Torre Eiffel

Hi ha una pàgina que ens convida a participar amb diferents relats a partir d'una proposta que sol ser un quadre. Fa temps que me la miro i avui m'he decidit a participar. Aquí teniu el meu relat:

De com frustrar les il·lusions i capacitats de la mainada

En Charles anava cap a l'escola ben content. Estava segur que el seu projecte agradaria molt al professor. Els havia demanat que dibuixessin un element característic de la seva ciutat i ell havia pensat en la Torre Eiffel. Li agradava molt pintar, així que va agafar els seus olis i va començar a fer pinzellades aquí i allà sense parar. Va dedicar-hi molts dies i per això anava ben content i orgullós amb el seu quadre sota el braç. 

La seva alegria va quedar tallada de cop en veure la cara de monsieur Ferrer. Es va posar vermell com una tomata i no va parar de dedicar-li un munt d'insults. Va agafar aquell quadre i, mostrant-lo a la resta dels alumnes, va cridar que la Torre Eiffel no era així, ni tan sols del mateix color, que semblava que n'hagués dibuixat la destrucció, que aquella imatge no era real i que no s'entenia res. Tot seguit va fer petar el quadre contra la taula i es va trencar per la meitat. 

Mentre sentia el riure dels companys de fons va agenollar-se ràpidament a recollir allò del que ell n'estava tan satisfet, pensant que potser havia fet el ridícul i que mai no arribaria a ser famós. Potser tampoc pintor...

 

Dels nervis a la calma... O no.

Aquest any he sobreviscut. Tinc la sensació que no he pogut viure la meva feina, massa angoixa, massa autoexigència i massa tensió. Però bé, això ho deixarem pel post del que he après en aquest 3r trimestre (tal com vaig fer amb el primer i el segon). 

Falta ben poc perquè es deixin de sentir els seus crits pels passadissos i els meus dins les aules. Qualsevol diria que m'agrada cridar però no ho he sabut fer d'una altra manera. Avui, per exemple, ha estat una tarda de desesperació, la pitjor en tot el que portem de curs. Amenaça rere amenaça per poder fer una feina de no res. He acabat esgotada, cadascun d'ells s'ha endut un xic de l'energia amb que la mestreta venia carregada aquest matí. 

Ja m'havien dit que la primavera els trastoca un xic i que després de setmana santa estan especialment moguts. Però això? Marededeusanyor! Per no fer-nos gaire mal, ni ells ni jo, he decidit no avançar més matèria (més llibre, vaja). Ara miro desesperadament llibres que tinc per casa, cerco idees, recursos a internet, intento buscar en el que em van ensenyar a la carrera ... Els queden 4 o 5 hores d'anglès fins a final de curs, així que m'agradaria (i molt!) que, en aquest poquet temps, poguéssim esborrar tants crits i mal comportament i acabar tots una mica més relaxats.

Falta ens fa!

Com si del PP es tractés...

Com explico el que us vull dir sense sortir de l'anonimat? Com explico que no entenc com es pot ser tan desgraciat? Com explico que a l'escola no hem volgut fer pantomimes ni teatres amb el conseller i això ha significat que hagin decidit donar-nos l'esquena? Perdó, que l'esquena ja la donaven, però diguéssim que ara és "oficial".

El més trist és que si governés el PP ho hagués entés... 

Quan els llibres no calen

Avui a la reunió de cicle s'ha parlat sobre els llibres, sobre la valoració que en fèiem dels que s'estan utilitzant. La veritat és que feia temps que tenia ganes de dir el que he dit avui, una pregunta tan senzilla com "Cal el d'anglès a CI???"

El meu punt de vista és que no. Rotundament no. Com a mínim on estic jo. Per què?

_Les famílies compren els llibres, quan la seva situació econòmica és pèssima pèssima, per a que els nens (que només tenen una hora d'anglès a la setmana) portin la meitat sense fer.

_La mestra (jo en aquest cas) em sento totalment limitada perquè, com que han comprat els llibres, jo em sento en la obligació de fer el màxim que pugui. Fer llibre per fer. Bonic, oi?

_A Cicle Inicial l'anglès és totalment i absolutament oral, oi? Doncs si es volen llibres, per què no poden ser socialitzats?

_Si jo haig de fer llibre, on queda l'atenció a la diversitat? Amb la quantitat de recursos d'anglès que es poden trobar a interneeeeeeeeeeet!!!!

Continuo? Crec que no cal... Problema? Doncs que això que hem comentat a cicle ho hauré de parlar amb les companyes de departament i no crec que hi estiguin d'acord amb que l'any que ve no hi hagi llibre. 

D'altra banda, igual també els molesta que ho hagi exposat abans al cicle, però què voleu que us digui, ha estat avui quan se n'ha parlat i jo he dit la meva...

Potser m'equivoco, però just el curs passat van canviar el llibre i/o l'editorial i diria que n'estan prou contentes. I sí, el llibre està molt bé, però crec que s'ha perdut una mica de vista el context.

Patir

Algú que m'expliqui la vida, si us plau, perquè és que hi ha vegades que no l'entenc... 

14 + 1

Encara ara estic rient! Tant m'agrada la meva feina que he anat al cole un dia abans del que em tocava?!! Ja ho deia jo que no quadrava, que anar el 28 significava fer 14 dies de pemís i no 15, però bé, més val ser cautelós i jo hi he anat... ;-)

Quan he entrat i m'han preguntat que què feia allà i que la meva substituta acabava d'arribar em pensava que em prenien el pèl! Aleshores he agafat la llista del menjador i m'han senyalat on estava la creu: era cert! Tot i així encara he pujat les escales, acompanyada de la administrativa, amb cara de "nenes, no us foteu ja més de mi..." Però sí, allà estava ella, preparant la classe de biblioteca, la mateixa que jo ja vaig preparar ahir... Jjajjajaja!

Ja que hi era, he anat a saludar al pati i sí, ho reconec, a deixar que alguna colla de nens vingués a repenjar-se, a abraçar-me i a fer-me petons...

En fi, he començat amb bon humor...

Tenia tot un any

I ara només tinc dos mesos.

De què em queixo? Doncs no ho sé, del de sempre, m’imagino.

Quan vaig començar a treballar, vaig veure que la mitja jornada i l’horari que m’havia quedat a l’escola em deixaria molt de temps per preparar-me les oposicions. Què bé! Sí però, te les has preparat tu? Doncs jo tampoc.

I ara què haig de fer? Plorar? Doncs no en tinc ganes. Tampoc tinc ganes d’enganyar-me a mi mateixa i dir-me que aquest primer any ha estat dur, que és mol complicat començar, que tenia moltes coses al cap...

Sí, sí, tot el que tu vulguis. Però tenia tot un any i ara només tinc dos mesos.