No vull / No puc

Fa una setmana que la situació s'ha complicat força. Ja estem a finals de trimestre i jo continuo sense entendre'm amb els nens. És cert que no em passa amb tots, però sigui pel que sigui, tinc la sensació que no acabo de connectar amb cap grup. No m'ho passo bé, no m'ho passo gens bé a la feina. Ningú no diu que hagi d'anar-hi cantant, però pateixo tant que cada dia que passa se'm fa més difícil. Ara només em faltaven els pares, preguntant (i no a mi, si no a les tutores) que què passa amb la Mestreta... Què voleu que us digui? Aquesta setmana em rendeixo. No puc més. No sé si no se fer bé la meva feina perquè m'angoixo i sóc una insegura de collons, a banda d'estimar-me una merda, o bé és al contrari...

Sense internet, sense feina, amb...

Ara mateix sóc a un ciber cafè. Hi he entrat perquè, de moment, no tinc internet a casa i havia de mirar si m'havien donat alguna adjudicació en els nomenaments d'avui. No hi ha hagut sort... No passa res, demà serà un altre dia. De moment tinc més temps per treure coses de caixes, que estic de mudances. Em tocarà buscar un lloc per connectar-me a internet al nou barri, que avui he creuat mitja Barcelona. Amb això dels nomenaments telemàtics no m'he volgut jugar el coll, així que he anat a allò segur, al ciber que conec i sabia que em podria connectar sense problemes: al barri antic (antic des d'ahir només).

Sense internet i sense feina però amb moltes ganes d'explicar-vos com ha estat el meu curs amb Pilgrims a Canterbury. Hi ha la part que m'ha agradat, la que no, les experiències amb les companyes de vol i de pis... Moltes coses!!! Tinc moltes ganes de contar-les però ja porto massa temps al ciber així que haureu d'esperar. Prometo que ho escriuré tot!

De moment, bona entrada de curs a aquells que ja esteu treballant!

S'acaba...

Sigui per la raó que sigui, no tinc la sensació d’haver-ho fet massa bé aquest any. Atenció als qui em coneixeu, que no m’estic flagel·lant, només dic que hi ha moltes coses (moltíssimes) que he de millorar. I això està bé, reconèixer és el primer pas per poder canviar, oi?

El dia que vaig llegir aquest post de la zel, just havia començat a portar coses de casa cap a l’escola i de l’escola cap a casa... Ja ha passat tot un curs i gairebé ni me n’he adonat! A mida que anava posant la bata a la bossa, tornant els llibres de classe a la biblioteca i desenganxant totes les etiquetes en anglès que he anat deixant pels passadissos, se m’anava encongint una mica el cor. Per bé o per mal serà difícil que oblidi aquesta escola. Ha estat el lloc on he iniciat aquesta carrera que a vegades sembla que no va enlloc. Per això mateix, per ser el primer lloc, i els principis sempre costen, tinc la sensació d’emportar-me més mal de caps que alegries, però no deu ser cert. Com a tot arreu hi ha de tot. He conegut gent que no ha tingut ganes de conèixer-me, que ni deu saber com em dic i que tant li fa com em vagi demà o demà passat. Però també he conegut gent maca i gent molt maca, persones amb molta estimació per la seva feina i amb ganes d’ajudar.

Quan vaig posar la bata a rentar encara vaig treure un dibuix arrugat de la butxaca. L’R sempre me’n fa i després quan toca fer-los a classe resulta que no en té ganes... Com són! Els nens, per què no dir-ho?, deuen haver patit la meva manca de pràctica. Sense adonar-me’n, m’ha costat estimar-los perquè estava massa pendent de mi mateixa. Pot semblar mentida, però també hi ha deu haver algun que no deu saber com em dic. Sigui com sigui, aquests són els meus primers nens i (a vegades malgrat ells mateixos) els trobaré a faltar perquè l’any que ve ja no els veuré. Vés a saber on estaré i com... I ells? Com estaran? Hauran trobat feina els pares de la B? A l’A li anirà bé el canvi d’escola? Haurà servit de res que la K repeteixi curs? Haurà crescut l’autoestima del C? I en D, deixarà de guardar tanta ràbia?

A la facultat ningú no et diu res sobre tota la càrrega emocional d’aquesta feina...

Cinc. I què?

Potser el que ara us explicaré no és tan greu i no cal que m'ho prengui malament ni hi doni més voltes. Com que tinc baixa autoestima, reconec que a vegades tot m'ho agafo com si fos un atac personal.

El cas és que ja hem fet la primera reunió d'avaluació. Tothom va dir les seves notes globlals i quan jo vaig dir les d'anglès i les van apuntar, un, dos, tres, quatre i cinc, van comptar els suspesos! D'acord que sóc la que més ha suspés però a mi m'ha fet la sensació que el problema no era qui i perquè havia suspès sinó el nombre.

Realment el que em fa més ràbia és que aquesta assignatura no és, ni de lluny, la principal prioritat de l'escola. De fet, no és ni l'última. I ara què passa, que de cara a la galeria, no queda bé que hi hagi un nivell baix. Els alumnes d'aquesta escola tenen molts problemes d'aprenentatge. A banda, amb l'anglés tenen molt poca paciència i molta frustració i en tot el curs no he aconseguit que no desconnectin a la primera que no entenen una paraula. No dic que no hagin patit la meva inexperiència, han estat els meus conillets d'índies, però si s'estableixen uns objectius i no els aconsegueixen... Pffff!!! Què difícil que és tot això!

Arribar i moldre!

No sé com s'ha de fer un post sobre això. No sé com s'expressa que demà començaré a treballar com a mestra. No sé com s'expressa el que vaig sentir quan van dir el meu nom i tot seguit el centre que havia escollit. No sé com s'expressa que no tinc més por de la necessària. No sé com s'expressa que tinc un curs endavant per fer-ho el millor que pugui.

No he tingut temps de reaccionar. Ha estat acabar la carrera i pujar a aquest carro que no sé ben bé on m'ha de dur. El 19 de juliol vaig dur els papers i demà ja formaré part d'un claustre.

Arribar i moldre. Més clar impossible...

Està clar, és por.

Doncs si, com ja sabeu, no avanço en la meva lluita contra les meves pors. Avui no paro d'entrar a internet a veure si ja estàn penjades les notes per confirmar que vaig suspendre l'examen. Hi ha qui diu que sóc massa pessimista però jo penso que m'estimo més ser així. Si resulta que he aprovat, millor, ni us dic la festa que faré. Però... No. Jo no sé ser optimista. Penso que així m'estalvio patacades.

Total, que avui m'han trucat per dir-me que si m'interessa puc enviar el meu currículum a una escola per començar a treballar al setembre. Ai, ui, eh?, com, no, no ho sé, m'ho penso, m'agafes desprevinguda, ups, glups,... Ni he enviat el currículum, ni he parlat amb la directora, ni tan sols sé si tinc cap possibilitat de treballar-hi però les gotes de suor mentre parlava per telèfon em corrien pel pit com si hagués fet una marató. Suposant que hagi aprovat necessito alguna excusa que m'impedeixi començar a treballar ja. Allò típic de "no, no va ser culpa meva, és que no va poder ser", la culpa pels altres.

És evident que tinc una por que em moro!!! No hi ha cap altre explicació. I ja està bé tenir por, però no pànic. Un pànic que m'atura, que em frena... En fi, que a veure què passa amb les notes i a veure si envio el currículum. Vosaltres penseu que es pot anar així per la vida????