Vergonya aliena, impotència meva

Sovint penso que em vaig saltar una assignatura molt important de la carrera. Devia ser alguna cosa així com Didàctica del Comportament, Pedagogia del Respecte o Teoria i pràctica de les coses bàsiques i senzilles que ja han de venir de casa. És a dir, sovint em pregunto què m'he perdut perquè no entenc com actuen els nens de primària.

Avui han assistit a una xerrada i no hi ha hagut un minut que una de les cinc mestres que els acompanyàvem no estiguéssim dient "sshhht", "calla", "escolta", "posa't bé"; o ja directament "calla, escolta i posa't bé". Me'ls miro, em miren I CONTINUEN FENT ABSOLUTAMENT EL QUÈ ELS DONA LA GANA!!! I a sobre, si els dius alguna cosa et responen amb el "què passa?" més despectiu que els pugui sortir de la boca. També hi ha la versió "jo no estava fent res", em giro, passo de tu o em ric de les teves bronques a la cara.

Doncs mireu, quan vaig acabar la carrera no estava preparada per aquestes coses. Tampoc no ho estic ara. No estava preparada per gastar tant de temps i energia per "ensenyar" coses que crec que ja han de venir apreses. No sé d'ón, però apreses. Jo ja educaré els meus fills, si mai en tinc. Espero que arribin a l'escola sabent respectar, escoltar i dialogar. Que no sigui la mestra que hagi de deixar de banda altres temes curriculars perquè ells no tenen ni idea de com comportar-se. O els dóna igual, que encara és pitjor...

Em decepciona molt tot plegat. Sento vergonya aliena quan penso en la senyora que ha estat aguantant els maleducats (ho sento, ara mateix no em surt una altra cosa) i impotència perquè no sé què fer perquè no veig que això vagi a millor...

Si penso en positiu...

Fa una estona hem arribat d'un poble del Vallès Oriental. Mentre anàvem en cotxe, la meva parella m'ha mirat de reüll i m'ha preguntat si em passava alguna cosa. Bé, més aviat m'ha dit si m'havia pujat el vi dolç que ens havíem begut després de dinar... Fins que no m'ha dit això jo no era conscient de com estava parlant: massa paraules, massa ràpides i massa gesticulació...

Evidentment, el meu estat de nervis no tenia res a veure amb el dinar, que ha estat molt i molt bé. Resulta que demà éééééés.... exacte! 12 de setembre i tornem a l'escola! Tota la tarda que tinc un nus a l'estómac i tota la tarda que estic angoixada. Tota la tarda que tinc una sensació que no m'agrada. Tota la tarda que em fa por que s'acabi el dia...

Tota la tarda que vull escriure un post però que no sé ben bé què dir perquè tot aquest neguit ja me'l conec. És quelcom que se m'arrapa a la pell i a l'ànima, que m'ofega, que no em deixa pensar, que em bloqueja, que no té causa objectiva...

I com que no sabia què escriure (perquè una també es cansa d'ella mateixa i de repetir sempre el mateix) he decidit posar en pràctica allò que diuen del pensament. Si penso en positiu, déumeusenyorquèdifícil!! ;-) seré capaç de pensar en allò que realment em preocupa i treure-li importància, intentar donar-li la volta o agafar-m'ho d'una altra manera.

Per tant: demà estaré amb els meus propers alumnes sense haver de tenir-ne tota la responsabilitat, que estaran amb la tutora;  ara ja sé que haig de ser sargent encara que no m'agradi gens (ja anirem afluixant després, que al revés no hi ha manera!); baixa't els límits, cullons! (ai, perdó, però és que això em costa molt); els problemes se solucionen quan passen, no quan me'ls invento!; en definitiva, demà, demà passat i l'altre i tots els dies del curs... PENSARÉ EN POSITIU!!! Jajajaja! Ja veurem!!! Això, com veieu, ho dic petit, que encara no m'ho crec del tot... ;-)

13'30 tic-tac, tic-tac...

Avui m'he aixecat d'allò més bé i poc a poc m'ha anat venint una miqueta de mal de cap que ara mateix ja està en un punt que no m'agrada gens. Què deu ser? Potser que demà estaré mirant aquesta pàgina i creuant els dits per no acabar voltant massa i tenir feina tan aviat com sigui possible?

Ai, senyor, quanta gent deu tenir mal de cap avui, també?

Quantes vegades es pot començar?

Aquest any és la tercera vegada que començo. Per tercera vegada he tornat a no tenir adjudicació en els nomenaments d'estiu, però aquesta vegada ha estat més dur perquè en la provisional sí que n'havia tingut: il·lusa de mi pensava que sí que estaria a l'escola on he treballat aquest any...

Estic trista però no em queixo. No ho faig, primer perquè no em dona la gana i segon, perquè he tingut molta sort i en aquests tres anys no he voltat gens. En millors o pitjors condicions he tingut la oportunitat d'estar el curs sencer a les tres escoles.

Simplement, el que estic fent ara és exercir el meu dret a la pataleta. El meu dret a queixar-me perquè sense estabilitat laboral és més difícil pensar en les coses que vols fer en un futur; perquè amb tant moviment de claustres és molt complicat portar a terme projectes que podrien ser ben interessants; que la senyora Rigau parli de recursos cap aquí i cap allà i que jo em senti retallada d'aquí i d'allà; i el que més m'indigna aviu que he vist les destinacions, que no hi hagi manera que pugui preparar-me un curs dignament perquè fins al setmbre (i n'hi ha que ni això) no tinc idea d'on vaig a parar ni què hi vaig a fer.

