Havia de passar alguna vegada i va ser ahir. No sé descriure exactament què sentia de veure que la classe se m'escapava de les mans. Com cada vegada que tinc aquest grup. Sento pena. Tinc una sensació de fracàs que no m'agrada gens. No sé què fer. Ràbia total. Només em va faltar l'incident de la sortida... Vaig acabar plorant d'impotència.
6 comentaris:
Apreciada Mestreta,
li parlaré ara seriosament, lluny del to que utilitzo normalment -ja haurà comprès que és purament sarcàstic-, perquè cregui'm que em sap greu de veritat veure-la així.
A vostè, a diferència que a mi, li agrada la seva feina i veu com aquells cabrons no tan sols no li agraeixen, si no que a sobre fan l'impossible per fer-li passar malament a vostè.
Els nens no són tontos i si vostè es mostra dèbil davant d'ells, ells ho noten i no dubtaran en recolzar-se i aprofitar-se de la situació. Eviti-ho, no s'immuti. Pensi que només és una feina, encara que vostè sigui vocacional. Pugui vostè més que els nens i ja veurà com les coses començaran a canviar si ells veuen que vostè no s'enfonsa i que passa de les seves tonteries.
Tothom ha començat, recordi-ho.
I si no, agafi la baixa, que se la mereix, recordi que està en el sector públic i que si vostè va al metge dient que és mestra, no dubtaran en donar-se-la.
Salutacions antipedagògiques i, en aquest cas, una abraçada cordial.
Aquest primer cop et diu el que ets de veritat, una bona persona que sent el que passa com proper i que no és senzillament un funcionari més a la vida, que això dol i que estàs al camí de buscar solucions... ànims, et tornar´çe a escriure aviat (ja saps que fa una setmana he per dut el pare i no estic gaire fina, però passaré, ho prometo!)
Per molt vocacionada que et sentes, pissarra negra té raó, has de posar distància. Això no vol dir que les coses no t'han d'afectar (no som de pedra) però per poder visualitzar una solució cal posar el temps i l'espai necessari pel mig. Asserena't, respira i no cerques solucions tu sola. Demanar ajuda no és simptoma de debilitat sinó de seny. Una abraçada.
Com a mestre jove, vocacional i funcionària que sóc, em saben greu alguns comentaris com el de Pissarra Negra. Els problemes s'han d'afrontar, i un no agafa la baixa així com així simplement per estar al sector públic i ésser docent. Però és clar, allà cadascú amb la seva consciència, si és que en queda.
D'altra banda, Mestreta, tots hem patit els principis. Ningú amb dos dits de front ha dit que educar sigui fàcil. Cal mantenir-se ferm a classe i amb les decisions que es prenen. Si necessites un cop de mà dels companys, demana'l, pot ser que et donin idees útils. I sobretot, res de plorar davant els nens.
Molts ànims!
Nena!!!
Encara recordo el segon col.legi que li va tocar a la Amina... dia rere dia era tot un caos (les classes dolentes sempre guanyen a les bones, oi?), però va ser nomes una etapa i a tú t'agrada el que fas... Agafa forces, bufa si has de bufar... i no deixis que et mengin!
Molt petons guapa!
Pissarra Negra, gràcies pels comentaris que deixes en aquest blog. No els esborro perquè trobo que en algunes coses tens raó però, d'altra banda, no comparteixo la manera com dius les coses. Tu dius que és sarcasme, jo dic que moltes vegades és falta de respecte.
Zel, m'imagino que si no m'importés el que està passant els inflaria amb fitxes que "fent feina" com ells diuen, és l'única manera que es calmen una mica. Però trobo que aquest no és el camí que vull seguir.
Josep Manel, quanta raó tens quan dius que cal distància (temps i espai). Començo a estar més relaxada i crec que això es va notant a les classes. I de demanar ajuda... la tutora de segon deu estar fins al monyo de mi!!! No he dubtat mai que sola no puc. Ni vull.
Ànima Alada, no vaig plorar davant dels nens! El meu problema és que fins ara no tenia molt clares les meves decisions. Massa inseguretats. Gràcies pels ànims!
Sònia, gràcies per passar per aquí, guappa! Ara estic molt més tranquil·la tot i que el caos no acaba de resoldre's. Però com bé dius, m'agrada el que faig, així que tinc molts punts a favor.
Publica un comentari a l'entrada