MERRY CHRISTMAS!

Primer trimestre

Què ha après aquesta mestreta en aquests tres mesos?

• Encara que pugui semblar mentida, he après que m'haig de creure el meu paper.
• Que qui té boca, s'equivoca. I aquelles persones amb caràcters forts que sembla que se m'hagin de menjar, també.
• Que relaxada es connecta molt millor amb els nens.
• Que avaluar és molt més complicat del que em pensava. Molt més!
• Que demanar ajuda no és signe de feblesa sino de seny (diria que va ser josepmanel qui em va deixar un comentari dient-me alguna cosa així).
• Que faig les coses tan bé com puc o sé, per tant, no passa res si no les faig com aquella o aquella altra.
• Que les "amenaces" als nens s'han de complir o se't pugen (ai, on es diu que es pugen?).
• Que ser autoritaria no és el mateix que no estimar-los. Els nens necessiten disciplina. (M'imagino que m'enteneu, però és que això no sé expressar-ho d'una altra manera).

I moltes més coses! Però bé, jo crec que puc anar practicant amb aquestes, no?

Feliç final de trimestre a tothom!

El fantàstic món dels informes

Que jo recordi, mai no m'havia fet tanta por (o respecte) un full de paper. Tinc davant meu un llistat amb noms i uns quants ítems per omplir. No paro de mirar-me'l, d'agafar-lo per aquí i per allà, de mirar aquella activitat que vam fer. Agafo el llapis, deixo el llapis. Tanco els ulls i intento recordar petits instants de cadascuna de les personetes de la llista, hi ha coses que les veig clares i les escric. Tinc dubtes, molts dubtes. Considero que no he tingut temps de conèixer els nens suficientment com per avaluar-los. O no per escriure el que el que em demanen. He començat amb el grup amb el que em sento més segura i porto cap a tres hores intentant omplir quadradets amb unes lletres que no veig molt clares...

Ara fa un any jo era una estudiant en pràctiques que no entenia tant rebombori per uns informes... Inocent!

Les cinc!!!

Estic segura que algun dia tindré més clars els ritmes dels alumnes per fer qualsevol cosa. De moment, els pares estan patint la meva inexperiència i els faig esperar massa a la tarda. Fins i tot un dia em va preguntar una mare "com és que surten tan tard?!".

Ai, si jo li expliqués... Primer, que quan me n'adono ja m'ha passat l'hora i encara han de baixar persianes, posar les cadires damunt la taula, recollir els papers del terre, posar-se els abrics, fer una fila ben feta, etc.

Segon, que sempre en passa alguna cinc minuts abans. Un que plora perquè no troba no sé quina cosa, l'altre que li planta una bufetada ben sonora al company, o resulta que algú havia de repartir no sé quina cosa als amics i m'ho diu just quan estem a la fila o, el millor de tot, quan l'altre dia em diu "A" que era el seu aniversari i que no havia repartit ni les galetes ni el suc. Aaaaaaaaaaagggghhhh!!! I ara m'ho dius???????!!!!!!!!!!!

Enmig d'aquest caos, és fàcil (mooooolt fàcil, de fet) que se m'oblidi donar qualsevol paper pels pares: el del dinar del menjador, el de la informació sobre l'excursió,... Pobres tutors acabaran per no dir-me res. Total, de poca cosa serveix perquè no els reparteixo!

I ja per acabar, quan estem a la porta de sortida, que un et diu "la meva mare!", l'altre "la meva tieta", el tercer t'estira de l'abric (això el dia que aconsegueixo posar-me'l i sortir a la mateixa hora que ells!), mentre el quart està marxant sense avisar-te... Vosaltres us penseu que jo m'enrecordo que volia parlar amb la mare de tal? Doncs no! Quan la mare de tal ja ha marxat, aleshores jo em torno a posar les mans al cap i dic "ja m'ha tornat a passar!". Pujo cap a dalt i li torno a deixar una nota al tutor...

Hi ha dies que a les cinc no sé si tallar-me les venes o deixar-me-les créixer!

Impotència

Havia de passar alguna vegada i va ser ahir. No sé descriure exactament què sentia de veure que la classe se m'escapava de les mans. Com cada vegada que tinc aquest grup. Sento pena. Tinc una sensació de fracàs que no m'agrada gens. No sé què fer. Ràbia total. Només em va faltar l'incident de la sortida... Vaig acabar plorant d'impotència.

Núvol

És com tenir un núvol davant o damunt del cap ple d'obligacions. Ho tens tot embolicat, no veus on comença una cosa i on acaba l'altra. I quan sembla que el núvol deixa de ser tan gris, que hi ha alguna cosa que controles, te n'apareixen dos més. El meu cap és un caos.

Ningú no va dir que fos fàcil. No sé com fer que la classe rutlli. Excepte amb un grup. Amb els altres tres tinc problemes. Igual és que des d'un principi no em vaig mostrar dura. Però com? Què vol dir mostrar-se dura? Jo només vull que ens escoltem. Bé, de fet, jo els escolto a ells, però no a l'inrevés...

Només fa un mes i mig que sóc mestra. Ho sóc. A vegades ho dubto, però. Sí, ja sé que el més normal del món és que tingui aquest núvol aquí. Però vull desfer-lo i no me'n surto, no sé com.

Estic tan tensa que... No els veig. Estic més pendent del que em passa a mi, del que sento per dins que del que està passant al meu voltant, de les petites feres aquelles que corren per la classe. Si pogués relaxar-me i observar-los! Com es fa? Com es pot fer això? Com puc arribar a establir una relació amb ells d'estima, respecte...?

Com em relaxo amb la visita de l'inspector embolicada també al núvol? Amb el curs d'interinatge? Amb les fantàstiques programacions que hauria de començar a fer? Per on es comença? De quin fil haig d'estirar primer per desfer aquest núvol?

Sol, solet, vine'm a veure, vine'm a veure,

sol, solet, vine'm a veure que tinc fred.

Càstig amb final dolç

Quan es castiga els nens sense pati, una també es castiga. Però a més, si ets novata, els castigues sense pati un dia que tu no hi havies d'anar al matí. I això és el que m'ha passat avui.

Però resulta que els mestres de primer m'han cridat i m'han dit que entrés a l'aula un moment. Ui, quina por que em feu!- he dit jo quan he vist les dues classes col·locades davant la pissarra. Aleshores un dels nens m'ha explicat que volien donar-me un regal que m'havien fet pel meu casament. Mireu:

És un àlbum ple de dibuixos i frases del tipus "CESIGUISFALIS" (traducció, per si de cas: que siguis feliç) o "CETENGASMUXOSIGOS". No he pogut parar de somriure mentre me'ls mirava al bus tornant cap a casa.

Segur que m'enteneu quan dic que ha estat el meu millor regal de noces.

I jo em pregunto...

