Substitut/a

M'he llevat aquest matí de sobte i he vist que ja no hi era a temps de donar-li els papers a la T perquè els portés a l'escola. Havíem quedat que aniria a la sortida del metro però m'he quedat sobadíssima amb el telèfon a la mà esperant l'avís de que ja arribava. Era la programació per qui em vagi a substituir després de setmana santa. Quan ens vam casar no vam poder/voler fer el viatge de noces i el farem ara. Sort que visc a prop de l'escola perquè m'ha tocat portar-los a mi...

Final de trimestre, informes, primavera, preparació del viatge, deixar tot enllestit perquè la persona que vingui no tingui massa feina, canvi d'hora... avui estic que no m'aguanto dreta! No he fet res de l'altre món però m'imagino que m'està sortint tot el cansament de cop.

Em pregunto com serà. Com rebran els nens a aquella persona? Se'm feia molt estrany estar pensant activitats i organitzant sessions per una altra persona. A més, m'he adonat que no estic segura de saber fer-ho. Vull dir que jo me'ls conec i que sé que hi ha coses de les que he preparat que no es podran fer perquè són uns "enfants terribles" i si no els coneixes se't pot desmadrar la cosa, però no volia deixar de programar el mateix que haguéssin fet si hagués estat jo.

D'altra banda, sovint he tingut la sensació que li deixava tot massa mastegat: ara la introducció del vocabulari així, allò altre d'aquella manera... No sé si cal tan pastat... Que ho faci a la seva manera, no? Cal? És la primera vegada que em substitueixen i, a més, jo vaig tenir la sort de caure en un cole per tot el curs, així que tampoc he hagut de voltar... O sigui, que ni idea.

Fins i tot li he deixat una noteta escrita a mà amb coses que se m'anaven acudint i que potser li serien d'utilitat. Mira, potser acaba pensant que quina tia més plasta, o potser resulta que he deixat de fer alguna cosa que potser sí que era important i que se m'ha passat completament, no ho sé. Del que no se'm pot culpar és de no preocupar-me'n, que porto tres nits dormint poc i malament...

No és hora de valorar el lloc que ocupen els mestres?

Avui he estat a la meva primera manifestació com a mestra. No entenia per què començava a aplaudir la gent quan hem girat la cantonada d'Urquinaona amb Via Laietana i m'han dit: "Mira, és que des d'aquest punt és on es veu la gent que hi ha". I realment no sé comptar així, ni sabria dir-vos estadístiques, però jo he trobat que erem molts. La veritat és que l'estòmac m'ha fet una volta estranya, he sentit emoció en veure tota la gent que té ganes de canviar coses.

Tot seguit, però, m'ha vingut un pensament: us imagineu que no hem de fer cap més vaga? Ha estat la primera i m'agradaria que fos la última. Sí, ja sé que estic somiant! A veure si és possible que es faci alguna cosa més que una campanya publicitaria pel reconeixement social de la tasca docent. Qui és el primer que ha de valorar el lloc que ocupem??

Certa hipocresia o supervivència?

El primer dia que vaig arribar a l'escola va ser ella qui em va fer el "tour" i em va explicar les quatre coses bàsiques que havia de saber (jjajaja! quina gràcia: QUATRE coses... En fi!). Vaig pensar que era una persona alegre i amb empenta, que es trobava bé a l'escola.

Amb el temps, però, he vist que ben poques coses li semblen bé però tampoc no parla amb qui podria sol·lucionar-les. Vull dir que és una persona que no para de remugar i criticar però que ho fa d'amagat.

Jo no vull ser així. No vull que la por o la inseguretatdeixin que se m'acumulin punts de vista, crítiques, opcions, etc, fins al punt de pensar que tot el claustre està en contra meu. Ara bé, si això passés i no estigués a gust, tampoc no m'agradaria fer la rosca a aquells qui després critico...

En fi, sempre són complicades les relacions. Això passa a totes les famílies, oi?

LA GALLINA NEGRA

Sóc especialista d'anglès (de primer any, per si fos poc!) així que quan em van dir que havia de fer la biblioteca dels de primer no estava segura de saber sortirme'n. Que no llegeixen! A més, ningú no em va donar gaires idees, també s'ha de dir. Tinc la sensació que em van deixar allà i au, ningú no es preocupa del que faig o del que no faig. Però bé, que aquesta no era la raó del post, sinó que me n'he sortit prou bé (crec) i us volia deixar dues activitats que els van agradar força.

