Olor a mar

Són gairebé dos quarts d'una i els de Cicle Inicial estan fent la fila per anar al menjador. Quan passo pel costat d'ell, l'F em diu "eeeeei, has ido a la playa!".

"I tu com ho saps?" li pregunto jo, pensant-me que ha confòs els sostens que porto lligats al coll amb un bikini.

Però no, no era per això. Riu i em contesta: "porque me he acercado y hueles a mar".

Espero que fer olor a mar sigui positiu perquè sí que he anat a la platja, però ja fa quatre dies d'això...

S'acaba...

Sigui per la raó que sigui, no tinc la sensació d’haver-ho fet massa bé aquest any. Atenció als qui em coneixeu, que no m’estic flagel·lant, només dic que hi ha moltes coses (moltíssimes) que he de millorar. I això està bé, reconèixer és el primer pas per poder canviar, oi?

El dia que vaig llegir aquest post de la zel, just havia començat a portar coses de casa cap a l’escola i de l’escola cap a casa... Ja ha passat tot un curs i gairebé ni me n’he adonat! A mida que anava posant la bata a la bossa, tornant els llibres de classe a la biblioteca i desenganxant totes les etiquetes en anglès que he anat deixant pels passadissos, se m’anava encongint una mica el cor. Per bé o per mal serà difícil que oblidi aquesta escola. Ha estat el lloc on he iniciat aquesta carrera que a vegades sembla que no va enlloc. Per això mateix, per ser el primer lloc, i els principis sempre costen, tinc la sensació d’emportar-me més mal de caps que alegries, però no deu ser cert. Com a tot arreu hi ha de tot. He conegut gent que no ha tingut ganes de conèixer-me, que ni deu saber com em dic i que tant li fa com em vagi demà o demà passat. Però també he conegut gent maca i gent molt maca, persones amb molta estimació per la seva feina i amb ganes d’ajudar.

Quan vaig posar la bata a rentar encara vaig treure un dibuix arrugat de la butxaca. L’R sempre me’n fa i després quan toca fer-los a classe resulta que no en té ganes... Com són! Els nens, per què no dir-ho?, deuen haver patit la meva manca de pràctica. Sense adonar-me’n, m’ha costat estimar-los perquè estava massa pendent de mi mateixa. Pot semblar mentida, però també hi ha deu haver algun que no deu saber com em dic. Sigui com sigui, aquests són els meus primers nens i (a vegades malgrat ells mateixos) els trobaré a faltar perquè l’any que ve ja no els veuré. Vés a saber on estaré i com... I ells? Com estaran? Hauran trobat feina els pares de la B? A l’A li anirà bé el canvi d’escola? Haurà servit de res que la K repeteixi curs? Haurà crescut l’autoestima del C? I en D, deixarà de guardar tanta ràbia?

A la facultat ningú no et diu res sobre tota la càrrega emocional d’aquesta feina...

Cinc. I què?

Potser el que ara us explicaré no és tan greu i no cal que m'ho prengui malament ni hi doni més voltes. Com que tinc baixa autoestima, reconec que a vegades tot m'ho agafo com si fos un atac personal.

El cas és que ja hem fet la primera reunió d'avaluació. Tothom va dir les seves notes globlals i quan jo vaig dir les d'anglès i les van apuntar, un, dos, tres, quatre i cinc, van comptar els suspesos! D'acord que sóc la que més ha suspés però a mi m'ha fet la sensació que el problema no era qui i perquè havia suspès sinó el nombre.

Realment el que em fa més ràbia és que aquesta assignatura no és, ni de lluny, la principal prioritat de l'escola. De fet, no és ni l'última. I ara què passa, que de cara a la galeria, no queda bé que hi hagi un nivell baix. Els alumnes d'aquesta escola tenen molts problemes d'aprenentatge. A banda, amb l'anglés tenen molt poca paciència i molta frustració i en tot el curs no he aconseguit que no desconnectin a la primera que no entenen una paraula. No dic que no hagin patit la meva inexperiència, han estat els meus conillets d'índies, però si s'estableixen uns objectius i no els aconsegueixen... Pffff!!! Què difícil que és tot això!

