Un portàtil a una classe de la universitat, vull dir. He vist moltes vegades alumnes amb el portàtil però a l'hora d'agafar apunts, es tanca el que s'estava consultant, l'ordinador a la bossa i s'agafa paper i llapis. El més trist de tot és que em sorprengui haver vist a aquesta noia utilitzant-lo a l'aula, com si fos el més normal del món. I no ho hauria de ser?
Començo a pensar que no estem preparats per a la tecnologia... Ningú (m'incloc) s'ha parat a pensar que és una opció molt correcta i molt útil?
Perdoneu per aquest post tan tonto però mireu, m'ha sorprès. Igual resulta que només a Magisteri anem així i, en canvi, és la cosa més quotidiana a altres facultats...
27 de febrer del 2008
22 de febrer del 2008
Mal de molts...
L'altre dia a la classe de Didàctica General vam acabar parlant sobre el document de bases de la llei d'educació i em vaig adonar que no sóc l'única que te una mica d'embolic amb això. A vegades tinc la sensació que em semblen bé tant els comentaris que hi ha de qui el defensen com dels qui no.
Segurament l'escola on vaig fer les pràctiques està d'acord amb el que diu el document. Potser no amb tot, però pel que vaig poder observar i parlar, estan d'acord amb l'autonomia de centres i no veuen que això signifiqui la privatizació de l'escola.
Llegeixo les crítiques que es fan perquè s'ha fet una vaga d'una cosa que està en el seu punt inicial i que això no té sentit. El conseller, a una entrevista a l'AVUI del 16 de Febrer, diu "si hi hagués una pretensió ni que fos remota de passar ràpidament d'aquest document a una llei que el govern aprovés en quinze dies, els que en demanen la retirada tindrien raó". Què vol dir això? Que després si que es podran queixar però ara no? No veig per què s'ha d'esperar que una cosa hagi arribat al seu punt final per protestar, per tant, no veig el problema d'haver-la fet ara.
La professora ens va dir que igual un dia en tornàvem a parlar a classe, quan tots ens haguèssim llegit el document. No em sembla gens malament i tinc motles ganes de fer-ho. A veure si després puc fer un post amb una mica més de cara i ulls.
Mentrestant, si algú em vol ajudar...
Segurament l'escola on vaig fer les pràctiques està d'acord amb el que diu el document. Potser no amb tot, però pel que vaig poder observar i parlar, estan d'acord amb l'autonomia de centres i no veuen que això signifiqui la privatizació de l'escola.
Llegeixo les crítiques que es fan perquè s'ha fet una vaga d'una cosa que està en el seu punt inicial i que això no té sentit. El conseller, a una entrevista a l'AVUI del 16 de Febrer, diu "si hi hagués una pretensió ni que fos remota de passar ràpidament d'aquest document a una llei que el govern aprovés en quinze dies, els que en demanen la retirada tindrien raó". Què vol dir això? Que després si que es podran queixar però ara no? No veig per què s'ha d'esperar que una cosa hagi arribat al seu punt final per protestar, per tant, no veig el problema d'haver-la fet ara.
La professora ens va dir que igual un dia en tornàvem a parlar a classe, quan tots ens haguèssim llegit el document. No em sembla gens malament i tinc motles ganes de fer-ho. A veure si després puc fer un post amb una mica més de cara i ulls.
Mentrestant, si algú em vol ajudar...
19 de febrer del 2008
Últim semestre
Avui, amb molta mandra, he tornat a trepitjar una aula de la facultat. Ha passat tot un estiu i un Pràcticum II així que és normal que no anés amb un somriure d'orella a orella. A més, quan he sortit de casa, plovia. Haver de fer manualitats a aquestes alçades de la vida i començar el semestre un dimarts a dos quarts de nou del vespre després de tres mesos de meravella a la meva petita escola... M'enteneu, oi?
Però resulta que he vist les coses d'una altra manera quan he mirat la gent que hi havia a l'aula i no eren el grup de les nenes maques amb les que ja he tingut el gust de compartir altres assignatures. A veure, que no critico les nenes maques, però resulta que tot i no haver entrat per majors de 25, tenim una diferència d'edat (i d'interessos, per tant) força diferents. A banda d'això, el meu negativisme enfront l'assignatura ha anat marxant quan he vist que si vas fent feina dia a dia, no haig de patir.
