Incy Wincy

A banda d'altres coses, a l'escola faig els tallers d'anglès de P4 i P5. Bé, jo no crec que se'n pugui dir tallers, d'això, però bé, com que estic fent una substitució tampoc no m'hi ficaré massa ni és el propòsit d'aquesta entrada.

A vegades passa que, per molt que et preparis una classe, pot ben bé no funcionar. I a vegades passa que t'adones que canviaven els grups i tu no saps què tenia pensat fer la persona que substitueixes, però tens 10 personetes davant teu que t'esperen, per tant busques una cosa ràpida. I resulta que és la classe més interessant que han trobat de totes les que hagis preparat!

Això és el que em va passar fa no gaire, així que vaig dibuixar unes quantes Incy Wincy spiders en una làmina i vaig agafar el CD amb la cançó. La vam cantar, vam veure un vídeo a YouTube i van pintar les seves aranyes. Ara només quedava fer-ho més vistós i vaig anar a buscar una mica de paper de seda negra.

Aquí en teniu una mostra:

25/11/09: Acabo de llegir el post i no sé si pot estar més mal escrit! Uff, devia d'estar espessíssima quan el vaig escriure!

Garbuix de com actuar (o jo què sé)

Avui tornant de l'escola m'he trobat dos nois d'11 o 12 anys cantant una cançó. Això, en principi, no seria cap problema si no fos que en els segons que ens hem creuat he sentit dues paraules no gaire boniques. Tot evoluciona, els gustos canvien, ara estan de moda els "rapers", tot va més de pressa, els agraden altres coses...

No sé com eren els nens fa un temps... Sé com era jo i sé que era més respectuosa, que feia cas als grans, que no molestava els meus companys, que no ofenia ningú... És evident que les coses estan canviant i que ho estan fent d'una manera que em fa por.

Tendeixo a pensar que els nens avui en dia també són nens, que els agrada moure's, jugar i cantar. Però quan preparo les classes, si els deixo moure ni m'escolten, no segueixen les regles del joc, són massa competitius i s'acaben barallant. Pel que fa a les cançons, la meitat de les que hi ha al llibre de text ni les faig perquè sé que no els agradaran, que les trobaran avorrides...

M'esgarrifo davant alguns comportaments de nens de 8 anys. Vuit anys!! Arriba una companya amb el curs començat i l'únic que se'ls acut és treure-li el paraigües, amagar-li el llibre i dir-li tonta. I resulta que l'A., per fer-ho més bonic, ni tan sols parla català així que no es pot defensar.

M'agradaria pensar que només és un grup però l'altre tampoc no es queda curt, es burlen dels que en saben menys, busquen què és el que molesta a un company per repetir-ho fins fer-lo plorar...

I el que considero més greu de tot és que crec que no entenen el que estan fent, no veuen que no estigui dolent, els ho expliques de mil maneres i no et dóna temps a girar-te que ja ho tornen a fer.

Hi ha vegades (moltes més de les que m'agradaria) que em sento desbordada, que no sé com actuar. De veritat. Sovint m'envaeix un sentiment d'impotència i tristor massa gran...