20 de maig de 2009

Torre Eiffel

Hi ha una pàgina que ens convida a participar amb diferents relats a partir d'una proposta que sol ser un quadre. Fa temps que me la miro i avui m'he decidit a participar. Aquí teniu el meu relat:

De com frustrar les il·lusions i capacitats de la mainada

En Charles anava cap a l'escola ben content. Estava segur que el seu projecte agradaria molt al professor. Els havia demanat que dibuixessin un element característic de la seva ciutat i ell havia pensat en la Torre Eiffel. Li agradava molt pintar, així que va agafar els seus olis i va començar a fer pinzellades aquí i allà sense parar. Va dedicar-hi molts dies i per això anava ben content i orgullós amb el seu quadre sota el braç. 

La seva alegria va quedar tallada de cop en veure la cara de monsieur Ferrer. Es va posar vermell com una tomata i no va parar de dedicar-li un munt d'insults. Va agafar aquell quadre i, mostrant-lo a la resta dels alumnes, va cridar que la Torre Eiffel no era així, ni tan sols del mateix color, que semblava que n'hagués dibuixat la destrucció, que aquella imatge no era real i que no s'entenia res. Tot seguit va fer petar el quadre contra la taula i es va trencar per la meitat. 

Mentre sentia el riure dels companys de fons va agenollar-se ràpidament a recollir allò del que ell n'estava tan satisfet, pensant que potser havia fet el ridícul i que mai no arribaria a ser famós. Potser tampoc pintor...
 

7 comentaris:

rebaixes ha dit...

Pobre nano, quin mestre que no coneixia tot el qu s'ha cuinat per allà... Llàstima. Tu no ho faries mai, veritat?Anton.

XeXu ha dit...

Ai Mestreta... fa dies que et llegeixo, però no he sabut què dir en aquesta casa, però si ara et poses a fer relats conjunts... que a mi m'encanta aquesta iniciativa!

Bon relat, encara que una mica trist pel pobre nano. Però ja hi ha persones que són així de desconsiderades!

Mestreta ha dit...

Exacte, Anton, que ell no ho entengués no vol dir que no fos bo. M'espanta la idea de pensar que jo pugui arribar a fer una cosa així!

Ai Xexu... que m'agrada que em diguis que fa dies que em llegeixes. Imagino que està molt centrat en l'escola i en tot el que hi ha al voltant. A mi em passaria igual si fessis un blog on només parlessis de la teva, perquè ets químic, oi?

Nymnia ha dit...

El que està clar és que el professor l'haurien de tirar a les escombraries! No sap apreciar l'art ni la motivació d'un noiet, i ni tant sols dir-li amb bones paraules. Qui sap si allà va nèixer un pintor famos o el va fer desapareixer com a futur artista, sigui com sigui, el relat m'ha encantat!

Mestreta ha dit...

Com a mínim dir-li amb bones paraules, que no costa tant! Però el cas és que aquest senyor és un analfabet emocional a banda de no saber fer-se valer d'una altra manera.

És trist, si. Espero que això no passi gaire sovint.

Gràcies per la visita, Nymnia!

Tonina ha dit...

Ja ho pots ben dir, frustrar un infant es molt fàcil, mira sino aquest del teu relat, petitó!!. Quina mala bava aquest mestre, hauria de fer un curset sobre les emocions i els sentiments, sap què són?
molt bon relat.

kweilan ha dit...

Hola! he vist ara que havies fet un relat conjunt i he entrat al teu bloc. M'ha agradat molt aquesta història. Hi ha persones que no saben veure més enllà del seu nas, siguin mestres o no. M'ha encantat, de veritat.