Ja ho sabíem...

Doncs sí, ja ho sabíem. He suspès. És increíble però una part de mi estava contenta d'haver suspès justament l'assignatura que no té setembre. Sí, és clar, així no haig d'enfrontar-me al que vindrà després, a la feina, a la meva autoexigència, a pensar que ho estic fent malament, a... A veure!, si ni tan sols t'has apuntat a llistes encara, si no saps quan podràs trepitjar una escola tot i que hagis aprovat, si...

Ja. Si tot això ja ho sé. Pfff!!

Està clar, és por.

Doncs si, com ja sabeu, no avanço en la meva lluita contra les meves pors. Avui no paro d'entrar a internet a veure si ja estàn penjades les notes per confirmar que vaig suspendre l'examen. Hi ha qui diu que sóc massa pessimista però jo penso que m'estimo més ser així. Si resulta que he aprovat, millor, ni us dic la festa que faré. Però... No. Jo no sé ser optimista. Penso que així m'estalvio patacades.

Total, que avui m'han trucat per dir-me que si m'interessa puc enviar el meu currículum a una escola per començar a treballar al setembre. Ai, ui, eh?, com, no, no ho sé, m'ho penso, m'agafes desprevinguda, ups, glups,... Ni he enviat el currículum, ni he parlat amb la directora, ni tan sols sé si tinc cap possibilitat de treballar-hi però les gotes de suor mentre parlava per telèfon em corrien pel pit com si hagués fet una marató. Suposant que hagi aprovat necessito alguna excusa que m'impedeixi començar a treballar ja. Allò típic de "no, no va ser culpa meva, és que no va poder ser", la culpa pels altres.

És evident que tinc una por que em moro!!! No hi ha cap altre explicació. I ja està bé tenir por, però no pànic. Un pànic que m'atura, que em frena... En fi, que a veure què passa amb les notes i a veure si envio el currículum. Vosaltres penseu que es pot anar així per la vida????

Whatever will be, will be...

D’aquí a unes 19 hores estaré començant a fer el que pot ser el meu últim examen de la carrera. D’aquesta carrera que tant m’està costant (de tres anys ja en porto vuit entre haver-la deixat, haver-hi tornat i etcètera) i que resulta que em fa por acabar. La mare que em va…! O sigui, que tot aquest patiment és perquè no puc racionalitzar el que vindrà després. Bé, ara mateix estic tan histèrica que no sé ni què escric. Ni sé per què escric.

La tensió barrejada amb l’autoexigència i amb la meva mania d’anar deixant les motxilles d’allò que em fa por pel camí han fet que demà entregui un treball que només es pot agafar amb pinces i que vagi a fer un examen que estic estudiant des de només fa tres dies.

L’examen és de Didàctica i Atenció a la Diversitat. I no estic segura de saber definir la didàctica. I no estic segura de moltes altres coses més. Però sabeu el que fan els nervis i l’angoixa que porto? Que en comptes d’aprofitar a fons les horetes que tinc, estigui copiant definicions a la llibreta, una darrera l’altra, sense ni tan sols llegir-les, i si les llegís, al cap d’un moment estaria pensant en un altre tema que no m’ha quedat clar...

I el pitjor de tot és la sensació que no puc fer-ho de cap altra manera. Que passaran els anys i jo no sabré actuar racionalment, que els nervis, la por i la inseguretat sempre dominaran tot el que faci...

Més val una imatge...

...que mil paraules.
.
He vist la imatge a un blog que m'he trobat per casualitat i m'ha semblat fantàstica per mostrar el meu estat actual.

Sssshhhh!!

Anit vaig anar a dormir tard, abans d’ahir també, i l’altre... i així estarem uns 15 dies. Estic molt nerviosa, em fa mal l’estómac, em surten taques a la pell de l’estrès... Això, mireu, es pot suportar, que ve juntament amb la matrícula. Però no puc AMB LES MALEÏDES OBRES QUE ENCARA DUREN DE L’EDIFICI DEL COSTAT!!! Han decidit que aquests dies que estic aquí a l’estudi ells estaran a la paret just del darrere. I no me’n puc anar a la biblioteca perquè amb l’ordinador no hi sé treballar allà, una té aquestes coses. Potser seria hora de començar a aprendre’n.

