6 de novembre de 2009

Garbuix de com actuar (o jo què sé)

Avui tornant de l'escola m'he trobat dos nois d'11 o 12 anys cantant una cançó. Això, en principi, no seria cap problema si no fos que en els segons que ens hem creuat he sentit dues paraules no gaire boniques. Tot evoluciona, els gustos canvien, ara estan de moda els "rapers", tot va més de pressa, els agraden altres coses...

No sé com eren els nens fa un temps... Sé com era jo i sé que era més respectuosa, que feia cas als grans, que no molestava els meus companys, que no ofenia ningú... És evident que les coses estan canviant i que ho estan fent d'una manera que em fa por.

Tendeixo a pensar que els nens avui en dia també són nens, que els agrada moure's, jugar i cantar. Però quan preparo les classes, si els deixo moure ni m'escolten, no segueixen les regles del joc, són massa competitius i s'acaben barallant. Pel que fa a les cançons, la meitat de les que hi ha al llibre de text ni les faig perquè sé que no els agradaran, que les trobaran avorrides...

M'esgarrifo davant alguns comportaments de nens de 8 anys. Vuit anys!! Arriba una companya amb el curs començat i l'únic que se'ls acut és treure-li el paraigües, amagar-li el llibre i dir-li tonta. I resulta que l'A., per fer-ho més bonic, ni tan sols parla català així que no es pot defensar.

M'agradaria pensar que només és un grup però l'altre tampoc no es queda curt, es burlen dels que en saben menys, busquen què és el que molesta a un company per repetir-ho fins fer-lo plorar...

I el que considero més greu de tot és que crec que no entenen el que estan fent, no veuen que no estigui dolent, els ho expliques de mil maneres i no et dóna temps a girar-te que ja ho tornen a fer.

Hi ha vegades (moltes més de les que m'agradaria) que em sento desbordada, que no sé com actuar. De veritat. Sovint m'envaeix un sentiment d'impotència i tristor massa gran...

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Has provat el nostrat mètode de fotre quatre crits? Suposo que a dia d'avui no està ben vist, però han de saber que estàs emprenyada de veritat. I castiga els que es portin malament, que sàpiga que no poden quedar impunes. De vegades penso que s'ha de donar poder altre cop al mestre perquè sigui tan autoritari com calgui, i que els pares no es queixin, que si els nens es porten així és per culpa seva!

Tonina ha dit...

Hola mestreta. Primer, benvinguda de nou, et trobava a faltar!!
A mi també em passa, el més fort és el què bé dius tu, cada cop els nens són més cruels i les fan més grosses i a edats més primarenques. Retgira veure com creixen. Es fa dur ser mestre i tenir això dins l'aula. Jo intento parlar amb ells però com diu el Xexu, una bona passada de tant en tant els hi va bé i un bon càstig als què lideren aquestes accions. Hi ha casos però què també em sento impotent i no sé com actuar, als infants els fa falta més control del comportament i aquí hi entra la família.
Una abraçada

Mestreta ha dit...

I cinc crits també, XeXu, però això tampoc no funciona. En alguns casos perquè imagino que és el que veuen a casa, que molt de crit i poca actuació coherent. Els he deixat sense pati, els he fet copiar la cançó que no volien escoltar... Hi ha dies que no tinc recursos...

Tonina, gràcies per la benvinguda! M'alegra veure que tot i que he trigat tant encara esteu per aquí. Hi ha dies que estic més optimista que d'altres, però bé, trobo que fem una feina molt important i que alguna cosa, per molt petita que sigui, hi aportem. Una abraçada per a tu també!