Avui he començat un curs sobre l'ensenyament de l'anglès amb els petits. La veritat és que no sabia què anava a fer-hi exactament ni el programa del curs però tampoc no esperava el que hi he trobat. Així explicat ràpidament, una selecció de recursos, activitats, idees, etc, sobre les festivities. Que consti que encara no dic si bé o malament, només que no m'esperava que fos així.

He sortit d'allà amb el cap ple de coses boniques i divertides per fer a les escoles, però... jo em pregunto:

_ Haig de parlar anglès si no et fan cas ni quan t'estan entenent?
_ Què faig amb tots els posters i decoració si no hi ha aula d'idiomes?
_ La utilització del power point està molt bé però si tens la infraestructura adequada.
_ És massa tard per intentar fer la classe en anglès?
_ Com puc adaptar tot allò a les meves petites feres?
_ Pa mi que els seus nens de primer no són com els meus nens de primer, aleshores hi ha coses que no sé com fer-les encaixar. A vegades em sembla que viuen en un món que no existeix.
_ I si intento que existeixi? I si poso el meu granet de sorra?

Bé, que bona nit! Que ja veieu que tinc força coses en les que pensar. Massa i tot?

Jo penso que ells pensen que jo...

I així és la meva vida. Imaginant que els altres pensen que jo penso que ells pensen. Això a què ve ara? Doncs que estic a casa pensant que hauria d'estar a la reunió de pares de l'escola.

Ho sento, sóc tan tímida i m'agraden tan poc aquestes coses que he marxat cap a casa. Odio ser novata en absolutament tot però abans que preguntar res he deixat que passessin els dies sense preguntar a ningú. He decidit que si volien que hi fos ja m'ho haguéssin dit. Coi, tia, sempre igual! De fet, m'ha anat bé el comentari d'una companya que m'ha dit que, al cap i a la fi, només es parla de temes de tutoria.

I ara aquí em teniu: sense saber si em sap greu per mi mateixa (la veritat és que millor oportunitat per conèixer les famílies de les meves criatures no la tindré) o perquè la resta de mestres pensaran que hi hauria de ser o vés a saber què.

Aixx! Què feliç seré quan deixi de complicar-me l'existència...

Coses del bilingüisme

Em costarà molt estar amb els grups que m'han tocat, ja ho vaig dir en el post anterior. Hi ha moltes coses encara que no sé com fer però bé, espero que hi hagi més moments com el d'ahir, em van fer riure molt: quan els vaig preguntar si recordaven el nom dels personatges, un va dir sí, embolic! Jajajaja! Pobret meu, si no anava malament no, el personatge es diu Leo. Exacte! Faig anglès i Leo es pronuncia /lio/. Embolic, lio... tant se val! Em va semblar boníssim!

Una tarda per...

Ahir va ser una tarda per:

a) oblidar?

b) reflexionar?

He decidit que em quedo amb la segona opció. Va ser una tarda horrible! D'acord que l'escola és del tipus, diguem-ne, difícil (deixem-ho així) i no hi va haver manera de fer res en cap dels dos grups... La meva primera reacció va ser de tristesa, una mica de fracàs,... Però no, pensant-ho després, he decidit que més que oblidar-la el que he de fer és reflexionar sobre què va passar i què puc fer perquè no passi sovint. Ja m'agradaria poder dir perquè això no passi més. Jajajaja, la realitat és la que és així que...

L'únic que em té una mica amoïnada és que ells no em coneixen i m'estan posant a prova, per tant per mi era molt important que el primer dia anés el millor possible. També és veritat que sóc nova en això i em tensa força que hi hagi un altre mestre dins de l'aula. Això els nens ho devien notar, suposo... Però no em queixo perquè de fet em va demanar si es podia quedar i jo vaig dir que sí.

M'agrada molt això que faig. Són els meu primers passos en això de l'educació però noto que cada dia vaig trepitjant una miqueta més fort. Entro cada dia somrient i surto de la mateixa manera, encara que a l'aula m'hagi quedat sense veu o s'hagin quedat tota la meva energia. No passa res. Estic aprenent moltes coses. M'estic coneixent a mi mateixa, estic guanyant confiança, veig que hi ha opcions diferents i que la meva també pot ser vàlida, que... QUE HI HA MOLTA FEINA ENCARA I TINC GANES DE FER-LA MOLT BÉ.

Zoò..què?

Zoobulto. Així el va anomenar l'altre dia la meva parella i segurament, en el context de casa meva, té raó. Fa temps que ocupa un espai que no li toca: a sobre del llit. Si alguna vegada hem tingut convidats s'ha hagut de posar damunt la taula de l'estudi i tampoc no ha estat la solució. A l'escola on estic tampoc no hi ha lloc... Així que, algú vol un "zoobulto"?

.

Una de les últimes coses que vaig fer durant la carrera va ser un projecte relacionat amb l'àrea de plàstica. Hi havien d'entrar el màxim de matèries possibles i nosaltres vam pensar fer un zoòtrop (que és el nom real de la cosa) per treballar plàstica, anglès, coneixement del medi (per això el tema de les piles i la llum), matemàtiques... M'ho vaig passar molt bé i la veritat és que trobo que ens va quedar una cosa força maca.

En aquest enllaç hi ha una pàgina que explica com fer-ne un. De fet, buscant per internet, n'hi ha més d'un exemple. Tot i que pugui semblar complicat, és més senzill del que sembla.

Arribar i moldre!

No sé com s'ha de fer un post sobre això. No sé com s'expressa que demà començaré a treballar com a mestra. No sé com s'expressa el que vaig sentir quan van dir el meu nom i tot seguit el centre que havia escollit. No sé com s'expressa que no tinc més por de la necessària. No sé com s'expressa que tinc un curs endavant per fer-ho el millor que pugui.

No he tingut temps de reaccionar. Ha estat acabar la carrera i pujar a aquest carro que no sé ben bé on m'ha de dur. El 19 de juliol vaig dur els papers i demà ja formaré part d'un claustre.

Arribar i moldre. Més clar impossible...

Ai si patirem!

Ho acabo de veure ara mateix i encara no m'ho crec. Fa dos dies que estic a les llistes i dilluns ja vaig a nomenaments!!! Això sí, patirem perquè això just acaba de començar i no acaba el dia que no m'hagi pres ibuprofè...

Comencem de veritat?

Com si estigués en un terreny fangós, com si fos un infant que comença a caminar, com si anés a les fosques per una habitació on no hi he estat mai... Comença una etapa una mica difícil per diverses raons: la primera que a mi m'atabala moltíssim no saber què haig de fer l'endemà. I no sé on vaig perquè sóc novatíssima en això de les llistes d'educació.

He aconseguit no pensar en res durant l'estiu. En res vol dir en RES. Ara miro els llibres que vaig agafar de la biblioteca i l'únic que he fet amb ells ha estat canviar-los de lloc al prestatge... Ara m'agafen tots els mals de no haver fet res durant aquests mesos però estic aprenent a respirar profundament i, en comptes de queixar-me, esbrinar a veure què puc fer ARA. El que no he fet, no ho he fet i ja està. I ben fet que està, que m'he passat moooolts estius treballant i estudiant alhora!