Exigir-se

Avui he tingut una prova d'aquelles que em fan adonar-me de com m'exigeixo, la manera com ho faig. Allò que veig és que potser no arribo, que no ho faig tan bé com voldria, que hi ha un munt de coses a millorar... Però el què no veig és que no estic centrada només en una assignatura ni en un grup, que en són unes quantes i que intento fer-ho de la millor manera que puc. Avui no he tingut més remei que riure quan m'he vist amb les tres carpetes sota el braç!

Entre unes coses i altres tinc al cap sis grups, sis!!!, i a sobre no faig el mateix a tots: amb uns faig castellà, reforç, anglès...; amb l'altre PELE i desdoblaments de llengua i matemàtiques; amb l'altre informàtica... Un total de 13 coses diferents en les què pensar!!! Bé, ara exagero perquè hi ha alguna classe que no la preparo jo però sigui com sigui porto aquests grups.

I és clar, no he tingut més remei que riure quan he vist els lloms dels carpesans. No només canvio les matèries sinó també els grups, i "passejo" de P4 a 4rt. Bé, diria que, vist d'aquesta manera, puc respirar tranquil·la amb la feina què he fet. Sabeu què? Què prou dignament ho he fet! ;-)

Futur incert

Al setembre em volia quedar en aquesta escola. Ho tenia claríssim perquè la gent que hi treballa és el grup humà més fantàstic (en molts sentits) que m'he trobat mai. Sé que puc fer moltes coses, que aprendré molt i que podré participar en projectes molt interessants.

Al novembre va arribar una notícia que va deixar el claustre mig glaçat: l'escola desapareixia (no és ben bé això, però sóc una paranoica amb aquest tema i si poso la paraula clau em fa por que algú arribi al blog a través de buscadors). Plors, frustració, silencis...

Al desembre, gener, febrer i etc., pensem que lluitem per a què això no passi i a vegades, innocents, fins i tot pensem que ens escolten i que ens en sortirem. A vegades penso que no vam fer tot el que podíem haver fet per evitar-ho. O potser per posar-ho tan fàcil.

A finals de maig ni sé si em poden ubicar a l'altre edifici ni si vull que m'ubiquin. És un horror com s'ha fet tot aquest procés i el curs vinent serà força dur per tothom que es quedi allà. I és un horror que un dia arribi el concurs de trasllats i diguin que se'n van, que després renunciin, que una mestra digui que marxa i jo em faci il·lusions, que ara diu que torna i jo quedo fora de la plantilla, que si m'hi quedo serà amb mitja jornada... I és un horror que res d'això es pugui concretar encara...

A mitjans de juny penso que més val que m'ho prengui amb calma!

D'un en un

Jo ja sé què vull dir, però el tema de l’educació, l’ensenyament, o com ho vulgueu anomenar és tan complicat i hi ha tants factors combinats que se’m farà difícil no embolicar-me.

Ara és època d’avaluacions, de parlar dels alumnes, del seu progrés, de si les condicions a casa són bones o no, de si tal necessita una vetlladora, de per què X té tanta ràbia, de si l’altre no fa més perquè no pot o perquè no li dóna la gana...

No sé si vosaltres podeu però jo no. No puc veure individualment més de 100 alumnes i menys quan estic amb ells 4 hores a la setmana, amb els què més. No els puc veure a tots. Evidentment, veig aquells dels que es parla a les avaluacions, els mateixos que veu tothom. El que té dictamen, el que l’hauria de tenir, el que de cop es gira i tira una cadira enlaire perquè algú l’ha mirat malament...

Últimament estic pensant si és bo o dolent tractar aquests nens de manera diferent. Vull dir, com és que no el castigo sense pati com els demés? Perquè no em munti un altre pitote? Perquè necessita esbravar-se i si el deixo sense jugar serà pitjor? Per què a aquesta persona li dono un premi quan fa una cosa bé quan tinc altres alumnes que habitualment ja ho fan bé?

Igual m’equivoco molt, però de fet per això escric el post, a veure si algú em dóna la seva opinió. Cada vegada més penso que la motxilla que porta el meu alumne s’ha de quedar fora, que m’és igual (a veure si s’entén el què vull dir) amb qui viu, d’on ve, si a casa li expliquen contes... Tot això ho dic perquè crec que hem de fer que el temps que estigui a l’escola el passi el més feliçment possible i això implica que ha de seguir unes normes, que se l’ha de fer veure que té els mateixos drets i deures que els seus companys, que aquí ningú no és diferent, que si anem tots a la una es treballa millor i les coses surten més bé. Les pautes que a casa no són clares, a l’escola ho han de ser.

Però és clar, això és el que costa, perquè aquells que porten aquella motxilla una mica més endreçada ho podran fer millor i no necessitaran tant de la nostra ajuda. Els que no... Aquests són els que em preocupen, perquè ells cada vegada són més i nosaltres menys i amb menys recursos.

Potser en un proper post parli del que JO puc fer amb el què tinc i amb les hores de què disposo. Al cap i a la fi, no serveix queixar-se de que no tenim recursos, de què no hi ha desdoblaments perquè un cop entres a classe no hi ha cap botó pause i alguna cosa has de fer...