Primer trimestre

Què ha après aquesta mestreta en aquests tres mesos?

• Encara que pugui semblar mentida, he après que m'haig de creure el meu paper.
• Que qui té boca, s'equivoca. I aquelles persones amb caràcters forts que sembla que se m'hagin de menjar, també.
• Que relaxada es connecta molt millor amb els nens.
• Que avaluar és molt més complicat del que em pensava. Molt més!
• Que demanar ajuda no és signe de feblesa sino de seny (diria que va ser josepmanel qui em va deixar un comentari dient-me alguna cosa així).
• Que faig les coses tan bé com puc o sé, per tant, no passa res si no les faig com aquella o aquella altra.
• Que les "amenaces" als nens s'han de complir o se't pugen (ai, on es diu que es pugen?).
• Que ser autoritaria no és el mateix que no estimar-los. Els nens necessiten disciplina. (M'imagino que m'enteneu, però és que això no sé expressar-ho d'una altra manera).

I moltes més coses! Però bé, jo crec que puc anar practicant amb aquestes, no?

Feliç final de trimestre a tothom!

El fantàstic món dels informes

Que jo recordi, mai no m'havia fet tanta por (o respecte) un full de paper. Tinc davant meu un llistat amb noms i uns quants ítems per omplir. No paro de mirar-me'l, d'agafar-lo per aquí i per allà, de mirar aquella activitat que vam fer. Agafo el llapis, deixo el llapis. Tanco els ulls i intento recordar petits instants de cadascuna de les personetes de la llista, hi ha coses que les veig clares i les escric. Tinc dubtes, molts dubtes. Considero que no he tingut temps de conèixer els nens suficientment com per avaluar-los. O no per escriure el que el que em demanen. He començat amb el grup amb el que em sento més segura i porto cap a tres hores intentant omplir quadradets amb unes lletres que no veig molt clares...

Ara fa un any jo era una estudiant en pràctiques que no entenia tant rebombori per uns informes... Inocent!

Les cinc!!!

Estic segura que algun dia tindré més clars els ritmes dels alumnes per fer qualsevol cosa. De moment, els pares estan patint la meva inexperiència i els faig esperar massa a la tarda. Fins i tot un dia em va preguntar una mare "com és que surten tan tard?!".

Ai, si jo li expliqués... Primer, que quan me n'adono ja m'ha passat l'hora i encara han de baixar persianes, posar les cadires damunt la taula, recollir els papers del terre, posar-se els abrics, fer una fila ben feta, etc.

Segon, que sempre en passa alguna cinc minuts abans. Un que plora perquè no troba no sé quina cosa, l'altre que li planta una bufetada ben sonora al company, o resulta que algú havia de repartir no sé quina cosa als amics i m'ho diu just quan estem a la fila o, el millor de tot, quan l'altre dia em diu "A" que era el seu aniversari i que no havia repartit ni les galetes ni el suc. Aaaaaaaaaaagggghhhh!!! I ara m'ho dius???????!!!!!!!!!!!

Enmig d'aquest caos, és fàcil (mooooolt fàcil, de fet) que se m'oblidi donar qualsevol paper pels pares: el del dinar del menjador, el de la informació sobre l'excursió,... Pobres tutors acabaran per no dir-me res. Total, de poca cosa serveix perquè no els reparteixo!

I ja per acabar, quan estem a la porta de sortida, que un et diu "la meva mare!", l'altre "la meva tieta", el tercer t'estira de l'abric (això el dia que aconsegueixo posar-me'l i sortir a la mateixa hora que ells!), mentre el quart està marxant sense avisar-te... Vosaltres us penseu que jo m'enrecordo que volia parlar amb la mare de tal? Doncs no! Quan la mare de tal ja ha marxat, aleshores jo em torno a posar les mans al cap i dic "ja m'ha tornat a passar!". Pujo cap a dalt i li torno a deixar una nota al tutor...

Hi ha dies que a les cinc no sé si tallar-me les venes o deixar-me-les créixer!

