Si dic que estic on jo volia igual és una mica mentida, però és molt cert que hi estic arribant cada dia més de pressa. Aquest nou curs es presenta amb un nou repte amb el que hi estic molt il·lusionada i davant del qual estic (no) actuant d'una manera impensable en mi.
La mestreta que sempre tenia por a allò (des)conegut ha dit que sí a una tutoria. La mestreta a qui li feia por parlar en públic no està gaire preocupada perquè haurà de tractar amb pares. La mestreta que es passava les nits pensant en com faria això o allò està dormint com un soc. La mestreta que tenia tanta por a equivocar-se pensa que per què coi no ho ha de fer bé. La mestreta que tot ho havia de tenir controladíssim no està fotent brot aquest estiu.
I no és que s'hagi tornat una mandrosa, no. És que s'ha adonat (o es va adonant) per fi, que les coses tenen el seu ritme i el seu temps, que no cal avançar les pors al que encara no ha passat, que és molt responsable i, per tant, les coses acaben sortint, que hi ha coses a les que hi ha de donar importància i n'hi ha moltes a les que no. En definitiva, que s'ha de deixar que les coses passin i que s'ha de fer el possible per gaudir-ne i buscar-ne la part positiva de tot, fins i tot dels errors.
