Cinc. I què?

Potser el que ara us explicaré no és tan greu i no cal que m'ho prengui malament ni hi doni més voltes. Com que tinc baixa autoestima, reconec que a vegades tot m'ho agafo com si fos un atac personal.

El cas és que ja hem fet la primera reunió d'avaluació. Tothom va dir les seves notes globlals i quan jo vaig dir les d'anglès i les van apuntar, un, dos, tres, quatre i cinc, van comptar els suspesos! D'acord que sóc la que més ha suspés però a mi m'ha fet la sensació que el problema no era qui i perquè havia suspès sinó el nombre.

Realment el que em fa més ràbia és que aquesta assignatura no és, ni de lluny, la principal prioritat de l'escola. De fet, no és ni l'última. I ara què passa, que de cara a la galeria, no queda bé que hi hagi un nivell baix. Els alumnes d'aquesta escola tenen molts problemes d'aprenentatge. A banda, amb l'anglés tenen molt poca paciència i molta frustració i en tot el curs no he aconseguit que no desconnectin a la primera que no entenen una paraula. No dic que no hagin patit la meva inexperiència, han estat els meus conillets d'índies, però si s'estableixen uns objectius i no els aconsegueixen... Pffff!!! Què difícil que és tot això!

Tic, tac... llistes!

"Les qualificacions en color vermell corresponen a les notes de l'acta pendent de confirmació". Aquest matí he tornat a entrar al meu expedient per veure si estava la meva última i estimada nota. Sí que hi era... però en vermell. Ai, mare! Això no s'acabarà mai o què? Per què està en vermell? Què vol dir? Quan deixarà d'estar en vermell? Sóc una persona tan i tan nerviosa i tot m'atabala tant, que qualsevol cosa que per altre seria la xorrada més gran del món per a mi significa una gran muntanya. I algú amb més empenta que jo (o el que sigui) ja hagués trucat a secretaria a preguntar tot això que jo deixo aquí escrit al blog.

Tinc temps per apuntar-me a llistes fins el 18, aquest divendres, així que tampoc no puc esperar molt a resoldre el tema de l'expedient. Llistes. Aquella cosa abstracta i llunyana ara ja quasi té forma i és gairebé palpable. Igual rieu, però veig que és quelcom així com... el monstre del llac Ness, que tothom n'ha sentit a parlar però ningú no l'ha vist. No se si enteneu la comparació però el que vull dir és que em sento tan petita quan miro el meu futur pròxim...

Desesperació

Ja està. Ara sí que ja no hi ha res més a fer. Acabo d'enviar el meu últim treball i només em queda esperar. Sóc com un nen que, al cotxe, no para de preguntar "ja arribem?, hem arribat ja?, falta molt?". Veig que em connectaré cada cinc minuts per veure si han penjat les notes. Quan esperes però saps què vindrà ho fas amb certa resignació. Quan esperes i no saps si allò que tant desitges es complirà o no... això és DESESPERACIÓ!

Ja ho sabíem...

Doncs sí, ja ho sabíem. He suspès. És increíble però una part de mi estava contenta d'haver suspès justament l'assignatura que no té setembre. Sí, és clar, així no haig d'enfrontar-me al que vindrà després, a la feina, a la meva autoexigència, a pensar que ho estic fent malament, a... A veure!, si ni tan sols t'has apuntat a llistes encara, si no saps quan podràs trepitjar una escola tot i que hagis aprovat, si...

Ja. Si tot això ja ho sé. Pfff!!

Està clar, és por.

Doncs si, com ja sabeu, no avanço en la meva lluita contra les meves pors. Avui no paro d'entrar a internet a veure si ja estàn penjades les notes per confirmar que vaig suspendre l'examen. Hi ha qui diu que sóc massa pessimista però jo penso que m'estimo més ser així. Si resulta que he aprovat, millor, ni us dic la festa que faré. Però... No. Jo no sé ser optimista. Penso que així m'estalvio patacades.

Total, que avui m'han trucat per dir-me que si m'interessa puc enviar el meu currículum a una escola per començar a treballar al setembre. Ai, ui, eh?, com, no, no ho sé, m'ho penso, m'agafes desprevinguda, ups, glups,... Ni he enviat el currículum, ni he parlat amb la directora, ni tan sols sé si tinc cap possibilitat de treballar-hi però les gotes de suor mentre parlava per telèfon em corrien pel pit com si hagués fet una marató. Suposant que hagi aprovat necessito alguna excusa que m'impedeixi començar a treballar ja. Allò típic de "no, no va ser culpa meva, és que no va poder ser", la culpa pels altres.

És evident que tinc una por que em moro!!! No hi ha cap altre explicació. I ja està bé tenir por, però no pànic. Un pànic que m'atura, que em frena... En fi, que a veure què passa amb les notes i a veure si envio el currículum. Vosaltres penseu que es pot anar així per la vida????