Ara fa massa temps que ni faig res ni tinc horaris. Això d'estar a l'atur i "sense obligacions" és perillós perquè el temps es perd d'una manera escandalosa. Ara haig de començar a inventar-me horaris, obligacions i coses a fer (que si vull en tinc un munt) per tornar-me a fabricar la rutina que fa massa mesos que he perdut. Jo ja sóc prou dispersa per mi mateixa!!

Per cert, que vaig a trucar perquè tinc uns quants dubtes sobre això de nomenaments. Tinc tantes ganes de començar que no em sap gens greu si no puc fer el viatge de noces pel fet d'estar a les llistes.

Espero que hagueu passat un bon estiu!

Parèntesi

Ahir una mestreta pujava les escales de la facultat, aturant-se a cada esglaó i mirant de tant en tant la ciutat que quedava als seus peus. Somreia i respirava profundament, deixava que el sol l'abracés, que l'acaronés amb força i transformés aquest contacte amb la pell en gotes de suor. Va pensar en com els dies podien haver estat diferents però va tancar els ulls i es va deixar endur per altres pensaments més dolços. Anava pujant sense tocar gaire amb els peus a terra: el sol, la calor, el silenci i l'absència de pressió feien que estigués mig endormiscada.

Va arribar a la biblioteca i el canvi de temperatura gairebé la desperta de cop, però va pujar les escales de l'edifici, va tornar a mirar Barcelona a través del vidre i es va adonar que el silenci se li havia ficat dins de la pell. Va deixar que s'hi quedés. Què diferent de l'última vegada quan no hi havia cap bocinet de taula sense papers, estoigs, llibres, apunts... Va agafar el que necessitava i va marxar ben a poc a poc, sabent que mai més s'accelerarien els batecs del seu cor en fer aquell mateix camí. En tot cas no per no confiar en les seves possibilitats.

.

(Mestreta estarà unes setmanetes de vacances però no desapareguda del tot).

Vacances, dubtes, vacances, dubtes...? VACANCES!

Anit vaig omplir alguna casella sense saber ben bé què em demanaven. Podia haver esperat fins avui i preguntar alguns dubtes a algú. A qui? No ho sé, ja comencem amb les coses que no t'ensenyen a la carrera. Però, tu! Que tinc 28 anys, ja no sóc ni tan indefensa ni tan nena. A més, realment tenia més falera per acabar amb tot que no pas nervis per si m'equivocava en alguna dada que després no pogués canviar. Com una nena petita quan li fan el seu primer regal. Igual. I què voleu que us digui? Tinc ganes de fer vacances de veritat. Però de veritat de veritat. Fa massa temps que sempre tinc el cap embolicat en alguna història. I si volgués ara també podria fer-me embolics (i grans!) amb els pensaments que em corren per aquest caparró meu: esperar fins setembre, i si no he entregat tots els papers necessaris, m'haurà entés aquella dona quan li preguntava que..., com es comença a una escola?, haig de practicar més el meu anglés, i si t'has equivocat en triar aquelles opcions?... I així podria seguir fins... Fins que hagués passat l'estiu i no m'hagués adonat que se m'han acabat les vacances.

Noia, això era l'1. Fins al setembre no podem arribar al 2, així que... ja saps què has de fer!

Tic, tac... llistes!

"Les qualificacions en color vermell corresponen a les notes de l'acta pendent de confirmació". Aquest matí he tornat a entrar al meu expedient per veure si estava la meva última i estimada nota. Sí que hi era... però en vermell. Ai, mare! Això no s'acabarà mai o què? Per què està en vermell? Què vol dir? Quan deixarà d'estar en vermell? Sóc una persona tan i tan nerviosa i tot m'atabala tant, que qualsevol cosa que per altre seria la xorrada més gran del món per a mi significa una gran muntanya. I algú amb més empenta que jo (o el que sigui) ja hagués trucat a secretaria a preguntar tot això que jo deixo aquí escrit al blog.

Tinc temps per apuntar-me a llistes fins el 18, aquest divendres, així que tampoc no puc esperar molt a resoldre el tema de l'expedient. Llistes. Aquella cosa abstracta i llunyana ara ja quasi té forma i és gairebé palpable. Igual rieu, però veig que és quelcom així com... el monstre del llac Ness, que tothom n'ha sentit a parlar però ningú no l'ha vist. No se si enteneu la comparació però el que vull dir és que em sento tan petita quan miro el meu futur pròxim...

Ara sí, amb totes les lletres

............................. Imatge trobada a google

Acabo d'arribar a casa després d'haver sopat fora i fer un cubateta. Són dos quarts de tres passats i he mirat el correu per mirar. Després de tants dies i després d'haver-lo mirat per última vegada avui a les 20h no m'esperava que hi hagués res. Però sí. Hi havia, per fi, les lletres, les paraules, les frases, que em deien que ja està, que ho he aconseguit, i que la carrera que m'ha costat tants anys ja és meva. Ja sóc mestra!!! Sento tantes coses que no sé què escriure. Només volia compartir la felicitat que sento en aquests moments. Ara vaig al llit, no a dormir perquè sé que no podré, però sí a pensar en... En què? Ara mateix sóc un garbuix de sentiments, les llàgrimes em corren galta avall, penso en totes les coses que vull fer... Sóc tan feliç!

No se m'acut el títol...

Estic a punt d'anar a casa d'un nen que crec que no té gens de ganes que hi vagi. Això fa que em costi anar-hi a mi també, la veritat, sempre és millor quan les dues parts posen quelcom de la seva banda. Avui, a més, estic histèrica perquè hi ha 12 crèdits que falten al meu expedient i la professora no dóna senyals de vida. Des que vaig entregar el treball he estat més o menys nerviosa però ara una mica més i dono un cop de puny a l'ordinador quan he vist que encara no hi havia cap resultat.

I m'haig d'estar tota la tarda fora de casa. I ens hem d'aguantar mutuament. I jo només vull tancar els ulls aquesta tarda. I vull deixar d'estar nerviosa. I vull que se'n vagi aquest nus que tinc a l'estòmac. I vull que surti la nota. I vull... I vull aprovar. Vull ser mestra.

Quin títol haig de posar-li a això que sento?

Desesperació

Ja està. Ara sí que ja no hi ha res més a fer. Acabo d'enviar el meu últim treball i només em queda esperar. Sóc com un nen que, al cotxe, no para de preguntar "ja arribem?, hem arribat ja?, falta molt?". Veig que em connectaré cada cinc minuts per veure si han penjat les notes. Quan esperes però saps què vindrà ho fas amb certa resignació. Quan esperes i no saps si allò que tant desitges es complirà o no... això és DESESPERACIÓ!

Ben a prop

És com si anés caminant, caminant, caminant i no hi arribés mai. Ara veig que estic molt a prop i se'm comença a dibuixar un somriure a la cara. No deixo que aquest somriure es faci molt gran ni molt visible perquè tinc la sensació que en qualsevol moment es pot obrir un forat a terra i hi puc caure. No puc celebrar res encara perquè no sé res del cert però m'imagino obrint una ampolla de cava perquè he acabat una de les etapes de la meva vida que menys m'han agradat.