A partir del conte de la Gallina Negra que vaig trobar aquí, la primera sessió el vaig explicar. A alguna sessió anterior, els havia llegit un conte amb pictogrames així que en vam estar parlant i vaig dividir el conte de la gallina (imprès eliminant paraules i deixant espais) per tal que ells poguéssin fer els dibuixos de les paraules que hi faltaven. Quan va estar acabat i pintat li vaig posar anelles i ara el tenen a la biblioteca de classe (dic biblioteca per anomenar d'alguna manera aquell raconet).

A la següent sessió els vaig donar uns talls de cartolina negra i taronja amb el cos, el bec i la cresta dibuixades (a la foto teniu la plantilla). Ells havien de tallar-los, enganxar-los i pintar les potes, que no era altra cosa que dues pinces d'estendre la roba.

I a mi aquests petits sempre em sorprenen perquè mai no m'hagués imaginat les vegades que em preguntarien si es podien portar la gallina a casa. I la puc pintar? I li puc fer això? I li puc fer allò altre? Mira, mira com m'ha quedat!!

Ja veus tu, dos talls de cartolina...

L'inventor!

Hauria de tenir una llibreta per escriure-hi totes les frases que surten per aquelles boques petites i que em fan molt de riure de tant en tant. Últimament estan especialment brillants, com la meva boleta papissota que em pregunta sorprès: "pero loz maeztroz también oz limpiaiz loz dientez??" I, quan li contesto que sí, que és clar!, em diu "pero aquí en el cole?"

Aquesta tarda també he tingut una mostra de com n'és de complicada la nostra llengua quan la M. ha dit que havia fet l'assaig dels "bunyols" en comptes de dir del "consell dels bulls".

I l'A., el dia que va venir l'inspector a veure'm a l'aula (per l'informe per ser interina menys d'un any d'experiència i estar un any al centre, o similars) em va preguntar si era inventor...

De tant en tant són tan... tan... TAN!

18/01/08

Aquests dies estic d'aniversaris. Primer va ser el de D'això, d'allò i del que vulgui explicar i ara de Mestreta. Estic contenta d'haver arribat a fer l'any amb els dos. I d'aquest n'estic especialment orgullosa perquè veig que vaig començar-lo que era una estudiant angoixada i poruga i bé, ara sóc una mestreta angoixada i poruga però, i en el però està la gràcia, veig que hi ha petits canvis, que estic creixent i, més que tot això, que m'estic reconeixent i acceptant tal i com sóc. Que el procés no ha acabat encara i que em costarà un any i dos o potser més ja ho sé, en sóc conscient. De fet, ser-ne conscient és la part divertida.

Un petó ben fort per tots vosaltres i gràcies per estar amb mi!

Seguim!

Deu fer uns 20 dies que no tenia cap somni. O que no els recordava, vaja, diuen que sempre somiem, però avui ha estat una excepció a tots aquests dies. És que tornem a la feina? He obert el correu aquest matí i tenia més missatges del normal. Tots de l'escola. D'acord, deu ser que sí que tornem a la feina...

Després de moltíssims anys treballant al comerç i, per tant, pencant com una burra als nadals, aquest ha estat força estrany. Per no dir mentides, haig de dir que el nadal passat tampoc no vaig estar al centre comercial però va ser diferent perquè jo estava molt capficada-preocupada-angoixada-iunllargetcetera per la carrera, que com ja sabeu, m'ha costat anys acabar, així que tampoc no es pot dir que el gaudís. 

Haig de confessar que no he fet els deures. O potser els deures més importants que tenia era, precisament, no fer deures. I us ben asseguro que això sí que ho he fet! Una part del nadal amb la meva família i l'altra amb la família del meu marit. No escola. No flashcards. No alumnes. No programacions. No llibres de text. 

Quan he arribat a l'escola tenia una sensació estranya. Són molts dies de vacances però ni m'ha fet molta mandra tornar, ni considero que hagin estat massa dies, ni massa pocs... Tot en la seva mida justa. Justament per això em sento rara: per a mi, començar a treballar després de les vacances era un suplici. Ja plorava una setmana abans! I aquesta vegada no ha estat així. He anat a l'escola com si res, assimilant perfectament que és el que toca. 

Jejjeje! Potser també ajuda que els dijous només faig de 15 a 17 (i són reforços) i que els divendres no treballo!! ;-)