Qui dia passa curs empeny

I dec haver estat empenyent molt perquè feia tant temps que no escrivia que no estava segura de recordar la contrasenya d'aquest blog... Exactament un any, tres mesos i quatre dies, això vol dir que he passat un curs i mig sense escriure res per aquí. I ara m'ha donat per dir alguna cosa però sense tenir les idees molt clares ni un fil conductor per al post.

Hi sóc de nou avui, suposo, perquè demà han de sortir els resultats provisionals dels nomenaments d'estiu i, com és normal, el meu cap està donant voltes a la cosa... Si aquesta vegada no tinc alguna possibiltat de poder estar a l'escola on he treballat aquest últim curs no la tindré mai. Però no sé si m'agrada. No és l'escola de la meva vida però no són les coses internes les que m'amoïnen, sinó les meves, as usual...

Aquest any no m'ha anat ni bé ni malament. D'acord, si he de ser sincera, m'ha anat bé, que vaig començar amb mitja jornada i vaig acabar amb jornada sencera al mateix centre. Peeeeerò (els eterns peròs de mestreta) el què vull dir és que no ha anat com jo voldria. Els inicis amb 2n van ser complicats i crec que vam acabar complicats. No m'he entès amb el grup i això fa que tingui la sensació que ni han aprés el què haguessin aprés amb alguna altra persona ni han gaudit del què hem fet. Entre crits i males cares és impossible! El mateix m'ha passat amb un altre grup, el què vaig agafar jo a meitat del segon trimestre.

I bé, aleshores amb els altres què? Amb els que se suposa que són grups fàcils i que es pot treballar bé amb ells... Per què tinc la sensació que no acabo de connectar amb cap grup? Igual és que haig de mirar de canviar l'estructura de les classes, la manera com les faig, les activitats... Potser sí, i no m'importa, que m'agrada la meva feina i sé que això en forma part. Peeeeerò (vet aquí un altre però) estic una mica farta de començar els anys pensant que haig de fer alguna cosa perquè la cosa no rutlla com a mi m'agradaria i acabar-los tornant a pensar que encara no ho he trobat com fer-ho.

Aleshores arriba la meva paranoia particular i és quan penso que, tot i haver demanat confirmació de centre, és millor que no tingui la plaça i així puc començar de nou en un altre lloc, on no em coneguin ni els alumnes, ni els pares, ni els altres mestres. Esteu pensant que m'autoenganyo, oi? Doncs sí, ho sé, en sóc conscient. Però què hi farem, és més fàcil creure això que pensar que començaré un altre curs amb els problemes que arrossego de l'anterior...

Sé que he après coses, que cometré errors però no els què ja he fet, o sí, però no m'angoixaran tant perquè ja els hauré viscut, que en part, conéixer el personal amb qui treballes pot tenir un punt a favor, etc, etc... I senyors, què coi!, anem molt bé, que 4 cursos més enllà vaig estar 6 mesos de baixa per l'angoixa que patia per no arribar on jo volia! Però (!!!!) tot i així, encara no sé si m'agradarà o no la resolució de demà... Sigui quina sigui. Ai, mestreta...

La volta al món per la vorera

M: I com és això de fer la volta al món?
M2: Sortint d'un lloc, fent la volta i tornant.
L: Però si hi ha llocs on no hi ha aigua!
M2: Home, L, per la vorera!

#retallades #educació

No tinc un pis en propietat, no tinc tampoc massa estalvis i cap cotxe. Depenent de l'escola on estic hi vaig caminant, en bus o en metro, si no és que haig de combinar les tres.

Ahir vaig quedar-me a l'escola fins tard i avui ja porto una hora més de les que em toquen.
I no passa res, ho faig perquè si no el mural no s'hagués acabat, el control s'hagués quedat sense feedback o el treball de plàstica no tindria cap fil conductor i seria un bolet. Faig més hores perquè m'agrada que les coses estiguin ben fetes. I no passa res.

En canvi, tinc un munt de roba per planxar, el llit per fer o els plats del migdia per fregar. També m'agradaria que això estigués ben fet, però no tinc temps perquè quan arribo a casa estic davant l'ordinador buscant una manera diferent de fer l'activitat de l'endemà. I no passa res.

És cert que ho faig així perquè vull i em dona la gana. Però crec que això no treu que no entengui per què em volen retallar...

Vergonya aliena, impotència meva

Sovint penso que em vaig saltar una assignatura molt important de la carrera. Devia ser alguna cosa així com Didàctica del Comportament, Pedagogia del Respecte o Teoria i pràctica de les coses bàsiques i senzilles que ja han de venir de casa. És a dir, sovint em pregunto què m'he perdut perquè no entenc com actuen els nens de primària.