La universitat ha estat horrible. Ara tinc pistes perquè ha estat així però mentre no les he tingut no he pogut entendre per què no he deixat que ningú passés de company a amic, per què se m'accelerava el cor en pujar les escales, per què he decidit que les idees dels altres havien de ser més bones que les meves...

Sóc ben a prop del final i tinc moltes ganes de cridar.

Ja ho sabíem...

Doncs sí, ja ho sabíem. He suspès. És increíble però una part de mi estava contenta d'haver suspès justament l'assignatura que no té setembre. Sí, és clar, així no haig d'enfrontar-me al que vindrà després, a la feina, a la meva autoexigència, a pensar que ho estic fent malament, a... A veure!, si ni tan sols t'has apuntat a llistes encara, si no saps quan podràs trepitjar una escola tot i que hagis aprovat, si...

Ja. Si tot això ja ho sé. Pfff!!

Està clar, és por.

Doncs si, com ja sabeu, no avanço en la meva lluita contra les meves pors. Avui no paro d'entrar a internet a veure si ja estàn penjades les notes per confirmar que vaig suspendre l'examen. Hi ha qui diu que sóc massa pessimista però jo penso que m'estimo més ser així. Si resulta que he aprovat, millor, ni us dic la festa que faré. Però... No. Jo no sé ser optimista. Penso que així m'estalvio patacades.

Total, que avui m'han trucat per dir-me que si m'interessa puc enviar el meu currículum a una escola per començar a treballar al setembre. Ai, ui, eh?, com, no, no ho sé, m'ho penso, m'agafes desprevinguda, ups, glups,... Ni he enviat el currículum, ni he parlat amb la directora, ni tan sols sé si tinc cap possibilitat de treballar-hi però les gotes de suor mentre parlava per telèfon em corrien pel pit com si hagués fet una marató. Suposant que hagi aprovat necessito alguna excusa que m'impedeixi començar a treballar ja. Allò típic de "no, no va ser culpa meva, és que no va poder ser", la culpa pels altres.

És evident que tinc una por que em moro!!! No hi ha cap altre explicació. I ja està bé tenir por, però no pànic. Un pànic que m'atura, que em frena... En fi, que a veure què passa amb les notes i a veure si envio el currículum. Vosaltres penseu que es pot anar així per la vida????

Whatever will be, will be...

D’aquí a unes 19 hores estaré començant a fer el que pot ser el meu últim examen de la carrera. D’aquesta carrera que tant m’està costant (de tres anys ja en porto vuit entre haver-la deixat, haver-hi tornat i etcètera) i que resulta que em fa por acabar. La mare que em va…! O sigui, que tot aquest patiment és perquè no puc racionalitzar el que vindrà després. Bé, ara mateix estic tan histèrica que no sé ni què escric. Ni sé per què escric.

La tensió barrejada amb l’autoexigència i amb la meva mania d’anar deixant les motxilles d’allò que em fa por pel camí han fet que demà entregui un treball que només es pot agafar amb pinces i que vagi a fer un examen que estic estudiant des de només fa tres dies.

L’examen és de Didàctica i Atenció a la Diversitat. I no estic segura de saber definir la didàctica. I no estic segura de moltes altres coses més. Però sabeu el que fan els nervis i l’angoixa que porto? Que en comptes d’aprofitar a fons les horetes que tinc, estigui copiant definicions a la llibreta, una darrera l’altra, sense ni tan sols llegir-les, i si les llegís, al cap d’un moment estaria pensant en un altre tema que no m’ha quedat clar...

I el pitjor de tot és la sensació que no puc fer-ho de cap altra manera. Que passaran els anys i jo no sabré actuar racionalment, que els nervis, la por i la inseguretat sempre dominaran tot el que faci...

Més val una imatge...

...que mil paraules.
.
He vist la imatge a un blog que m'he trobat per casualitat i m'ha semblat fantàstica per mostrar el meu estat actual.

Sssshhhh!!

Anit vaig anar a dormir tard, abans d’ahir també, i l’altre... i així estarem uns 15 dies. Estic molt nerviosa, em fa mal l’estómac, em surten taques a la pell de l’estrès... Això, mireu, es pot suportar, que ve juntament amb la matrícula. Però no puc AMB LES MALEÏDES OBRES QUE ENCARA DUREN DE L’EDIFICI DEL COSTAT!!! Han decidit que aquests dies que estic aquí a l’estudi ells estaran a la paret just del darrere. I no me’n puc anar a la biblioteca perquè amb l’ordinador no hi sé treballar allà, una té aquestes coses. Potser seria hora de començar a aprendre’n.

Total, que m’han donat uns taps per les oïdes i em sento estranyíssima. És com quan et fiques dins l’aigua de la platja o d’una piscina i deixes la ment en blanc. La meva ment està tan en blanc que l’únic que sento i en el que puc pensar és en la meva respiració. Inspiro, expiro, inspiro, expiro... Encara sento de fons algun martell, però ja no sé si és que no m’he posat bé el tap perquè em fa certa angunia o perquè tinc aquella fressa clavada al cervell. Miro al voltant, passejo per casa meva i no sento ni les meves passes. Si no fos que és de dia i justament avui fa força sol, pensaria que estic en una pel·lícula de por. Estic escrivint aquí i les tecles del meu ordinador ja no fan soroll, la barra de l’espai ha callat, ella que sobresortia de totes les altres, era diferent... Sembla que no pugui ni sentir el que penso o llegeixo!

Intentem-ho. Com si estigués hipnotitzada, m’endinso en el món de l’anàlisi de l’anglès com a segona llengua.

Fins aviat!

No és cap secret, per aquells qui passeu sovint per aquí, que no he estat fent la feina que haria de fer, que tot i estar a l'atur no he sabut (no he pogut) aprofitar-ho i ara se m'acumulen els treballs. També sabeu que jo mateixa em poso entrebancs i finalment, també heu llegit que això és més greu aquest any perquè, en principi, ha de ser el meu final de carrera (primera matrícula a la UdG fa 8 anys!).

Aquest matí he tingut una conversa amb la meva parella i m'he adonat que he estat una mica egoista. No, no m'estic tirant pedres a mi mateixa. Egoista sense voler. Però veig que té raó quan diu que si no l'acabo s'emprenyarà (ja ho sé que ho dius des del patiment, amor). És veritat que nosaltres havíem planejat un futur que, en gran part, depèn de si aprovo tot al juny o no. Això també l'afecta a ell i crec que es mereix que em tregui la carrera ja. Em sap greu tot això però si no puc fer-ho per mi mateixa difícilment ho podré fer per algú altre. I no és que no vulgui, és que no puc.

