Impotència

Havia de passar alguna vegada i va ser ahir. No sé descriure exactament què sentia de veure que la classe se m'escapava de les mans. Com cada vegada que tinc aquest grup. Sento pena. Tinc una sensació de fracàs que no m'agrada gens. No sé què fer. Ràbia total. Només em va faltar l'incident de la sortida... Vaig acabar plorant d'impotència.

Núvol

És com tenir un núvol davant o damunt del cap ple d'obligacions. Ho tens tot embolicat, no veus on comença una cosa i on acaba l'altra. I quan sembla que el núvol deixa de ser tan gris, que hi ha alguna cosa que controles, te n'apareixen dos més. El meu cap és un caos.

Ningú no va dir que fos fàcil. No sé com fer que la classe rutlli. Excepte amb un grup. Amb els altres tres tinc problemes. Igual és que des d'un principi no em vaig mostrar dura. Però com? Què vol dir mostrar-se dura? Jo només vull que ens escoltem. Bé, de fet, jo els escolto a ells, però no a l'inrevés...

Només fa un mes i mig que sóc mestra. Ho sóc. A vegades ho dubto, però. Sí, ja sé que el més normal del món és que tingui aquest núvol aquí. Però vull desfer-lo i no me'n surto, no sé com.

Estic tan tensa que... No els veig. Estic més pendent del que em passa a mi, del que sento per dins que del que està passant al meu voltant, de les petites feres aquelles que corren per la classe. Si pogués relaxar-me i observar-los! Com es fa? Com es pot fer això? Com puc arribar a establir una relació amb ells d'estima, respecte...?

Com em relaxo amb la visita de l'inspector embolicada també al núvol? Amb el curs d'interinatge? Amb les fantàstiques programacions que hauria de començar a fer? Per on es comença? De quin fil haig d'estirar primer per desfer aquest núvol?

Sol, solet, vine'm a veure, vine'm a veure,

sol, solet, vine'm a veure que tinc fred.

Càstig amb final dolç

Quan es castiga els nens sense pati, una també es castiga. Però a més, si ets novata, els castigues sense pati un dia que tu no hi havies d'anar al matí. I això és el que m'ha passat avui.

Però resulta que els mestres de primer m'han cridat i m'han dit que entrés a l'aula un moment. Ui, quina por que em feu!- he dit jo quan he vist les dues classes col·locades davant la pissarra. Aleshores un dels nens m'ha explicat que volien donar-me un regal que m'havien fet pel meu casament. Mireu:

És un àlbum ple de dibuixos i frases del tipus "CESIGUISFALIS" (traducció, per si de cas: que siguis feliç) o "CETENGASMUXOSIGOS". No he pogut parar de somriure mentre me'ls mirava al bus tornant cap a casa.

Segur que m'enteneu quan dic que ha estat el meu millor regal de noces.

I jo em pregunto...

Avui he començat un curs sobre l'ensenyament de l'anglès amb els petits. La veritat és que no sabia què anava a fer-hi exactament ni el programa del curs però tampoc no esperava el que hi he trobat. Així explicat ràpidament, una selecció de recursos, activitats, idees, etc, sobre les festivities. Que consti que encara no dic si bé o malament, només que no m'esperava que fos així.

He sortit d'allà amb el cap ple de coses boniques i divertides per fer a les escoles, però... jo em pregunto:

_ Haig de parlar anglès si no et fan cas ni quan t'estan entenent?
_ Què faig amb tots els posters i decoració si no hi ha aula d'idiomes?
_ La utilització del power point està molt bé però si tens la infraestructura adequada.
_ És massa tard per intentar fer la classe en anglès?
_ Com puc adaptar tot allò a les meves petites feres?
_ Pa mi que els seus nens de primer no són com els meus nens de primer, aleshores hi ha coses que no sé com fer-les encaixar. A vegades em sembla que viuen en un món que no existeix.
_ I si intento que existeixi? I si poso el meu granet de sorra?

Bé, que bona nit! Que ja veieu que tinc força coses en les que pensar. Massa i tot?

Jo penso que ells pensen que jo...

I així és la meva vida. Imaginant que els altres pensen que jo penso que ells pensen. Això a què ve ara? Doncs que estic a casa pensant que hauria d'estar a la reunió de pares de l'escola.

Ho sento, sóc tan tímida i m'agraden tan poc aquestes coses que he marxat cap a casa. Odio ser novata en absolutament tot però abans que preguntar res he deixat que passessin els dies sense preguntar a ningú. He decidit que si volien que hi fos ja m'ho haguéssin dit. Coi, tia, sempre igual! De fet, m'ha anat bé el comentari d'una companya que m'ha dit que, al cap i a la fi, només es parla de temes de tutoria.

I ara aquí em teniu: sense saber si em sap greu per mi mateixa (la veritat és que millor oportunitat per conèixer les famílies de les meves criatures no la tindré) o perquè la resta de mestres pensaran que hi hauria de ser o vés a saber què.

Aixx! Què feliç seré quan deixi de complicar-me l'existència...

Coses del bilingüisme

Em costarà molt estar amb els grups que m'han tocat, ja ho vaig dir en el post anterior. Hi ha moltes coses encara que no sé com fer però bé, espero que hi hagi més moments com el d'ahir, em van fer riure molt: quan els vaig preguntar si recordaven el nom dels personatges, un va dir sí, embolic! Jajajaja! Pobret meu, si no anava malament no, el personatge es diu Leo. Exacte! Faig anglès i Leo es pronuncia /lio/. Embolic, lio... tant se val! Em va semblar boníssim!

Una tarda per...

Ahir va ser una tarda per:

a) oblidar?

b) reflexionar?

He decidit que em quedo amb la segona opció. Va ser una tarda horrible! D'acord que l'escola és del tipus, diguem-ne, difícil (deixem-ho així) i no hi va haver manera de fer res en cap dels dos grups... La meva primera reacció va ser de tristesa, una mica de fracàs,... Però no, pensant-ho després, he decidit que més que oblidar-la el que he de fer és reflexionar sobre què va passar i què puc fer perquè no passi sovint. Ja m'agradaria poder dir perquè això no passi més. Jajajaja, la realitat és la que és així que...

L'únic que em té una mica amoïnada és que ells no em coneixen i m'estan posant a prova, per tant per mi era molt important que el primer dia anés el millor possible. També és veritat que sóc nova en això i em tensa força que hi hagi un altre mestre dins de l'aula. Això els nens ho devien notar, suposo... Però no em queixo perquè de fet em va demanar si es podia quedar i jo vaig dir que sí.

M'agrada molt això que faig. Són els meu primers passos en això de l'educació però noto que cada dia vaig trepitjant una miqueta més fort. Entro cada dia somrient i surto de la mateixa manera, encara que a l'aula m'hagi quedat sense veu o s'hagin quedat tota la meva energia. No passa res. Estic aprenent moltes coses. M'estic coneixent a mi mateixa, estic guanyant confiança, veig que hi ha opcions diferents i que la meva també pot ser vàlida, que... QUE HI HA MOLTA FEINA ENCARA I TINC GANES DE FER-LA MOLT BÉ.