Sssshhhh!!

Anit vaig anar a dormir tard, abans d’ahir també, i l’altre... i així estarem uns 15 dies. Estic molt nerviosa, em fa mal l’estómac, em surten taques a la pell de l’estrès... Això, mireu, es pot suportar, que ve juntament amb la matrícula. Però no puc AMB LES MALEÏDES OBRES QUE ENCARA DUREN DE L’EDIFICI DEL COSTAT!!! Han decidit que aquests dies que estic aquí a l’estudi ells estaran a la paret just del darrere. I no me’n puc anar a la biblioteca perquè amb l’ordinador no hi sé treballar allà, una té aquestes coses. Potser seria hora de començar a aprendre’n.

Total, que m’han donat uns taps per les oïdes i em sento estranyíssima. És com quan et fiques dins l’aigua de la platja o d’una piscina i deixes la ment en blanc. La meva ment està tan en blanc que l’únic que sento i en el que puc pensar és en la meva respiració. Inspiro, expiro, inspiro, expiro... Encara sento de fons algun martell, però ja no sé si és que no m’he posat bé el tap perquè em fa certa angunia o perquè tinc aquella fressa clavada al cervell. Miro al voltant, passejo per casa meva i no sento ni les meves passes. Si no fos que és de dia i justament avui fa força sol, pensaria que estic en una pel·lícula de por. Estic escrivint aquí i les tecles del meu ordinador ja no fan soroll, la barra de l’espai ha callat, ella que sobresortia de totes les altres, era diferent... Sembla que no pugui ni sentir el que penso o llegeixo!

Intentem-ho. Com si estigués hipnotitzada, m’endinso en el món de l’anàlisi de l’anglès com a segona llengua.