Ironies

Ara que estic de baixa per ansietat i em faig un munt de preguntes sobre la meva feina, m'arriba una carta de la universitat on em comuniquen que ja puc passar a recollir el títol...

Irònic??

Ser o estar...

Què li passa a les teves sabates que ESTAN verdes?-pregunta la N de P4.

És que ella (i també les sabates) és així... :-)

No vull / No puc

Fa una setmana que la situació s'ha complicat força. Ja estem a finals de trimestre i jo continuo sense entendre'm amb els nens. És cert que no em passa amb tots, però sigui pel que sigui, tinc la sensació que no acabo de connectar amb cap grup. No m'ho passo bé, no m'ho passo gens bé a la feina. Ningú no diu que hagi d'anar-hi cantant, però pateixo tant que cada dia que passa se'm fa més difícil. Ara només em faltaven els pares, preguntant (i no a mi, si no a les tutores) que què passa amb la Mestreta... Què voleu que us digui? Aquesta setmana em rendeixo. No puc més. No sé si no se fer bé la meva feina perquè m'angoixo i sóc una insegura de collons, a banda d'estimar-me una merda, o bé és al contrari...

Incy Wincy

A banda d'altres coses, a l'escola faig els tallers d'anglès de P4 i P5. Bé, jo no crec que se'n pugui dir tallers, d'això, però bé, com que estic fent una substitució tampoc no m'hi ficaré massa ni és el propòsit d'aquesta entrada.

A vegades passa que, per molt que et preparis una classe, pot ben bé no funcionar. I a vegades passa que t'adones que canviaven els grups i tu no saps què tenia pensat fer la persona que substitueixes, però tens 10 personetes davant teu que t'esperen, per tant busques una cosa ràpida. I resulta que és la classe més interessant que han trobat de totes les que hagis preparat!

Això és el que em va passar fa no gaire, així que vaig dibuixar unes quantes Incy Wincy spiders en una làmina i vaig agafar el CD amb la cançó. La vam cantar, vam veure un vídeo a YouTube i van pintar les seves aranyes. Ara només quedava fer-ho més vistós i vaig anar a buscar una mica de paper de seda negra.

Aquí en teniu una mostra:

25/11/09: Acabo de llegir el post i no sé si pot estar més mal escrit! Uff, devia d'estar espessíssima quan el vaig escriure!

Garbuix de com actuar (o jo què sé)

Avui tornant de l'escola m'he trobat dos nois d'11 o 12 anys cantant una cançó. Això, en principi, no seria cap problema si no fos que en els segons que ens hem creuat he sentit dues paraules no gaire boniques. Tot evoluciona, els gustos canvien, ara estan de moda els "rapers", tot va més de pressa, els agraden altres coses...

No sé com eren els nens fa un temps... Sé com era jo i sé que era més respectuosa, que feia cas als grans, que no molestava els meus companys, que no ofenia ningú... És evident que les coses estan canviant i que ho estan fent d'una manera que em fa por.

Tendeixo a pensar que els nens avui en dia també són nens, que els agrada moure's, jugar i cantar. Però quan preparo les classes, si els deixo moure ni m'escolten, no segueixen les regles del joc, són massa competitius i s'acaben barallant. Pel que fa a les cançons, la meitat de les que hi ha al llibre de text ni les faig perquè sé que no els agradaran, que les trobaran avorrides...

M'esgarrifo davant alguns comportaments de nens de 8 anys. Vuit anys!! Arriba una companya amb el curs començat i l'únic que se'ls acut és treure-li el paraigües, amagar-li el llibre i dir-li tonta. I resulta que l'A., per fer-ho més bonic, ni tan sols parla català així que no es pot defensar.

M'agradaria pensar que només és un grup però l'altre tampoc no es queda curt, es burlen dels que en saben menys, busquen què és el que molesta a un company per repetir-ho fins fer-lo plorar...

I el que considero més greu de tot és que crec que no entenen el que estan fent, no veuen que no estigui dolent, els ho expliques de mil maneres i no et dóna temps a girar-te que ja ho tornen a fer.

Hi ha vegades (moltes més de les que m'agradaria) que em sento desbordada, que no sé com actuar. De veritat. Sovint m'envaeix un sentiment d'impotència i tristor massa gran...

Language & Methodology

Canterbury és un lloc que m'ha agradat molt i on, segurament, no hi hagués anat mai per compte propi. Hi vaig estar els últims 15 dies d'agost gràcies a les ajudes de formació.

Aquesta maleta que veieu aquí la vaig haver de comprar per posar-hi tots els llibres! Què voleu? Potser el meu marit té raó i em vaig tornar una mica boja però no em vaig poder resistir a les Charity Shops ni a les ofertes de "3 for 2"...

.

Pel que fa al curs... Mmmmmm... Critico? No, no és crititcar per criticar. Penso que hi havia massa coses que no m'han acabat de fer el pes. Per exemple, necessito coses que no pugui trobar a internet i a vegades (massa vegades) tenia la sensació que el sr.Google em podia explicar les mateixes coses...

I més ràpid! Ja que només hi estàvem 10 dies, crec que era important que ens donessin més material i menys exemples. Què vull dir? Doncs que som mestres de primària però no tontos, per tant no calia que a cada activitat sortissin entre 3 i 5 voluntaris. No sé els altres, però amb una vegada jo ja havia captat de què anava la cosa...

Tampoc no em va fer gràcia que visquis en un lloc on comparteixes cuina i bany amb tres catalans més. Sí, ja sé que podíem haver decidit parlar anglès.

El que em sap greu és que, al final, és un curs que val peles i que potser s'hauria de repensar. La formació no només consisteix en anar-te'n fora. Evidentment, jo estic molt contenta d'haver-hi anat però em queda un gust agredolç...

.

Això sí, pel que fa a les relacions personals han estat uns 15 dies molt intensos, d'aquells que no s'obliden. Fins i tot m'atreveixo a dir (i mira que és difícil) que potser he fet amics i tot!

Sense internet, sense feina, amb...

Ara mateix sóc a un ciber cafè. Hi he entrat perquè, de moment, no tinc internet a casa i havia de mirar si m'havien donat alguna adjudicació en els nomenaments d'avui. No hi ha hagut sort... No passa res, demà serà un altre dia. De moment tinc més temps per treure coses de caixes, que estic de mudances. Em tocarà buscar un lloc per connectar-me a internet al nou barri, que avui he creuat mitja Barcelona. Amb això dels nomenaments telemàtics no m'he volgut jugar el coll, així que he anat a allò segur, al ciber que conec i sabia que em podria connectar sense problemes: al barri antic (antic des d'ahir només).

Sense internet i sense feina però amb moltes ganes d'explicar-vos com ha estat el meu curs amb Pilgrims a Canterbury. Hi ha la part que m'ha agradat, la que no, les experiències amb les companyes de vol i de pis... Moltes coses!!! Tinc moltes ganes de contar-les però ja porto massa temps al ciber així que haureu d'esperar. Prometo que ho escriuré tot!

De moment, bona entrada de curs a aquells que ja esteu treballant!