Impotència

Havia de passar alguna vegada i va ser ahir. No sé descriure exactament què sentia de veure que la classe se m'escapava de les mans. Com cada vegada que tinc aquest grup. Sento pena. Tinc una sensació de fracàs que no m'agrada gens. No sé què fer. Ràbia total. Només em va faltar l'incident de la sortida... Vaig acabar plorant d'impotència.

Núvol

És com tenir un núvol davant o damunt del cap ple d'obligacions. Ho tens tot embolicat, no veus on comença una cosa i on acaba l'altra. I quan sembla que el núvol deixa de ser tan gris, que hi ha alguna cosa que controles, te n'apareixen dos més. El meu cap és un caos.

Ningú no va dir que fos fàcil. No sé com fer que la classe rutlli. Excepte amb un grup. Amb els altres tres tinc problemes. Igual és que des d'un principi no em vaig mostrar dura. Però com? Què vol dir mostrar-se dura? Jo només vull que ens escoltem. Bé, de fet, jo els escolto a ells, però no a l'inrevés...

Només fa un mes i mig que sóc mestra. Ho sóc. A vegades ho dubto, però. Sí, ja sé que el més normal del món és que tingui aquest núvol aquí. Però vull desfer-lo i no me'n surto, no sé com.

Estic tan tensa que... No els veig. Estic més pendent del que em passa a mi, del que sento per dins que del que està passant al meu voltant, de les petites feres aquelles que corren per la classe. Si pogués relaxar-me i observar-los! Com es fa? Com es pot fer això? Com puc arribar a establir una relació amb ells d'estima, respecte...?

Com em relaxo amb la visita de l'inspector embolicada també al núvol? Amb el curs d'interinatge? Amb les fantàstiques programacions que hauria de començar a fer? Per on es comença? De quin fil haig d'estirar primer per desfer aquest núvol?

Sol, solet, vine'm a veure, vine'm a veure,

sol, solet, vine'm a veure que tinc fred.

Càstig amb final dolç

Quan es castiga els nens sense pati, una també es castiga. Però a més, si ets novata, els castigues sense pati un dia que tu no hi havies d'anar al matí. I això és el que m'ha passat avui.

Però resulta que els mestres de primer m'han cridat i m'han dit que entrés a l'aula un moment. Ui, quina por que em feu!- he dit jo quan he vist les dues classes col·locades davant la pissarra. Aleshores un dels nens m'ha explicat que volien donar-me un regal que m'havien fet pel meu casament. Mireu:

És un àlbum ple de dibuixos i frases del tipus "CESIGUISFALIS" (traducció, per si de cas: que siguis feliç) o "CETENGASMUXOSIGOS". No he pogut parar de somriure mentre me'ls mirava al bus tornant cap a casa.

Segur que m'enteneu quan dic que ha estat el meu millor regal de noces.

I jo em pregunto...

Avui he començat un curs sobre l'ensenyament de l'anglès amb els petits. La veritat és que no sabia què anava a fer-hi exactament ni el programa del curs però tampoc no esperava el que hi he trobat. Així explicat ràpidament, una selecció de recursos, activitats, idees, etc, sobre les festivities. Que consti que encara no dic si bé o malament, només que no m'esperava que fos així.

He sortit d'allà amb el cap ple de coses boniques i divertides per fer a les escoles, però... jo em pregunto:

_ Haig de parlar anglès si no et fan cas ni quan t'estan entenent?
_ Què faig amb tots els posters i decoració si no hi ha aula d'idiomes?
_ La utilització del power point està molt bé però si tens la infraestructura adequada.
_ És massa tard per intentar fer la classe en anglès?
_ Com puc adaptar tot allò a les meves petites feres?
_ Pa mi que els seus nens de primer no són com els meus nens de primer, aleshores hi ha coses que no sé com fer-les encaixar. A vegades em sembla que viuen en un món que no existeix.
_ I si intento que existeixi? I si poso el meu granet de sorra?

Bé, que bona nit! Que ja veieu que tinc força coses en les que pensar. Massa i tot?