Últimament he conegut casos de gent que s'ha deixat l'única assignatura que li faltava per setembre amb l'excusa de preparar-la millor, d'altres que vomiten abans de fer exàmens,... Tot per la pregunta i ara què passarà? La por al futur, la por a la responsabilitat, a allò desconegut o al que sigui. Hi ha qui ho duu millor, hi ha d'altres que ho duem com podem...

No sé a què tinc por (si és que el problema és que tinc por a res) però hi haig de lluitar com sigui, haig de fer l'últim esforç (i això la meva parella ho ha sentit tantes vegades!), que espero que valgui la pena i acabi tot bé.

Així que no tornaré per aquí fins a principis o mitjans de juliol. Espero que amb molt bones notícies. Fins aviat!!

Oposicions

Entre la correspondència que he agafat avui, carta del súper, rebut del telèfon, etc, he trobat una cosa que m'ha provocat un gran somriure i he anat pujant l'escala amb cara de fleuma: una carta amb informació d'una acadèmia on preparar-te per les oposicions a magisteri.

Entre que vaig començar la carrera, la vaig deixar i hi he tornat, han passat uns 8 anys i, si no surt res malament (s'ha de dir que em té molt preocupada això que amb el nou pla no hi ha setembre) aquest any l'acabo. Bé, aquest any no, d'aquí a un mes apxoximadament.

M'ha costat, si, però ara mateix tinc unes papallonetes a l'estòmac barreja d'emoció, nervis, felicitat... I ja sé que no puc celebrar res encara, també tinc por, nervis i inseguretat, però mireu, avui necessito pensar que quasi bé ja sóc una mestreta de veritat.

Fem estampacions?

A l'assignatura de Plàstica toca treballar el color i per ensenyar els nens a pintar no només amb pinzell vam parlar sobre diferents maneres d'estampació. Aquest escampall al terre del meu menjador és producte d'haver agafat tot el que necessitava per començar a treballar. He obert la finestra, que fa caloreta, m'he posat còmoda, he posat musiqueta i, au, a estampar!

Ja que fèiem el color, he decidit presentar les 8 estampacions simulant un cercle cromàtic. Tot seguit us explico quines estampacions he fet:

El groc és un drap, no és cap mena d'estampació però n'havíem de fer un amb relleu, per això l'he posat.

.

El taronja no crec que us vingui de nou. En tot cas, com a mi, el nom de la tècnica, que resulta que és frotag, però estic segura que tots heu posat una moneda sota un paper i hi heu passat el llapis per sobre.

.

El vermell simplement està fet tacant-me les puntes dels dits i fent les impressions al paper.

.

Per fer el següent he posat pintura (tèmperes) lila a un plat, he agafat una mica de llana i tal com m'ha quedat l'he mullada a la pintura i l'he estampada sobre el paper.

.

El blau és el que més m'agrada: es fa amb un raspall de dents. El mulles a la pintura i passes els dits per damunt de manera que vagi esquitxant (això sí, s'ha d'anar amb molt de compte a veure on apuntes!!).

.

El primer verd no m'acaba d'agradar com m'ha quedat però bé, s'ha d'entregar aquesta tarda i ja no tenia més ganes de fer més proves (des de les 11 del matí fins gairebé les 15h he estat amb la tonteria de l'estampació, no us ho perdeu!). He impregnat de pintura verda un tros de pa i el que veieu a dalt és el que m'ha quedat... A més, el color havia de ser turquesa i no hi ha hagut manera de fer la barreja correcta.

.

L'altre també m'ha semblat molt interessant i quan la professora ho explicava a classe (no tenia cap exemple per ensenyar-nos en aquell moment) no em pensava que quedés tan divertit. Es tracta de pintar o tacar caniques (tantes com vulguis, amb els mateixos colors, amb diferents,...) i fer-les còrrer per la tapa d'una caixa de sabates o similar. En aquest cas, jo he posat el trosset de paper que necessitava sobre la caixa. Així quan van rodolant van fent un dibuix força peculiar.

.

L'últim, on tampoc no he acabat d'aconseguir un to llima, està fet amb una patata. La talles per la meitat, hi fas el dibuix i talles el que sobra per fer com de matasegells. Ha de ser prou ampla perquè es pugui fer algun dibuix d'una mida digna.

.

Altres idees per fer estampació? Doncs deixar la pintura (prou líquida) i anar bufant a través d'una canyeta. Així la pintura va lliscant pel full i, si ho aconseguiu (cosa que jo no he pogut) ha de quedar un dibuix molt graciós, semblant a una neurona amb les seves connexions i tal.

.

Després també hi ha el tema de les plantilles. Es fa el dibuix d'una estrella (per exemple), es posa sobre un full i es va pintant el contorn.

.

Ah! I la pissarra màgica! Es pinta amb cera un full en blanc sense seguir cap ordre, amb molts colors. A sobre s'hi pinta amb color negre. Després es pot fer un dibuix a sobre utilitzant un escuradents i van apareixent els color que hi havien a sota.

.

I segur que n'hi ha molts més però ja no tinc temps de pensar-los que me'n vaig cap a la facultat. Fins la propera!

Els meus nens

Són l'E i la C, tenen 12 anys, els dos estan tornant a fer sisè de Primària (per raons diferents), els faig classes de reforç (per separat) i, en moltes coses, són com la nit i el dia.

Abans de l'hora de classe de l'E faig un sospir, truco a la porta i em pregunto quants minuts podrem aprofitar. No li agrada gens estuidar i sobretot es tanca en banda quan no entèn alguna cosa. Però el més fort és que es creua de tal manera que ni m'escolta quan intento explicar-li. Està en aquell moment en que la vida és un fàstic i els mestres li tenen mania. No se com fer-li entendre que ha de posar una mica de la seva part i que la seva actitud (de contestar als mestres, mentir amb els deures i etc.) no ajudarà gaire a que les notes vagin una mica millor. Em sap greu perquè és un nen molt llest però res, el que no l'interessa, no l'interessa i punt. A vegades l'escolto quan em parla i em sembla curiós com se sent de gran, com creu que es pot menjar el món, les ganes que té que li deixin més llibertat... i al cap d'un moment deixa de fer-me cas perquè està fent una lluita amb Son Goku...

La C té una actitud diferent amb mi. Ara que hi ha més confiança també es queixa i em diu que no te ganes de fer això o allò, que està cansada, però no ha acabat de dir la frase que ja està treballant. Aquests dies m'ho estic passant molt bé perquè resulta que li agrada un noi. Bé, de fet són novios i és un secret (només ho se jo així que no ho dieu a ningú!). No fa altra cosa que parlar-me d'això, que no es poden veure sense que vingui algun amic dels dos, que si la seva mare ho sabés, que si avui m'ha agafat l'agenda i m'ha dibuixat un cor... És fantàstica! Part de la meva feina és ajudar-la a que s'expressi millor en català així que ja em va bé el tema perquè us asseguro que xerra! Ella contenta i jo també.