I, és clar, ja m'acaba de passar tot quan penso que, un últim spring, que aquests són els meus últims mesos a la facultat.
Però resulta que he vist les coses d'una altra manera quan he mirat la gent que hi havia a l'aula i no eren el grup de les nenes maques amb les que ja he tingut el gust de compartir altres assignatures. A veure, que no critico les nenes maques, però resulta que tot i no haver entrat per majors de 25, tenim una diferència d'edat (i d'interessos, per tant) força diferents. A banda d'això, el meu negativisme enfront l'assignatura ha anat marxant quan he vist que si vas fent feina dia a dia, no haig de patir.
I, és clar, ja m'acaba de passar tot quan penso que, un últim spring, que aquests són els meus últims mesos a la facultat.
7 de febrer del 2008
Mestrota!!!
M'he pensat molt quin títol podria posar a aquest post. He llegit el correu i no he plorat perquè ja sóc grandeta, que si no... L'excel·lent és molt més que una boníssima nota.
Vaig començar la carrera a la UdG i per qüestions que més de set anys després encara desconec, no se si per mandra a pensar-hi, perquè no m'agradarà la resposta o pel que sigui, vaig abandonar-la enmig del Pràcticum II. Un dia em vaig aixecar i vaig decidir que no podia anar a l'escola. Hi ha qui diu que em fa por la responsabilitat. Potser sí que alguna cosa hi va tenir a veure...
Però bé, el cas és que després dels anys vaig decidir que havia arribat el moment de treure'm aquella espina així que em vaig tornar a matricular. Aquesta vegada a la UB. Res en contra de la UdG (amb el que m'agrada Girona, per favor!!) sino que l'amor m'havia dut a Barcelona. He retornat molt a poc a poc, la veritat. No només perquè estava treballant als matins sinó perquè no volia tornar a sentir cap mena d'angoixa, estrés o similars. Un altre "entrebanc" i aquesta vegada sí que ho hagués deixat per sempre. I bé, he anat fent tranquil·lament.
Aleshores va arribar el moment crucial: em matriculo del Pràcticum II. És cert que per a qualsevol estudiant de Magisteri és el moment més esperat i més gratificant de tota la carrera, l'assignatura més important, on pots veure in situ el que es cou a les escoles, com està el panorama educatiu, etc, etc.
Per a mi era molt més que això. Era com una mena d'enfrontament amb les pors del passat o què se jo... Aquest moment m'imposava molt i em feia pànic que pogués anar malament. De fet, si llegiu el post Pràcticum II ja us podeu imaginar que, pessimisme amb potes, estava decidida a que l'experiència aniria malament.
Al contrari, em vaig trobar amb una escola que de seguida em va acollir
(acollir en el sentit que diuen J.Cela i J.Palou en el seu llibre Va de mestres, millor no sabria expressar-ho), amb un equip directiu i una mestra d'anglès realment professionals, cosa que em va facilitar molt l'estada a l'escola. Es mereix un post, la Marta!
Total, que avui he rebut un mail de la meva tutora responent a la meva pregunta de si encara no havien penjat les notes al dossier o jo ho havia entès malament i no ho farien. No em puc estar de copiar-lo tal qual:
Després d'això... Peso dos quilos més!! (Mestreta no doncs. Mestrota!)
Vaig començar la carrera a la UdG i per qüestions que més de set anys després encara desconec, no se si per mandra a pensar-hi, perquè no m'agradarà la resposta o pel que sigui, vaig abandonar-la enmig del Pràcticum II. Un dia em vaig aixecar i vaig decidir que no podia anar a l'escola. Hi ha qui diu que em fa por la responsabilitat. Potser sí que alguna cosa hi va tenir a veure...
Però bé, el cas és que després dels anys vaig decidir que havia arribat el moment de treure'm aquella espina així que em vaig tornar a matricular. Aquesta vegada a la UB. Res en contra de la UdG (amb el que m'agrada Girona, per favor!!) sino que l'amor m'havia dut a Barcelona. He retornat molt a poc a poc, la veritat. No només perquè estava treballant als matins sinó perquè no volia tornar a sentir cap mena d'angoixa, estrés o similars. Un altre "entrebanc" i aquesta vegada sí que ho hagués deixat per sempre. I bé, he anat fent tranquil·lament.
Aleshores va arribar el moment crucial: em matriculo del Pràcticum II. És cert que per a qualsevol estudiant de Magisteri és el moment més esperat i més gratificant de tota la carrera, l'assignatura més important, on pots veure in situ el que es cou a les escoles, com està el panorama educatiu, etc, etc.