Total, que m’han donat uns taps per les oïdes i em sento estranyíssima. És com quan et fiques dins l’aigua de la platja o d’una piscina i deixes la ment en blanc. La meva ment està tan en blanc que l’únic que sento i en el que puc pensar és en la meva respiració. Inspiro, expiro, inspiro, expiro... Encara sento de fons algun martell, però ja no sé si és que no m’he posat bé el tap perquè em fa certa angunia o perquè tinc aquella fressa clavada al cervell. Miro al voltant, passejo per casa meva i no sento ni les meves passes. Si no fos que és de dia i justament avui fa força sol, pensaria que estic en una pel·lícula de por. Estic escrivint aquí i les tecles del meu ordinador ja no fan soroll, la barra de l’espai ha callat, ella que sobresortia de totes les altres, era diferent... Sembla que no pugui ni sentir el que penso o llegeixo!

Intentem-ho. Com si estigués hipnotitzada, m’endinso en el món de l’anàlisi de l’anglès com a segona llengua.

Fins aviat!

No és cap secret, per aquells qui passeu sovint per aquí, que no he estat fent la feina que haria de fer, que tot i estar a l'atur no he sabut (no he pogut) aprofitar-ho i ara se m'acumulen els treballs. També sabeu que jo mateixa em poso entrebancs i finalment, també heu llegit que això és més greu aquest any perquè, en principi, ha de ser el meu final de carrera (primera matrícula a la UdG fa 8 anys!).

Aquest matí he tingut una conversa amb la meva parella i m'he adonat que he estat una mica egoista. No, no m'estic tirant pedres a mi mateixa. Egoista sense voler. Però veig que té raó quan diu que si no l'acabo s'emprenyarà (ja ho sé que ho dius des del patiment, amor). És veritat que nosaltres havíem planejat un futur que, en gran part, depèn de si aprovo tot al juny o no. Això també l'afecta a ell i crec que es mereix que em tregui la carrera ja. Em sap greu tot això però si no puc fer-ho per mi mateixa difícilment ho podré fer per algú altre. I no és que no vulgui, és que no puc.

Últimament he conegut casos de gent que s'ha deixat l'única assignatura que li faltava per setembre amb l'excusa de preparar-la millor, d'altres que vomiten abans de fer exàmens,... Tot per la pregunta i ara què passarà? La por al futur, la por a la responsabilitat, a allò desconegut o al que sigui. Hi ha qui ho duu millor, hi ha d'altres que ho duem com podem...

No sé a què tinc por (si és que el problema és que tinc por a res) però hi haig de lluitar com sigui, haig de fer l'últim esforç (i això la meva parella ho ha sentit tantes vegades!), que espero que valgui la pena i acabi tot bé.

Així que no tornaré per aquí fins a principis o mitjans de juliol. Espero que amb molt bones notícies. Fins aviat!!

Oposicions

Entre la correspondència que he agafat avui, carta del súper, rebut del telèfon, etc, he trobat una cosa que m'ha provocat un gran somriure i he anat pujant l'escala amb cara de fleuma: una carta amb informació d'una acadèmia on preparar-te per les oposicions a magisteri.

Entre que vaig començar la carrera, la vaig deixar i hi he tornat, han passat uns 8 anys i, si no surt res malament (s'ha de dir que em té molt preocupada això que amb el nou pla no hi ha setembre) aquest any l'acabo. Bé, aquest any no, d'aquí a un mes apxoximadament.

M'ha costat, si, però ara mateix tinc unes papallonetes a l'estòmac barreja d'emoció, nervis, felicitat... I ja sé que no puc celebrar res encara, també tinc por, nervis i inseguretat, però mireu, avui necessito pensar que quasi bé ja sóc una mestreta de veritat.