Estic molt contenta de fer-los classe. Jo també aprenc d'ells i és fantàstic veure com avancen poc a poc. El dia que l'E va portar l'examen de Coneixement del Medi Social i havia tret un 8 quasi em poso a plorar!!! No havia tret una nota tan alta fins aleshores, de fet n'havia suspès la majoria, i veure la seva cara de felicitat quan me l'ensenyava... Igual que quan la C, a ella que no li agrada llegir gens, em va dir que s'havia comprat un llibre. Mare meva! Se n'havia comprat un, què fort!! Quina feina més complicada he anat a triar però què bonica...

2 mesos!!! Compte enrere...

A vegades és molt fàcil dir-ho i més difícil fer-ho però em queden dos mesos per acabar la carrera i haig de fer un canvi d'actitud, pensament o què se jo, però ja!

No se per què vaig deixar la UdG, ni se per què em fa tant de pànic l'assignatura d'Adquisició de Llengües Estrangeres, sant tornem-hi!, la por al ridícul, a la responsabilitat... vés a saber!, el cas és que no haig de tenir excuses per no fer el que pugui per acabar-la aquest any.

Dos mesos i aleshores sí que podré dir que sóc una mestreta. Sí, ja ho sé, aquells qui em coneixeu ja dieu que ho sóc ara, avui i fa temps.

En fi, que he dcidit presentar-vos les meves diferents personalitats (diguem-ho així) i explicar-vos que mestreta balla dansa del ventre (li encanta), comparteix un blog de cuina amb la seva parella (no li agrada tant, jejejej) i quan té ganes d'escriure sobre altres coses ho fa en silenci.

Hi ha coses que estan canviant. Igual és que començo a veure el final d'aquesta carrera que tant m'ha costat i necessito saber qui sóc (o estimar-me tal com sóc) abans de mirar als ulls els meus futurs alumnes.

Va de titelles

He menjat tanta xocolata mentre feia la titella que ara sóc incapaç de sentar-me a taula i dinar, tot i que ja és un quart de tres i tinc al tupper unes costelletes amb coliflor que... mmmmmmmmmmm!!!!!! Però bé, mentre faig temps a veure si es passa l'efecte de l'atac golafre que he tingut, penjo les fotos de la meva nova obra d'art de Plàstica.

Això que veieu aquí és un sobre manipulat. És a dir, l'altre dia, a classe, vam agafar un sobre, hi vam posar una mà a dins i amb l'altra el vam anar plegant d'aquí, d'allà, vam anar fent els talls que vam voler... en fi, més o menys qualsevol cosa fins que la nostra ment pogués veure alguna forma (sovint solen ser animals). Em va costar gairebé una hora però al final vaig veure un elefant!!

Un cop l'hem reforçat per dins amb cartolina, ja que el paper es faria malbé de seguida i no tindriem titella per gaire temps si no ho fessim, l'hem de decorar perquè realment prengui la forma d'allò meravellós en què s'ha convertit el nostre sobre (jejeejj). Jo he utilitzat el paper aquest que és com escuma, però també podria haver fet servir igualment cartolina o, en el cas que el sobre fos de color no caldria res més a banda d'enganxar-hi els elements més externs com els ulls. O sigui, una noia de classe que va fer un ànec, com que el sobre ja era groc, només hi va haver d'afegir els ulls i el bec. Mmmmm.... m'enteneu? Espero que si, perquè dubto que sàpiga escriure-ho millor. De tota manera, aquesta tarda intentaré fer fotos del que hagi fet la resta de companys i així tindreu més exemples. Com veieu el meu elefant comença a tenir forma. Ara només falten els ulls, la trompa i... uns pèls!, que el faran simpàtic!

Aquesta tarda farem una mini representació (no més de 5 min.) en grup davant la classe. Hem pensat aquesta història (que crec que ja està escrita): Un cocodril fa veure que li fa mal la panxa i es va menjant els animals que s'apropen a preguntar què li passa. L'elefant ho veu, li fa pessigolles amb la trompa, i amb l'estornut surten de la panxa tots els animals que s'havia menjat.

Realment, aquesta carrera és vocacional...

[Actualització 6 de Maig] Aquí us deixo les fotos d'algunes titelles de companys de classe:

Com fer una careta

La mestra amb qui vaig fer el Pràcticum II m'ha dit que m'he tornat una integrista de l'anglès quan li he comentat que quan no trobo l'aplicació per l'aula d'anglès a les activitats que fem a Plàstica, aleshores no m'agraden. Jejeje.

Extrems a banda, m'ho estic passant molt bé fent aquesta careta. A més m'imagino fent-la amb els meus fills (quan en tingui) i la imatge que veig m'agrada. D'altra banda, igual és perquè jo mateixa sóc molt tímida, veig que pot ser útil, com ens va dir la professora, per aquells alumnes més tímids a l'hora de parlar a classe. És fantàstic, te la poses i ja no ets en Xavi ni l'Aina, ets algú diferent i pots explicar-me el que vulguis. O me la poso jo i aleshores no t'estàs dirigint a la mestra que tanta vergonya et fa, sino que estàs parlant amb aquell pirata, princesa, o el que sigui.

La manera de fer-la és molt senzilla. Necessitem:

_La foto d'alguna cara retallada d'una revista
_Un cartró finet (com per exemple el de la caixa d'unes sabates o el de les pizzes que demanem a domicili)
_Material per decorar la careta
_Tisores i pega

Procediment:

1. Retallem la cara de la revista.
2. Fem un forat als ulls, el nas i la boca.
3. Posem la cara sobre el cartró, retallem la silueta i fem els mateixos forats del nas, ulls i boca.
4. Mullem el cartró i el deixem secar amb una mica de forma corvada perquè se'ns adapti a la nostra cara.
5. Un cop sec hi podrem enganxar la cara retallada, fent coincidir els forats.
6. Ara ja la podem decorar com volguem.

En aquesta foto veieu el resultat de la meva careta. He utilitzat llana per fer-li els cabells i cintes per agafar-los. També hi he posat unes tires de cinta fent d'arracades. Altres idees són posar-hi un mocador al cap, una diadema, una flor, un barret, una cistella de fruita al cap feta amb cartolina...

Us agrada?

No anem bé...

Ara mateix hauria d'estar a la facultat. Tothom ha fet campana alguna vegada i jo n'he fet unes quantes així que aquest no és el problema. El problema és que m'he aixecat del llit tan tard que em fa vergonya escriure l'hora. Últimament no m'aixeco molt d'hora que diguéssim però avui he fet rècord...

Aquests dies, cada dia, m'enfado amb mi mateixa, em repeteixo que no vaig bé, que hauria de treballar, que és l'últim semestre de la carrera, que ja acabo, que és un últim esforç el que haig de fer... I què? És igual, m'emprenyo cada dia i sovint acabo plorant però a l'endemà torno a fer el mateix.

Un dia em dic que estic així perquè tinc les hormones tontes (coses de dones), però quan les hormones tornen a lloc em dic que és la primavera o si no sempre trobo una excusa.