Per a mi era molt més que això. Era com una mena d'enfrontament amb les pors del passat o què se jo... Aquest moment m'imposava molt i em feia pànic que pogués anar malament. De fet, si llegiu el post Pràcticum II ja us podeu imaginar que, pessimisme amb potes, estava decidida a que l'experiència aniria malament.
Al contrari, em vaig trobar amb una escola que de seguida em va acollir
(acollir en el sentit que diuen J.Cela i J.Palou en el seu llibre Va de mestres, millor no sabria expressar-ho), amb un equip directiu i una mestra d'anglès realment professionals, cosa que em va facilitar molt l'estada a l'escola. Es mereix un post, la Marta!Total, que avui he rebut un mail de la meva tutora responent a la meva pregunta de si encara no havien penjat les notes al dossier o jo ho havia entès malament i no ho farien. No em puc estar de copiar-lo tal qual:
M'he retresat en penjar les notes perque no disposo dels
vostres NIUB. Lesnotes estàn entregades a la Comissió.
Tens un Excel.lent.Per cert, mentresfeies les teva lliço
de pràctiques vaig agafar exemples d'interacció i
producció en anglès dels nens que hara serviran per un
exercici a l'assignatura de Aprenentatge i Adquisició.
Felicitats i molta sort. Segur que faràs molt bé de mestra.
4 de febrer del 2008
Ai, quina mandra!
Ahir diumenge vaig comprar EL PERIÓDICO i em tirava dels cabells a mesura que anava llegint les dues cartes al director sobre "persecució" del castellà.
Una es queixava que a l'empresa els han prohibit contestar el telèfon en català perquè treballen amb comercials de fora de Catalunya que s'han enfadat. És clar, els hem de comprendre, es deuen sentir moooolt perduts si algú, als Països Catalans!!, els contesta dient "Bon dia". L'altra encara em sembla més greu perquè l'escriu un professor d'institut. Es queixa perquè l'obliguen a fer les classes en català.
Això és surrealista i estic per preguntar que on està la càmera... Ja no sé si tot això me fa ràbia, em moltesta o, com diu el títol, em fa mandra. Voleu dir que no cansa una mica ja el tema? Per què s'ha de fer un problema d'una cosa que no ho és?, bé, rectifico, que no hauria de ser.
El senyor de l'instiut què farà si mai ha d'anar a treballar a Praga? Es queixarà perquè no pot parlar en castellà? Va, home va! I els altres no deuen tenir negocis gaire lluny, no sigui cas que els contestin "good morning".
Igual té alguna cosa a veure en la meva forma de pensar que tot i ser filla d'andalusos (o potser per això) vaig adoptar ràpidament el català com a també llengua pròpia i que estigui estudiant l'especialitat de llengua estrangera... Igual això fa que tingui una sensibilitat diferent cap al bilingüisme i les llengües en general. Però gent, ho torno a dir, QUINA MANDRA!
Una es queixava que a l'empresa els han prohibit contestar el telèfon en català perquè treballen amb comercials de fora de Catalunya que s'han enfadat. És clar, els hem de comprendre, es deuen sentir moooolt perduts si algú, als Països Catalans!!, els contesta dient "Bon dia". L'altra encara em sembla més greu perquè l'escriu un professor d'institut. Es queixa perquè l'obliguen a fer les classes en català.
Això és surrealista i estic per preguntar que on està la càmera... Ja no sé si tot això me fa ràbia, em moltesta o, com diu el títol, em fa mandra. Voleu dir que no cansa una mica ja el tema? Per què s'ha de fer un problema d'una cosa que no ho és?, bé, rectifico, que no hauria de ser.
El senyor de l'instiut què farà si mai ha d'anar a treballar a Praga? Es queixarà perquè no pot parlar en castellà? Va, home va! I els altres no deuen tenir negocis gaire lluny, no sigui cas que els contestin "good morning".
Igual té alguna cosa a veure en la meva forma de pensar que tot i ser filla d'andalusos (o potser per això) vaig adoptar ràpidament el català com a també llengua pròpia i que estigui estudiant l'especialitat de llengua estrangera... Igual això fa que tingui una sensibilitat diferent cap al bilingüisme i les llengües en general. Però gent, ho torno a dir, QUINA MANDRA!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)