La volta al món per la vorera

M: I com és això de fer la volta al món?
M2: Sortint d'un lloc, fent la volta i tornant.
L: Però si hi ha llocs on no hi ha aigua!
M2: Home, L, per la vorera!

Exigir-se

Avui he tingut una prova d'aquelles que em fan adonar-me de com m'exigeixo, la manera com ho faig. Allò que veig és que potser no arribo, que no ho faig tan bé com voldria, que hi ha un munt de coses a millorar... Però el què no veig és que no estic centrada només en una assignatura ni en un grup, que en són unes quantes i que intento fer-ho de la millor manera que puc. Avui no he tingut més remei que riure quan m'he vist amb les tres carpetes sota el braç!

Entre unes coses i altres tinc al cap sis grups, sis!!!, i a sobre no faig el mateix a tots: amb uns faig castellà, reforç, anglès...; amb l'altre PELE i desdoblaments de llengua i matemàtiques; amb l'altre informàtica... Un total de 13 coses diferents en les què pensar!!! Bé, ara exagero perquè hi ha alguna classe que no la preparo jo però sigui com sigui porto aquests grups.

I és clar, no he tingut més remei que riure quan he vist els lloms dels carpesans. No només canvio les matèries sinó també els grups, i "passejo" de P4 a 4rt. Bé, diria que, vist d'aquesta manera, puc respirar tranquil·la amb la feina què he fet. Sabeu què? Què prou dignament ho he fet! ;-)

4 dies de calma + 5 d'alumnes: balanç positiu

Aix, què bé! Després d'unes quantes respiracions profundes al metro, arribo al meu destí i em trobo amb una gent fantàstica. Poden ser d'una manera o d'una altra, però des de ben principi em sento molt a gust i tinc la sensació que ja començo a formar part d'aquell equip. Acollida. Simplement és això. Una cosa que a vegades sembla tan difícil d'aconseguir però que ells ho fan de manera tan sincera i sense cap esforç que em fa tornar a creure en la gent. I sí, per què negar-ho, això també m'ajuda a creure en mi.

L'ambient és fantàstic. Només hi ha quatre dies per preparar el màxim possible abans no arribin els alumnes però no hi ha males cares, no hi ha queixes, la gent va fent i ens ajudem. Sabem que som professionals i que en aquests quatre dies hem de fer el que poguem, que serà molt, perquè els nens ens importen. Però tot i el poc temps també tenim temps per anar al bar, esmorzar, xerrar i riure sobre tonteries. Es tracta de deixar l'estrés negatiu amagat, que no ens ajudarà a res.

I sense adonar-nos (sense adonar-me) arriben les Laures, els Dídacs, les Sahories... I no sé si és per la feina feta a teràpia, per la seguretat que m'han donat aquests quatre dies, l'experiència d'un curs i mig, per alguna raó que encara desconec o per tot plegat que... sóc feliç! M'agrada la meva feina com pensava que no m'agradaria mai. No està tot fet, ni pel que es refereix estrictament a l'escola ni pel que es refereix a mi mateixa, però estic contenta. Estic tan contenta que no vull pensar si continuarà així o no. Només vull gaudir d'aquest estat. Només vull estar contenta.

Ja m'ho trobaré!

No vull dir que és una nova etapa perquè les noves etapes sovint acaben sent un fiasco. Al menys les meves. No és una continuació perquè ja us vaig dir que alguna cosa canviava, que ja n'estava farta de tants posts malencònics, pessimistes, tristos i etc.

Resulta que demà trepitjo de nou una escola. Que no sé què passarà ni vull saber-ho. Que no sé com seran els companys però avui tampoc no penso imaginar-me'ls. Que no sé si me'n sortiré o acabaré patint com l'any passat, però no penso anticipar les pors. Que estic ordenant l'estudi no per treure res del passat sinó per deixar espais per aquest nou curs escolar. Que després de més de 200 dies sense anar a treballar perquè em pensava que no en sabia, és normal que encara avui, a unes 15 hores de tornar-hi, tingui una certa angoixa que de ben segur farà que em costi una mica dormir.

