Ben a prop

És com si anés caminant, caminant, caminant i no hi arribés mai. Ara veig que estic molt a prop i se'm comença a dibuixar un somriure a la cara. No deixo que aquest somriure es faci molt gran ni molt visible perquè tinc la sensació que en qualsevol moment es pot obrir un forat a terra i hi puc caure. No puc celebrar res encara perquè no sé res del cert però m'imagino obrint una ampolla de cava perquè he acabat una de les etapes de la meva vida que menys m'han agradat.

La universitat ha estat horrible. Ara tinc pistes perquè ha estat així però mentre no les he tingut no he pogut entendre per què no he deixat que ningú passés de company a amic, per què se m'accelerava el cor en pujar les escales, per què he decidit que les idees dels altres havien de ser més bones que les meves...

Sóc ben a prop del final i tinc moltes ganes de cridar.

Whatever will be, will be...

D’aquí a unes 19 hores estaré començant a fer el que pot ser el meu últim examen de la carrera. D’aquesta carrera que tant m’està costant (de tres anys ja en porto vuit entre haver-la deixat, haver-hi tornat i etcètera) i que resulta que em fa por acabar. La mare que em va…! O sigui, que tot aquest patiment és perquè no puc racionalitzar el que vindrà després. Bé, ara mateix estic tan histèrica que no sé ni què escric. Ni sé per què escric.

La tensió barrejada amb l’autoexigència i amb la meva mania d’anar deixant les motxilles d’allò que em fa por pel camí han fet que demà entregui un treball que només es pot agafar amb pinces i que vagi a fer un examen que estic estudiant des de només fa tres dies.

L’examen és de Didàctica i Atenció a la Diversitat. I no estic segura de saber definir la didàctica. I no estic segura de moltes altres coses més. Però sabeu el que fan els nervis i l’angoixa que porto? Que en comptes d’aprofitar a fons les horetes que tinc, estigui copiant definicions a la llibreta, una darrera l’altra, sense ni tan sols llegir-les, i si les llegís, al cap d’un moment estaria pensant en un altre tema que no m’ha quedat clar...

I el pitjor de tot és la sensació que no puc fer-ho de cap altra manera. Que passaran els anys i jo no sabré actuar racionalment, que els nervis, la por i la inseguretat sempre dominaran tot el que faci...

Més val una imatge...

...que mil paraules.
.
He vist la imatge a un blog que m'he trobat per casualitat i m'ha semblat fantàstica per mostrar el meu estat actual.

Sssshhhh!!

Anit vaig anar a dormir tard, abans d’ahir també, i l’altre... i així estarem uns 15 dies. Estic molt nerviosa, em fa mal l’estómac, em surten taques a la pell de l’estrès... Això, mireu, es pot suportar, que ve juntament amb la matrícula. Però no puc AMB LES MALEÏDES OBRES QUE ENCARA DUREN DE L’EDIFICI DEL COSTAT!!! Han decidit que aquests dies que estic aquí a l’estudi ells estaran a la paret just del darrere. I no me’n puc anar a la biblioteca perquè amb l’ordinador no hi sé treballar allà, una té aquestes coses. Potser seria hora de començar a aprendre’n.

Total, que m’han donat uns taps per les oïdes i em sento estranyíssima. És com quan et fiques dins l’aigua de la platja o d’una piscina i deixes la ment en blanc. La meva ment està tan en blanc que l’únic que sento i en el que puc pensar és en la meva respiració. Inspiro, expiro, inspiro, expiro... Encara sento de fons algun martell, però ja no sé si és que no m’he posat bé el tap perquè em fa certa angunia o perquè tinc aquella fressa clavada al cervell. Miro al voltant, passejo per casa meva i no sento ni les meves passes. Si no fos que és de dia i justament avui fa força sol, pensaria que estic en una pel·lícula de por. Estic escrivint aquí i les tecles del meu ordinador ja no fan soroll, la barra de l’espai ha callat, ella que sobresortia de totes les altres, era diferent... Sembla que no pugui ni sentir el que penso o llegeixo!

Intentem-ho. Com si estigués hipnotitzada, m’endinso en el món de l’anàlisi de l’anglès com a segona llengua.