No els agraden els contes, ni pintar, ni les cançons... Crec que a aquestes alçades no m'he fet amb aquest grup encara!