Hi ha alguna cosa que se m'escapa, que no puc controlar, que està fora de mi... Potser això m'ho dic perquè és més fàcil culpar a qualsevol cosa que no siguis tu però si el semestre em va malament serà només culpa meva, no em podré amagar. És horrible aquesta sensació de veure que no estàs fent bé les coses i ser incapaç de solucionar-ho.

Quines setmanetes!

Por a la gent, a la responsabilitat, a què?

Tinc 28 anys i em faig creus que la meva personalitat em faci aquestes males passades. Això és desesperant. Ho porto tan malament que em fa por escriure-ho perquè aleshores es converteix en més real (com allò que les coses fins que no tenen nom no són res)... Em fa pànic anar a la facultat.

Bé, em fan pànic aquelles assignatures en les que no tens més remei que participar. S'assembla tant al que sentia quan vaig deixar la carrera ara farà vuit anys! Sé que és diferent perquè aquesta vegada sóc més forta (intento ser-ho, almenys) i vull lluitar contra això que em passa. M'agradaria explicar-vos què és però no sé fer-ho. Una cosa és ser tímida i una altra ben diferent és voler ser invisible, que ningú no et miri, que no et preguntin què en penses...

I això em va passar l'altre dia ( el 2n de classe) a una de les assignatures... Només de pensar que tothom estava mirant-me, pendent de la meva resposta, vaig ser incapaç de dir una frase sencera i em vaig posar vermella, lila i de tots colors. I mentre més vermella més nerviosa i mentre més nerviosa més vermella.I ara no puc entrar a classe sense pensar que vaig fer el ridícul, sense baixar el cap per no sentir cap mirada jutjant-me.

Ara faria un forat a terra i hi ficaria el cap com els estruços. Però no puc. Haig d'entrar i veure què puc fer perquè deixi de sentir les classes com una tortura.

Un portàtil a classe

Un portàtil a una classe de la universitat, vull dir. He vist moltes vegades alumnes amb el portàtil però a l'hora d'agafar apunts, es tanca el que s'estava consultant, l'ordinador a la bossa i s'agafa paper i llapis. El més trist de tot és que em sorprengui haver vist a aquesta noia utilitzant-lo a l'aula, com si fos el més normal del món. I no ho hauria de ser?
Començo a pensar que no estem preparats per a la tecnologia... Ningú (m'incloc) s'ha parat a pensar que és una opció molt correcta i molt útil?
Perdoneu per aquest post tan tonto però mireu, m'ha sorprès. Igual resulta que només a Magisteri anem així i, en canvi, és la cosa més quotidiana a altres facultats...

Mal de molts...

L'altre dia a la classe de Didàctica General vam acabar parlant sobre el document de bases de la llei d'educació i em vaig adonar que no sóc l'única que te una mica d'embolic amb això. A vegades tinc la sensació que em semblen bé tant els comentaris que hi ha de qui el defensen com dels qui no.

Segurament l'escola on vaig fer les pràctiques està d'acord amb el que diu el document. Potser no amb tot, però pel que vaig poder observar i parlar, estan d'acord amb l'autonomia de centres i no veuen que això signifiqui la privatizació de l'escola.

Llegeixo les crítiques que es fan perquè s'ha fet una vaga d'una cosa que està en el seu punt inicial i que això no té sentit. El conseller, a una entrevista a l'AVUI del 16 de Febrer, diu "si hi hagués una pretensió ni que fos remota de passar ràpidament d'aquest document a una llei que el govern aprovés en quinze dies, els que en demanen la retirada tindrien raó". Què vol dir això? Que després si que es podran queixar però ara no? No veig per què s'ha d'esperar que una cosa hagi arribat al seu punt final per protestar, per tant, no veig el problema d'haver-la fet ara.

La professora ens va dir que igual un dia en tornàvem a parlar a classe, quan tots ens haguèssim llegit el document. No em sembla gens malament i tinc motles ganes de fer-ho. A veure si després puc fer un post amb una mica més de cara i ulls.

Mentrestant, si algú em vol ajudar...

Últim semestre

Avui, amb molta mandra, he tornat a trepitjar una aula de la facultat. Ha passat tot un estiu i un Pràcticum II així que és normal que no anés amb un somriure d'orella a orella. A més, quan he sortit de casa, plovia. Haver de fer manualitats a aquestes alçades de la vida i començar el semestre un dimarts a dos quarts de nou del vespre després de tres mesos de meravella a la meva petita escola... M'enteneu, oi?

Però resulta que he vist les coses d'una altra manera quan he mirat la gent que hi havia a l'aula i no eren el grup de les nenes maques amb les que ja he tingut el gust de compartir altres assignatures. A veure, que no critico les nenes maques, però resulta que tot i no haver entrat per majors de 25, tenim una diferència d'edat (i d'interessos, per tant) força diferents. A banda d'això, el meu negativisme enfront l'assignatura ha anat marxant quan he vist que si vas fent feina dia a dia, no haig de patir.

I, és clar, ja m'acaba de passar tot quan penso que, un últim spring, que aquests són els meus últims mesos a la facultat.

Mestrota!!!

M'he pensat molt quin títol podria posar a aquest post. He llegit el correu i no he plorat perquè ja sóc grandeta, que si no... L'excel·lent és molt més que una boníssima nota.

Vaig començar la carrera a la UdG i per qüestions que més de set anys després encara desconec, no se si per mandra a pensar-hi, perquè no m'agradarà la resposta o pel que sigui, vaig abandonar-la enmig del Pràcticum II. Un dia em vaig aixecar i vaig decidir que no podia anar a l'escola. Hi ha qui diu que em fa por la responsabilitat. Potser sí que alguna cosa hi va tenir a veure...

Però bé, el cas és que després dels anys vaig decidir que havia arribat el moment de treure'm aquella espina així que em vaig tornar a matricular. Aquesta vegada a la UB. Res en contra de la UdG (amb el que m'agrada Girona, per favor!!) sino que l'amor m'havia dut a Barcelona. He retornat molt a poc a poc, la veritat. No només perquè estava treballant als matins sinó perquè no volia tornar a sentir cap mena d'angoixa, estrés o similars. Un altre "entrebanc" i aquesta vegada sí que ho hagués deixat per sempre. I bé, he anat fent tranquil·lament.

Aleshores va arribar el moment crucial: em matriculo del Pràcticum II. És cert que per a qualsevol estudiant de Magisteri és el moment més esperat i més gratificant de tota la carrera, l'assignatura més important, on pots veure in situ el que es cou a les escoles, com està el panorama educatiu, etc, etc.

Per a mi era molt més que això. Era com una mena d'enfrontament amb les pors del passat o què se jo... Aquest moment m'imposava molt i em feia pànic que pogués anar malament. De fet, si llegiu el post Pràcticum II ja us podeu imaginar que, pessimisme amb potes, estava decidida a que l'experiència aniria malament.

