Let's go, tutora!

Si dic que estic on jo volia igual és una mica mentida, però és molt cert que hi estic arribant cada dia més de pressa. Aquest nou curs es presenta amb un nou repte amb el que hi estic molt il·lusionada i davant del qual estic (no) actuant d'una manera impensable en mi.

La mestreta que sempre tenia por a allò (des)conegut ha dit que sí a una tutoria. La mestreta a qui li feia por parlar en públic no està gaire preocupada perquè haurà de tractar amb pares. La mestreta que es passava les nits pensant en com faria això o allò està dormint com un soc. La mestreta que tenia tanta por a equivocar-se pensa que per què coi no ho ha de fer bé. La mestreta que tot ho havia de tenir controladíssim no està fotent brot aquest estiu.

I no és que s'hagi tornat una mandrosa, no. És que s'ha adonat (o es va adonant) per fi, que les coses tenen el seu ritme i el seu temps, que no cal avançar les pors al que encara no ha passat, que és molt responsable i, per tant, les coses acaben sortint, que hi ha coses a les que hi ha de donar importància i n'hi ha moltes a les que no. En definitiva, que s'ha de deixar que les coses passin i que s'ha de fer el possible per gaudir-ne i buscar-ne la part positiva de tot, fins i tot dels errors.

Demà...

Demà sonarà el despertador i no sé si li faré gaire cas. He estat dos mesos sense fer-li'n. O potser sí perquè, per precaució, l'hauré posat a l'altra banda de l'habitació.

Demà, suposo, seré conscient que les vacances s'han acabat perquè ara, sincerament, encara no estic assumint això de dutxar-me al vespre perquè al matí no tinc temps, això de pensar en el dinar que posaré a la carmanyola...

Demà no seré jo qui busqui el director o directora i es presenti, escolti en un racó com els altres mestres comenten com els han anat les vacances, i esperi que alguna ànima caritativa s'apropi i em faci el tomb protocolari per l'escola.

Demà no caldrà que em presenti, que digui el meu nom repetidament a repetides persones i em serà estrany esoltar els noms dels nous des de l'altra banda. I potser seré jo qui agafi algú de la mà perquè tindré molt present com n'és de pesada aquella situació. O potser no, perquè serà la primera vegada que repeteixo escola i el què voldré serà gaudir d'aquell moment de xerreta amb els companys.

Demà tindré, com la majoria, una síndrome post vacacional d'allò més gran i tan punt entri a l'escola em tornarà la consciència que ara no tinc. O potser no.

Però això serà demà... Bon inici a tothom!!!

Qui dia passa curs empeny

I dec haver estat empenyent molt perquè feia tant temps que no escrivia que no estava segura de recordar la contrasenya d'aquest blog... Exactament un any, tres mesos i quatre dies, això vol dir que he passat un curs i mig sense escriure res per aquí. I ara m'ha donat per dir alguna cosa però sense tenir les idees molt clares ni un fil conductor per al post.

Hi sóc de nou avui, suposo, perquè demà han de sortir els resultats provisionals dels nomenaments d'estiu i, com és normal, el meu cap està donant voltes a la cosa... Si aquesta vegada no tinc alguna possibiltat de poder estar a l'escola on he treballat aquest últim curs no la tindré mai. Però no sé si m'agrada. No és l'escola de la meva vida però no són les coses internes les que m'amoïnen, sinó les meves, as usual...

Aquest any no m'ha anat ni bé ni malament. D'acord, si he de ser sincera, m'ha anat bé, que vaig començar amb mitja jornada i vaig acabar amb jornada sencera al mateix centre. Peeeeerò (els eterns peròs de mestreta) el què vull dir és que no ha anat com jo voldria. Els inicis amb 2n van ser complicats i crec que vam acabar complicats. No m'he entès amb el grup i això fa que tingui la sensació que ni han aprés el què haguessin aprés amb alguna altra persona ni han gaudit del què hem fet. Entre crits i males cares és impossible! El mateix m'ha passat amb un altre grup, el què vaig agafar jo a meitat del segon trimestre.

I bé, aleshores amb els altres què? Amb els que se suposa que són grups fàcils i que es pot treballar bé amb ells... Per què tinc la sensació que no acabo de connectar amb cap grup? Igual és que haig de mirar de canviar l'estructura de les classes, la manera com les faig, les activitats... Potser sí, i no m'importa, que m'agrada la meva feina i sé que això en forma part. Peeeeerò (vet aquí un altre però) estic una mica farta de començar els anys pensant que haig de fer alguna cosa perquè la cosa no rutlla com a mi m'agradaria i acabar-los tornant a pensar que encara no ho he trobat com fer-ho.

