11 de setembre de 2010

4 dies de calma + 5 d'alumnes: balanç positiu

Aix, què bé! Després d'unes quantes respiracions profundes al metro, arribo al meu destí i em trobo amb una gent fantàstica. Poden ser d'una manera o d'una altra, però des de ben principi em sento molt a gust i tinc la sensació que ja començo a formar part d'aquell equip. Acollida. Simplement és això. Una cosa que a vegades sembla tan difícil d'aconseguir però que ells ho fan de manera tan sincera i sense cap esforç que em fa tornar a creure en la gent. I sí, per què negar-ho, això també m'ajuda a creure en mi.

L'ambient és fantàstic. Només hi ha quatre dies per preparar el màxim possible abans no arribin els alumnes però no hi ha males cares, no hi ha queixes, la gent va fent i ens ajudem. Sabem que som professionals i que en aquests quatre dies hem de fer el que poguem, que serà molt, perquè els nens ens importen. Però tot i el poc temps també tenim temps per anar al bar, esmorzar, xerrar i riure sobre tonteries. Es tracta de deixar l'estrés negatiu amagat, que no ens ajudarà a res.

I sense adonar-nos (sense adonar-me) arriben les Laures, els Dídacs, les Sahories... I no sé si és per la feina feta a teràpia, per la seguretat que m'han donat aquests quatre dies, l'experiència d'un curs i mig, per alguna raó que encara desconec o per tot plegat que... sóc feliç! M'agrada la meva feina com pensava que no m'agradaria mai. No està tot fet, ni pel que es refereix estrictament a l'escola ni pel que es refereix a mi mateixa, però estic contenta. Estic tan contenta que no vull pensar si continuarà així o no. Només vull gaudir d'aquest estat. Només vull estar contenta.

1 comentari:

zel ha dit...

veus com sempre hi ha llum al final del tunel? Enhorabona, sigues feliç!