Al contrari, em vaig trobar amb una escola que de seguida em va acollir (acollir en el sentit que diuen J.Cela i J.Palou en el seu llibre Va de mestres, millor no sabria expressar-ho), amb un equip directiu i una mestra d'anglès realment professionals, cosa que em va facilitar molt l'estada a l'escola. Es mereix un post, la Marta!

Total, que avui he rebut un mail de la meva tutora responent a la meva pregunta de si encara no havien penjat les notes al dossier o jo ho havia entès malament i no ho farien. No em puc estar de copiar-lo tal qual:

M'he retresat en penjar les notes perque no disposo dels
vostres NIUB. Lesnotes estàn entregades a la Comissió.
Tens un Excel.lent.Per cert, mentresfeies les teva lliço
de pràctiques vaig agafar exemples d'interacció i
producció en anglès dels nens que hara serviran per un
exercici a l'assignatura de Aprenentatge i Adquisició.
Felicitats i molta sort. Segur que faràs molt bé de mestra.

Després d'això... Peso dos quilos més!! (Mestreta no doncs. Mestrota!)

Ai, quina mandra!

Ahir diumenge vaig comprar EL PERIÓDICO i em tirava dels cabells a mesura que anava llegint les dues cartes al director sobre "persecució" del castellà.

Una es queixava que a l'empresa els han prohibit contestar el telèfon en català perquè treballen amb comercials de fora de Catalunya que s'han enfadat. És clar, els hem de comprendre, es deuen sentir moooolt perduts si algú, als Països Catalans!!, els contesta dient "Bon dia". L'altra encara em sembla més greu perquè l'escriu un professor d'institut. Es queixa perquè l'obliguen a fer les classes en català.

Això és surrealista i estic per preguntar que on està la càmera... Ja no sé si tot això me fa ràbia, em moltesta o, com diu el títol, em fa mandra. Voleu dir que no cansa una mica ja el tema? Per què s'ha de fer un problema d'una cosa que no ho és?, bé, rectifico, que no hauria de ser.

El senyor de l'instiut què farà si mai ha d'anar a treballar a Praga? Es queixarà perquè no pot parlar en castellà? Va, home va! I els altres no deuen tenir negocis gaire lluny, no sigui cas que els contestin "good morning".

Igual té alguna cosa a veure en la meva forma de pensar que tot i ser filla d'andalusos (o potser per això) vaig adoptar ràpidament el català com a també llengua pròpia i que estigui estudiant l'especialitat de llengua estrangera... Igual això fa que tingui una sensibilitat diferent cap al bilingüisme i les llengües en general. Però gent, ho torno a dir, QUINA MANDRA!

Pràcticum II

Tinc una tendència massa exagerada a pensar que allò que faig jo (o allò que dic), pel sol fet de ser-ne l'autora, ja ha d'estar automàticament malament. Estic acostumada a no queixar-me si em diuen que he fet això o allò malament i a no dubtar que siguin els altres que estan equivocats. És clar, si ho he fet jo... No estic acostumada a acceptar que em diguin que he fet bé alguna cosa. No és que no m'agradi, evidentment, simplement és que no m'ho crec. Aleshores sí que sóc capaç de trobar un però als bons comentaris de qui sigui o a dubtar que realment m'estiguin dient tantes coses positives. No sé si m'explico.

El passat dia 18 vaig entregar la memòria del Pràcticum II i uns dies després vaig fer la presentació davant del tribunal. La veritat és que em va anar molt bé (tot i que encara no sé la nota) i puc estar més que satisfeta amb els comentaris que em van fer. Així que he decidit que això no pot continuar així i ho deixo escrit aquí a veure si m'entra en aquest caparró meu i començo a tenir més confiança en mi mateixa.

Hi ha d'haver un abans i un després d'aquestes pràctiques. Haig de creure'm que sóc capaç de fer les coses bé. No podré transmetre seguretat als meus alumnes si no la tinc jo mateixa.

He estat en un núvol aquests tres mesos, però estava tan tensa, tan rígida, pel què pensaran si faig, què pensaran si dic, què pensaran... què pensaran si què? Estava allà per aprendre, per equivocar-me, per discutir, per reflexionar...

És molt difícil canviar una manera de ser, però creieu-me, és molt cansat viure de l'altra manera. Jo vull ser mestra i sé quin tipus de mestra vull ser. Haig de ser la primera en creure que puc fer-ho.

Què fem amb els que avancen?

Es parla molt del fracàs escolar i jo tinc una pregunta: què fem amb els que avancen? Tot el que ajudi a la integració dels nouvinguts, a la millora d'aquells que tenen més dificultat en l'aprenentatge, em sembla molt benvingut. Però durant les pràctiques que he fet a la carrera (i les primeres ja fa uns anys que les vaig fer) he vist que moltes vegades es "deixa de banda" a aquells que ja segueixen el rtime de la classe per si sols. Bé, els que van més enllà d'aquest ritme, vull dir. Moltes vegades els alumnes pregunten "ja estic, i ara què faig?" Quan la resposta és per un alumne que té la dificultat que sigui sempre hi ha un full preparat, una idea o una solució perquè continui treballant. Però quan es tracta d'algú que fa la feina bé i ràpid, perquè ho enten millor, perquè li agrada o pel que sigui, la resposta és "repassa el títol amb colors", "ja està repassat", "no, no veus que et queda aqusta minipunteta blanca?".

Amb això no vull criticar a cap docent, ni molt menys. Encara no se quina sol·lució tindria jo per aquests casos. Només és una pregunta que em faig com a futura mestra. No ha de ser gens fàcil portar una classe d'un mínim de 25 alumnes (per tant, d'un mínim de 20 nivells diferents). Simplement em pregunto per què hi ha tant material de suport a les escoles per uns i tan poc pels altres? Les escoles d'acollida seràn una bona sol·lució? No ho sé, ho pensaré...

Un bon presagi

He d'escriure el que m'ha passat fa unes hores: porto cinc dies tancada a casa acabant de pulir la memòria de les pràctiques i que quan he sortit per anar a entregar-la m'he trobat amb la mestra amb qui vaig estar a l'escola.

Sóc de les persones que pensen que les coses succeeixen per alguna raó. I acabo de decidir que això ha passat per alguna cosa bona. Nopot ser que ens haguem vist després d'un mes (vivint gairebé al costat!!) i que ens haguem trobat just el dia que porto la memòria a les mans perquè sí, per pura casualitat.

La vida es basa en petites decisions i jo acabo de decidir que això m'ho agafo com un bon presagi.

...que no little teacher

Sabia que algun dia ho faria i ja està, ja he encetat el quart bloc que escric. Això és un vici!!!
Al final no se què sortirà però la meva intenció és que aquest sigui més personal (els altres són compartits). Aquí vull comentar tot allò que em passi pel cap sobre la carrera de Magisteri i qualsevol tema referent a l'educació a les escoles i instituts, les meves experiències a la universitat, les meves reflexions sobre les pràctiques, com porto l'últim any... Vull parlar de tot això i del que els meus lectors, si us animeu, volgueu compartir.


Fins aviat!