Avui han assistit a una xerrada i no hi ha hagut un minut que una de les cinc mestres que els acompanyàvem no estiguéssim dient "sshhht", "calla", "escolta", "posa't bé"; o ja directament "calla, escolta i posa't bé". Me'ls miro, em miren I CONTINUEN FENT ABSOLUTAMENT EL QUÈ ELS DONA LA GANA!!! I a sobre, si els dius alguna cosa et responen amb el "què passa?" més despectiu que els pugui sortir de la boca. També hi ha la versió "jo no estava fent res", em giro, passo de tu o em ric de les teves bronques a la cara.

Doncs mireu, quan vaig acabar la carrera no estava preparada per aquestes coses. Tampoc no ho estic ara. No estava preparada per gastar tant de temps i energia per "ensenyar" coses que crec que ja han de venir apreses. No sé d'ón, però apreses. Jo ja educaré els meus fills, si mai en tinc. Espero que arribin a l'escola sabent respectar, escoltar i dialogar. Que no sigui la mestra que hagi de deixar de banda altres temes curriculars perquè ells no tenen ni idea de com comportar-se. O els dóna igual, que encara és pitjor...

Em decepciona molt tot plegat. Sento vergonya aliena quan penso en la senyora que ha estat aguantant els maleducats (ho sento, ara mateix no em surt una altra cosa) i impotència perquè no sé què fer perquè no veig que això vagi a millor...

Si penso en positiu...

Fa una estona hem arribat d'un poble del Vallès Oriental. Mentre anàvem en cotxe, la meva parella m'ha mirat de reüll i m'ha preguntat si em passava alguna cosa. Bé, més aviat m'ha dit si m'havia pujat el vi dolç que ens havíem begut després de dinar... Fins que no m'ha dit això jo no era conscient de com estava parlant: massa paraules, massa ràpides i massa gesticulació...

Evidentment, el meu estat de nervis no tenia res a veure amb el dinar, que ha estat molt i molt bé. Resulta que demà éééééés.... exacte! 12 de setembre i tornem a l'escola! Tota la tarda que tinc un nus a l'estómac i tota la tarda que estic angoixada. Tota la tarda que tinc una sensació que no m'agrada. Tota la tarda que em fa por que s'acabi el dia...

Tota la tarda que vull escriure un post però que no sé ben bé què dir perquè tot aquest neguit ja me'l conec. És quelcom que se m'arrapa a la pell i a l'ànima, que m'ofega, que no em deixa pensar, que em bloqueja, que no té causa objectiva...

I com que no sabia què escriure (perquè una també es cansa d'ella mateixa i de repetir sempre el mateix) he decidit posar en pràctica allò que diuen del pensament. Si penso en positiu, déumeusenyorquèdifícil!! ;-) seré capaç de pensar en allò que realment em preocupa i treure-li importància, intentar donar-li la volta o agafar-m'ho d'una altra manera.

Per tant: demà estaré amb els meus propers alumnes sense haver de tenir-ne tota la responsabilitat, que estaran amb la tutora;  ara ja sé que haig de ser sargent encara que no m'agradi gens (ja anirem afluixant després, que al revés no hi ha manera!); baixa't els límits, cullons! (ai, perdó, però és que això em costa molt); els problemes se solucionen quan passen, no quan me'ls invento!; en definitiva, demà, demà passat i l'altre i tots els dies del curs... PENSARÉ EN POSITIU!!! Jajajaja! Ja veurem!!! Això, com veieu, ho dic petit, que encara no m'ho crec del tot... ;-)

13'30 tic-tac, tic-tac...

Avui m'he aixecat d'allò més bé i poc a poc m'ha anat venint una miqueta de mal de cap que ara mateix ja està en un punt que no m'agrada gens. Què deu ser? Potser que demà estaré mirant aquesta pàgina i creuant els dits per no acabar voltant massa i tenir feina tan aviat com sigui possible?

Ai, senyor, quanta gent deu tenir mal de cap avui, també?

Quantes vegades es pot començar?

Aquest any és la tercera vegada que començo. Per tercera vegada he tornat a no tenir adjudicació en els nomenaments d'estiu, però aquesta vegada ha estat més dur perquè en la provisional sí que n'havia tingut: il·lusa de mi pensava que sí que estaria a l'escola on he treballat aquest any...

Estic trista però no em queixo. No ho faig, primer perquè no em dona la gana i segon, perquè he tingut molta sort i en aquests tres anys no he voltat gens. En millors o pitjors condicions he tingut la oportunitat d'estar el curs sencer a les tres escoles.

Simplement, el que estic fent ara és exercir el meu dret a la pataleta. El meu dret a queixar-me perquè sense estabilitat laboral és més difícil pensar en les coses que vols fer en un futur; perquè amb tant moviment de claustres és molt complicat portar a terme projectes que podrien ser ben interessants; que la senyora Rigau parli de recursos cap aquí i cap allà i que jo em senti retallada d'aquí i d'allà; i el que més m'indigna aviu que he vist les destinacions, que no hi hagi manera que pugui preparar-me un curs dignament perquè fins al setmbre (i n'hi ha que ni això) no tinc idea d'on vaig a parar ni què hi vaig a fer.