D'un en un

Jo ja sé què vull dir, però el tema de l’educació, l’ensenyament, o com ho vulgueu anomenar és tan complicat i hi ha tants factors combinats que se’m farà difícil no embolicar-me.

Ara és època d’avaluacions, de parlar dels alumnes, del seu progrés, de si les condicions a casa són bones o no, de si tal necessita una vetlladora, de per què X té tanta ràbia, de si l’altre no fa més perquè no pot o perquè no li dóna la gana...

No sé si vosaltres podeu però jo no. No puc veure individualment més de 100 alumnes i menys quan estic amb ells 4 hores a la setmana, amb els què més. No els puc veure a tots. Evidentment, veig aquells dels que es parla a les avaluacions, els mateixos que veu tothom. El que té dictamen, el que l’hauria de tenir, el que de cop es gira i tira una cadira enlaire perquè algú l’ha mirat malament...

Últimament estic pensant si és bo o dolent tractar aquests nens de manera diferent. Vull dir, com és que no el castigo sense pati com els demés? Perquè no em munti un altre pitote? Perquè necessita esbravar-se i si el deixo sense jugar serà pitjor? Per què a aquesta persona li dono un premi quan fa una cosa bé quan tinc altres alumnes que habitualment ja ho fan bé?

Igual m’equivoco molt, però de fet per això escric el post, a veure si algú em dóna la seva opinió. Cada vegada més penso que la motxilla que porta el meu alumne s’ha de quedar fora, que m’és igual (a veure si s’entén el què vull dir) amb qui viu, d’on ve, si a casa li expliquen contes... Tot això ho dic perquè crec que hem de fer que el temps que estigui a l’escola el passi el més feliçment possible i això implica que ha de seguir unes normes, que se l’ha de fer veure que té els mateixos drets i deures que els seus companys, que aquí ningú no és diferent, que si anem tots a la una es treballa millor i les coses surten més bé. Les pautes que a casa no són clares, a l’escola ho han de ser.

Però és clar, això és el que costa, perquè aquells que porten aquella motxilla una mica més endreçada ho podran fer millor i no necessitaran tant de la nostra ajuda. Els que no... Aquests són els que em preocupen, perquè ells cada vegada són més i nosaltres menys i amb menys recursos.

Potser en un proper post parli del que JO puc fer amb el què tinc i amb les hores de què disposo. Al cap i a la fi, no serveix queixar-se de que no tenim recursos, de què no hi ha desdoblaments perquè un cop entres a classe no hi ha cap botó pause i alguna cosa has de fer...