Resulta que quan no penso tant les coses em van millor, així que vaig a fer un gran somriure per fer fora tots aquells pensaments que eren negatius i que no m'han servit mai de res. De res bo. Tothom sap que, hagi de passar el que sigui, ja m'ho aniré trobant, oi? Apa, doncs! Bon començament de curs a tots els bons professionals!!

MESTRETA rides again

Tots els dilluns des de mitjans de gener he fet el mateix recorregut cada matí: he anat al CAP que em correspon, he demanat el seguiment de la baixa, si tot ha anat bé me l'han donada de seguida o si no he hagut de tornar per parlar amb la doctora, he agafat el metro per baixar a Urquinaona i, finalment, he deixat el paperet al Consorci.

Però avui no.

Avui és dilluns i comença l'enèssima etapa de la meva vida, amb l'esperança que aquesta sí que em dugui cap allà on jo vull. Hi ha certes pistes que em diuen que alguna cosa ha de canviar, que jo he après a mirar el món amb uns altres ulls i que les coses són més fàcils quan m'hi he posat que quan he pensat com serien... De ben segur que estaré nerviosa quan trepitji una escola de nou. Em fa pànic pensar que...

Però avui no.

Avui no hi ha res a pensar. Tinc tot un mes per fer vacances de veritat i acabar de creure en mi i que puc fer més coses de les que em penso. I si no és així, ho deixarem i no passarà res. Jo hauré guanyat perquè per primera vegada no hauré fugit d'allò que em fa por.

I avui sí!

Avui vull canviar la cara d'aquest blog. He començat pel disseny, que me l'he trobat de cara quan hi he entrat després de tants mesos. El senyor Blogger m'ha posat en pantalla un gran missatge que deia que hi ha un nou apartat on canviar l'aspecte del teu blog. Au, doncs som-hi! Primer per fora i després per dins, que estic farta de tants missatges negatius i pessimistes...

14 + 1

Encara ara estic rient! Tant m'agrada la meva feina que he anat al cole un dia abans del que em tocava?!! Ja ho deia jo que no quadrava, que anar el 28 significava fer 14 dies de pemís i no 15, però bé, més val ser cautelós i jo hi he anat... ;-)

Quan he entrat i m'han preguntat que què feia allà i que la meva substituta acabava d'arribar em pensava que em prenien el pèl! Aleshores he agafat la llista del menjador i m'han senyalat on estava la creu: era cert! Tot i així encara he pujat les escales, acompanyada de la administrativa, amb cara de "nenes, no us foteu ja més de mi..." Però sí, allà estava ella, preparant la classe de biblioteca, la mateixa que jo ja vaig preparar ahir... Jjajjajaja!

Ja que hi era, he anat a saludar al pati i sí, ho reconec, a deixar que alguna colla de nens vingués a repenjar-se, a abraçar-me i a fer-me petons...

En fi, he començat amb bon humor...

Càstig amb final dolç

Quan es castiga els nens sense pati, una també es castiga. Però a més, si ets novata, els castigues sense pati un dia que tu no hi havies d'anar al matí. I això és el que m'ha passat avui.

Però resulta que els mestres de primer m'han cridat i m'han dit que entrés a l'aula un moment. Ui, quina por que em feu!- he dit jo quan he vist les dues classes col·locades davant la pissarra. Aleshores un dels nens m'ha explicat que volien donar-me un regal que m'havien fet pel meu casament. Mireu:

És un àlbum ple de dibuixos i frases del tipus "CESIGUISFALIS" (traducció, per si de cas: que siguis feliç) o "CETENGASMUXOSIGOS". No he pogut parar de somriure mentre me'ls mirava al bus tornant cap a casa.

Segur que m'enteneu quan dic que ha estat el meu millor regal de noces.

Coses del bilingüisme

Em costarà molt estar amb els grups que m'han tocat, ja ho vaig dir en el post anterior. Hi ha moltes coses encara que no sé com fer però bé, espero que hi hagi més moments com el d'ahir, em van fer riure molt: quan els vaig preguntar si recordaven el nom dels personatges, un va dir sí, embolic! Jajajaja! Pobret meu, si no anava malament no, el personatge es diu Leo. Exacte! Faig anglès i Leo es pronuncia /lio/. Embolic, lio... tant se val! Em va semblar boníssim!