29 de juliol de 2008

Parèntesi

Ahir una mestreta pujava les escales de la facultat, aturant-se a cada esglaó i mirant de tant en tant la ciutat que quedava als seus peus. Somreia i respirava profundament, deixava que el sol l'abracés, que l'acaronés amb força i transformés aquest contacte amb la pell en gotes de suor. Va pensar en com els dies podien haver estat diferents però va tancar els ulls i es va deixar endur per altres pensaments més dolços. Anava pujant sense tocar gaire amb els peus a terra: el sol, la calor, el silenci i l'absència de pressió feien que estigués mig endormiscada.
Va arribar a la biblioteca i el canvi de temperatura gairebé la desperta de cop, però va pujar les escales de l'edifici, va tornar a mirar Barcelona a través del vidre i es va adonar que el silenci se li havia ficat dins de la pell. Va deixar que s'hi quedés. Què diferent de l'última vegada quan no hi havia cap bocinet de taula sense papers, estoigs, llibres, apunts... Va agafar el que necessitava i va marxar ben a poc a poc, sabent que mai més s'accelerarien els batecs del seu cor en fer aquell mateix camí. En tot cas no per no confiar en les seves possibilitats.
.

(Mestreta estarà unes setmanetes de vacances però no desapareguda del tot).

1 comentari:

zel ha dit...

Bones vacances, agafa bones provisiona de sol, plaja, llibres, amistat i alegria per tot l'any!
petons!