Vergonya aliena, impotència meva

Sovint penso que em vaig saltar una assignatura molt important de la carrera. Devia ser alguna cosa així com Didàctica del Comportament, Pedagogia del Respecte o Teoria i pràctica de les coses bàsiques i senzilles que ja han de venir de casa. És a dir, sovint em pregunto què m'he perdut perquè no entenc com actuen els nens de primària.

Avui han assistit a una xerrada i no hi ha hagut un minut que una de les cinc mestres que els acompanyàvem no estiguéssim dient "sshhht", "calla", "escolta", "posa't bé"; o ja directament "calla, escolta i posa't bé". Me'ls miro, em miren I CONTINUEN FENT ABSOLUTAMENT EL QUÈ ELS DONA LA GANA!!! I a sobre, si els dius alguna cosa et responen amb el "què passa?" més despectiu que els pugui sortir de la boca. També hi ha la versió "jo no estava fent res", em giro, passo de tu o em ric de les teves bronques a la cara.

Doncs mireu, quan vaig acabar la carrera no estava preparada per aquestes coses. Tampoc no ho estic ara. No estava preparada per gastar tant de temps i energia per "ensenyar" coses que crec que ja han de venir apreses. No sé d'ón, però apreses. Jo ja educaré els meus fills, si mai en tinc. Espero que arribin a l'escola sabent respectar, escoltar i dialogar. Que no sigui la mestra que hagi de deixar de banda altres temes curriculars perquè ells no tenen ni idea de com comportar-se. O els dóna igual, que encara és pitjor...

Em decepciona molt tot plegat. Sento vergonya aliena quan penso en la senyora que ha estat aguantant els maleducats (ho sento, ara mateix no em surt una altra cosa) i impotència perquè no sé què fer perquè no veig que això vagi a millor...

I ja van dos...

Tal dia va fer dos mesos que estic de baixa. Hi ha dies que ho porto millor. Hi ha dies que no ho porto. Hi ha dies que em sento més optimista... I aquesta setmana el que toca és sentir-se una estafa. Per què? Doncs perquè resulta que puc riure, puc sortir, puc anar al cinema, puc ballar, puc quedar amb la gent... Però no puc anar a l'escola. No puc ni pensar-ho... Aleshores quan faig qualsevol cosa de les que dic, em sento una mica hipòcrita, estafadora... Qui em conegui sap que no és així, però resulta que sóc jo la que s'ha de conèixer i es veu que això és un procés llarg. Molt llarg.

No vull / No puc

Fa una setmana que la situació s'ha complicat força. Ja estem a finals de trimestre i jo continuo sense entendre'm amb els nens. És cert que no em passa amb tots, però sigui pel que sigui, tinc la sensació que no acabo de connectar amb cap grup. No m'ho passo bé, no m'ho passo gens bé a la feina. Ningú no diu que hagi d'anar-hi cantant, però pateixo tant que cada dia que passa se'm fa més difícil. Ara només em faltaven els pares, preguntant (i no a mi, si no a les tutores) que què passa amb la Mestreta... Què voleu que us digui? Aquesta setmana em rendeixo. No puc més. No sé si no se fer bé la meva feina perquè m'angoixo i sóc una insegura de collons, a banda d'estimar-me una merda, o bé és al contrari...

Garbuix de com actuar (o jo què sé)

Avui tornant de l'escola m'he trobat dos nois d'11 o 12 anys cantant una cançó. Això, en principi, no seria cap problema si no fos que en els segons que ens hem creuat he sentit dues paraules no gaire boniques. Tot evoluciona, els gustos canvien, ara estan de moda els "rapers", tot va més de pressa, els agraden altres coses...

No sé com eren els nens fa un temps... Sé com era jo i sé que era més respectuosa, que feia cas als grans, que no molestava els meus companys, que no ofenia ningú... És evident que les coses estan canviant i que ho estan fent d'una manera que em fa por.

Tendeixo a pensar que els nens avui en dia també són nens, que els agrada moure's, jugar i cantar. Però quan preparo les classes, si els deixo moure ni m'escolten, no segueixen les regles del joc, són massa competitius i s'acaben barallant. Pel que fa a les cançons, la meitat de les que hi ha al llibre de text ni les faig perquè sé que no els agradaran, que les trobaran avorrides...

M'esgarrifo davant alguns comportaments de nens de 8 anys. Vuit anys!! Arriba una companya amb el curs començat i l'únic que se'ls acut és treure-li el paraigües, amagar-li el llibre i dir-li tonta. I resulta que l'A., per fer-ho més bonic, ni tan sols parla català així que no es pot defensar.

M'agradaria pensar que només és un grup però l'altre tampoc no es queda curt, es burlen dels que en saben menys, busquen què és el que molesta a un company per repetir-ho fins fer-lo plorar...

I el que considero més greu de tot és que crec que no entenen el que estan fent, no veuen que no estigui dolent, els ho expliques de mil maneres i no et dóna temps a girar-te que ja ho tornen a fer.

Hi ha vegades (moltes més de les que m'agradaria) que em sento desbordada, que no sé com actuar. De veritat. Sovint m'envaeix un sentiment d'impotència i tristor massa gran...

Patir

Algú que m'expliqui la vida, si us plau, perquè és que hi ha vegades que no l'entenc... 

Impotència

Havia de passar alguna vegada i va ser ahir. No sé descriure exactament què sentia de veure que la classe se m'escapava de les mans. Com cada vegada que tinc aquest grup. Sento pena. Tinc una sensació de fracàs que no m'agrada gens. No sé què fer. Ràbia total. Només em va faltar l'incident de la sortida... Vaig acabar plorant d'impotència.