Arribar i moldre!

No sé com s'ha de fer un post sobre això. No sé com s'expressa que demà començaré a treballar com a mestra. No sé com s'expressa el que vaig sentir quan van dir el meu nom i tot seguit el centre que havia escollit. No sé com s'expressa que no tinc més por de la necessària. No sé com s'expressa que tinc un curs endavant per fer-ho el millor que pugui.

No he tingut temps de reaccionar. Ha estat acabar la carrera i pujar a aquest carro que no sé ben bé on m'ha de dur. El 19 de juliol vaig dur els papers i demà ja formaré part d'un claustre.

Arribar i moldre. Més clar impossible...

Ai si patirem!

Ho acabo de veure ara mateix i encara no m'ho crec. Fa dos dies que estic a les llistes i dilluns ja vaig a nomenaments!!! Això sí, patirem perquè això just acaba de començar i no acaba el dia que no m'hagi pres ibuprofè...

Parèntesi

Ahir una mestreta pujava les escales de la facultat, aturant-se a cada esglaó i mirant de tant en tant la ciutat que quedava als seus peus. Somreia i respirava profundament, deixava que el sol l'abracés, que l'acaronés amb força i transformés aquest contacte amb la pell en gotes de suor. Va pensar en com els dies podien haver estat diferents però va tancar els ulls i es va deixar endur per altres pensaments més dolços. Anava pujant sense tocar gaire amb els peus a terra: el sol, la calor, el silenci i l'absència de pressió feien que estigués mig endormiscada.

Va arribar a la biblioteca i el canvi de temperatura gairebé la desperta de cop, però va pujar les escales de l'edifici, va tornar a mirar Barcelona a través del vidre i es va adonar que el silenci se li havia ficat dins de la pell. Va deixar que s'hi quedés. Què diferent de l'última vegada quan no hi havia cap bocinet de taula sense papers, estoigs, llibres, apunts... Va agafar el que necessitava i va marxar ben a poc a poc, sabent que mai més s'accelerarien els batecs del seu cor en fer aquell mateix camí. En tot cas no per no confiar en les seves possibilitats.

.

(Mestreta estarà unes setmanetes de vacances però no desapareguda del tot).

Ara sí, amb totes les lletres

............................. Imatge trobada a google

Acabo d'arribar a casa després d'haver sopat fora i fer un cubateta. Són dos quarts de tres passats i he mirat el correu per mirar. Després de tants dies i després d'haver-lo mirat per última vegada avui a les 20h no m'esperava que hi hagués res. Però sí. Hi havia, per fi, les lletres, les paraules, les frases, que em deien que ja està, que ho he aconseguit, i que la carrera que m'ha costat tants anys ja és meva. Ja sóc mestra!!! Sento tantes coses que no sé què escriure. Només volia compartir la felicitat que sento en aquests moments. Ara vaig al llit, no a dormir perquè sé que no podré, però sí a pensar en... En què? Ara mateix sóc un garbuix de sentiments, les llàgrimes em corren galta avall, penso en totes les coses que vull fer... Sóc tan feliç!