Aleshores arriba la meva paranoia particular i és quan penso que, tot i haver demanat confirmació de centre, és millor que no tingui la plaça i així puc començar de nou en un altre lloc, on no em coneguin ni els alumnes, ni els pares, ni els altres mestres. Esteu pensant que m'autoenganyo, oi? Doncs sí, ho sé, en sóc conscient. Però què hi farem, és més fàcil creure això que pensar que començaré un altre curs amb els problemes que arrossego de l'anterior...

Sé que he après coses, que cometré errors però no els què ja he fet, o sí, però no m'angoixaran tant perquè ja els hauré viscut, que en part, conéixer el personal amb qui treballes pot tenir un punt a favor, etc, etc... I senyors, què coi!, anem molt bé, que 4 cursos més enllà vaig estar 6 mesos de baixa per l'angoixa que patia per no arribar on jo volia! Però (!!!!) tot i així, encara no sé si m'agradarà o no la resolució de demà... Sigui quina sigui. Ai, mestreta...

Si penso en positiu...

Fa una estona hem arribat d'un poble del Vallès Oriental. Mentre anàvem en cotxe, la meva parella m'ha mirat de reüll i m'ha preguntat si em passava alguna cosa. Bé, més aviat m'ha dit si m'havia pujat el vi dolç que ens havíem begut després de dinar... Fins que no m'ha dit això jo no era conscient de com estava parlant: massa paraules, massa ràpides i massa gesticulació...

Evidentment, el meu estat de nervis no tenia res a veure amb el dinar, que ha estat molt i molt bé. Resulta que demà éééééés.... exacte! 12 de setembre i tornem a l'escola! Tota la tarda que tinc un nus a l'estómac i tota la tarda que estic angoixada. Tota la tarda que tinc una sensació que no m'agrada. Tota la tarda que em fa por que s'acabi el dia...

Tota la tarda que vull escriure un post però que no sé ben bé què dir perquè tot aquest neguit ja me'l conec. És quelcom que se m'arrapa a la pell i a l'ànima, que m'ofega, que no em deixa pensar, que em bloqueja, que no té causa objectiva...

I com que no sabia què escriure (perquè una també es cansa d'ella mateixa i de repetir sempre el mateix) he decidit posar en pràctica allò que diuen del pensament. Si penso en positiu, déumeusenyorquèdifícil!! ;-) seré capaç de pensar en allò que realment em preocupa i treure-li importància, intentar donar-li la volta o agafar-m'ho d'una altra manera.

Per tant: demà estaré amb els meus propers alumnes sense haver de tenir-ne tota la responsabilitat, que estaran amb la tutora;  ara ja sé que haig de ser sargent encara que no m'agradi gens (ja anirem afluixant després, que al revés no hi ha manera!); baixa't els límits, cullons! (ai, perdó, però és que això em costa molt); els problemes se solucionen quan passen, no quan me'ls invento!; en definitiva, demà, demà passat i l'altre i tots els dies del curs... PENSARÉ EN POSITIU!!! Jajajaja! Ja veurem!!! Això, com veieu, ho dic petit, que encara no m'ho crec del tot... ;-)

Quantes vegades es pot començar?

Aquest any és la tercera vegada que començo. Per tercera vegada he tornat a no tenir adjudicació en els nomenaments d'estiu, però aquesta vegada ha estat més dur perquè en la provisional sí que n'havia tingut: il·lusa de mi pensava que sí que estaria a l'escola on he treballat aquest any...

Estic trista però no em queixo. No ho faig, primer perquè no em dona la gana i segon, perquè he tingut molta sort i en aquests tres anys no he voltat gens. En millors o pitjors condicions he tingut la oportunitat d'estar el curs sencer a les tres escoles.

Simplement, el que estic fent ara és exercir el meu dret a la pataleta. El meu dret a queixar-me perquè sense estabilitat laboral és més difícil pensar en les coses que vols fer en un futur; perquè amb tant moviment de claustres és molt complicat portar a terme projectes que podrien ser ben interessants; que la senyora Rigau parli de recursos cap aquí i cap allà i que jo em senti retallada d'aquí i d'allà; i el que més m'indigna aviu que he vist les destinacions, que no hi hagi manera que pugui preparar-me un curs dignament perquè fins al setmbre (i n'hi ha que ni això) no tinc idea d'on vaig a parar ni què hi vaig a fer.

Futur incert

Al setembre em volia quedar en aquesta escola. Ho tenia claríssim perquè la gent que hi treballa és el grup humà més fantàstic (en molts sentits) que m'he trobat mai. Sé que puc fer moltes coses, que aprendré molt i que podré participar en projectes molt interessants.

Al novembre va arribar una notícia que va deixar el claustre mig glaçat: l'escola desapareixia (no és ben bé això, però sóc una paranoica amb aquest tema i si poso la paraula clau em fa por que algú arribi al blog a través de buscadors). Plors, frustració, silencis...

Al desembre, gener, febrer i etc., pensem que lluitem per a què això no passi i a vegades, innocents, fins i tot pensem que ens escolten i que ens en sortirem. A vegades penso que no vam fer tot el que podíem haver fet per evitar-ho. O potser per posar-ho tan fàcil.

A finals de maig ni sé si em poden ubicar a l'altre edifici ni si vull que m'ubiquin. És un horror com s'ha fet tot aquest procés i el curs vinent serà força dur per tothom que es quedi allà. I és un horror que un dia arribi el concurs de trasllats i diguin que se'n van, que després renunciin, que una mestra digui que marxa i jo em faci il·lusions, que ara diu que torna i jo quedo fora de la plantilla, que si m'hi quedo serà amb mitja jornada... I és un horror que res d'això es pugui concretar encara...

A mitjans de juny penso que més val que m'ho prengui amb calma!

4 dies de calma + 5 d'alumnes: balanç positiu

Aix, què bé! Després d'unes quantes respiracions profundes al metro, arribo al meu destí i em trobo amb una gent fantàstica. Poden ser d'una manera o d'una altra, però des de ben principi em sento molt a gust i tinc la sensació que ja començo a formar part d'aquell equip. Acollida. Simplement és això. Una cosa que a vegades sembla tan difícil d'aconseguir però que ells ho fan de manera tan sincera i sense cap esforç que em fa tornar a creure en la gent. I sí, per què negar-ho, això també m'ajuda a creure en mi.

L'ambient és fantàstic. Només hi ha quatre dies per preparar el màxim possible abans no arribin els alumnes però no hi ha males cares, no hi ha queixes, la gent va fent i ens ajudem. Sabem que som professionals i que en aquests quatre dies hem de fer el que poguem, que serà molt, perquè els nens ens importen. Però tot i el poc temps també tenim temps per anar al bar, esmorzar, xerrar i riure sobre tonteries. Es tracta de deixar l'estrés negatiu amagat, que no ens ajudarà a res.

I sense adonar-nos (sense adonar-me) arriben les Laures, els Dídacs, les Sahories... I no sé si és per la feina feta a teràpia, per la seguretat que m'han donat aquests quatre dies, l'experiència d'un curs i mig, per alguna raó que encara desconec o per tot plegat que... sóc feliç! M'agrada la meva feina com pensava que no m'agradaria mai. No està tot fet, ni pel que es refereix estrictament a l'escola ni pel que es refereix a mi mateixa, però estic contenta. Estic tan contenta que no vull pensar si continuarà així o no. Només vull gaudir d'aquest estat. Només vull estar contenta.

Ja m'ho trobaré!

No vull dir que és una nova etapa perquè les noves etapes sovint acaben sent un fiasco. Al menys les meves. No és una continuació perquè ja us vaig dir que alguna cosa canviava, que ja n'estava farta de tants posts malencònics, pessimistes, tristos i etc.

Resulta que demà trepitjo de nou una escola. Que no sé què passarà ni vull saber-ho. Que no sé com seran els companys però avui tampoc no penso imaginar-me'ls. Que no sé si me'n sortiré o acabaré patint com l'any passat, però no penso anticipar les pors. Que estic ordenant l'estudi no per treure res del passat sinó per deixar espais per aquest nou curs escolar. Que després de més de 200 dies sense anar a treballar perquè em pensava que no en sabia, és normal que encara avui, a unes 15 hores de tornar-hi, tingui una certa angoixa que de ben segur farà que em costi una mica dormir.

Resulta que quan no penso tant les coses em van millor, així que vaig a fer un gran somriure per fer fora tots aquells pensaments que eren negatius i que no m'han servit mai de res. De res bo. Tothom sap que, hagi de passar el que sigui, ja m'ho aniré trobant, oi? Apa, doncs! Bon començament de curs a tots els bons professionals!!