Torre Eiffel

Hi ha una pàgina que ens convida a participar amb diferents relats a partir d'una proposta que sol ser un quadre. Fa temps que me la miro i avui m'he decidit a participar. Aquí teniu el meu relat:

De com frustrar les il·lusions i capacitats de la mainada

En Charles anava cap a l'escola ben content. Estava segur que el seu projecte agradaria molt al professor. Els havia demanat que dibuixessin un element característic de la seva ciutat i ell havia pensat en la Torre Eiffel. Li agradava molt pintar, així que va agafar els seus olis i va començar a fer pinzellades aquí i allà sense parar. Va dedicar-hi molts dies i per això anava ben content i orgullós amb el seu quadre sota el braç. 

La seva alegria va quedar tallada de cop en veure la cara de monsieur Ferrer. Es va posar vermell com una tomata i no va parar de dedicar-li un munt d'insults. Va agafar aquell quadre i, mostrant-lo a la resta dels alumnes, va cridar que la Torre Eiffel no era així, ni tan sols del mateix color, que semblava que n'hagués dibuixat la destrucció, que aquella imatge no era real i que no s'entenia res. Tot seguit va fer petar el quadre contra la taula i es va trencar per la meitat. 

Mentre sentia el riure dels companys de fons va agenollar-se ràpidament a recollir allò del que ell n'estava tan satisfet, pensant que potser havia fet el ridícul i que mai no arribaria a ser famós. Potser tampoc pintor...

 

Dels nervis a la calma... O no.

Aquest any he sobreviscut. Tinc la sensació que no he pogut viure la meva feina, massa angoixa, massa autoexigència i massa tensió. Però bé, això ho deixarem pel post del que he après en aquest 3r trimestre (tal com vaig fer amb el primer i el segon). 

Falta ben poc perquè es deixin de sentir els seus crits pels passadissos i els meus dins les aules. Qualsevol diria que m'agrada cridar però no ho he sabut fer d'una altra manera. Avui, per exemple, ha estat una tarda de desesperació, la pitjor en tot el que portem de curs. Amenaça rere amenaça per poder fer una feina de no res. He acabat esgotada, cadascun d'ells s'ha endut un xic de l'energia amb que la mestreta venia carregada aquest matí. 

Ja m'havien dit que la primavera els trastoca un xic i que després de setmana santa estan especialment moguts. Però això? Marededeusanyor! Per no fer-nos gaire mal, ni ells ni jo, he decidit no avançar més matèria (més llibre, vaja). Ara miro desesperadament llibres que tinc per casa, cerco idees, recursos a internet, intento buscar en el que em van ensenyar a la carrera ... Els queden 4 o 5 hores d'anglès fins a final de curs, així que m'agradaria (i molt!) que, en aquest poquet temps, poguéssim esborrar tants crits i mal comportament i acabar tots una mica més relaxats.

Falta ens fa!

Com si del PP es tractés...

Com explico el que us vull dir sense sortir de l'anonimat? Com explico que no entenc com es pot ser tan desgraciat? Com explico que a l'escola no hem volgut fer pantomimes ni teatres amb el conseller i això ha significat que hagin decidit donar-nos l'esquena? Perdó, que l'esquena ja la donaven, però diguéssim que ara és "oficial".

El més trist és que si governés el PP ho hagués entés... 

Quan els llibres no calen

Avui a la reunió de cicle s'ha parlat sobre els llibres, sobre la valoració que en fèiem dels que s'estan utilitzant. La veritat és que feia temps que tenia ganes de dir el que he dit avui, una pregunta tan senzilla com "Cal el d'anglès a CI???"

El meu punt de vista és que no. Rotundament no. Com a mínim on estic jo. Per què?

_Les famílies compren els llibres, quan la seva situació econòmica és pèssima pèssima, per a que els nens (que només tenen una hora d'anglès a la setmana) portin la meitat sense fer.

_La mestra (jo en aquest cas) em sento totalment limitada perquè, com que han comprat els llibres, jo em sento en la obligació de fer el màxim que pugui. Fer llibre per fer. Bonic, oi?

_A Cicle Inicial l'anglès és totalment i absolutament oral, oi? Doncs si es volen llibres, per què no poden ser socialitzats?

_Si jo haig de fer llibre, on queda l'atenció a la diversitat? Amb la quantitat de recursos d'anglès que es poden trobar a interneeeeeeeeeeet!!!!

Continuo? Crec que no cal... Problema? Doncs que això que hem comentat a cicle ho hauré de parlar amb les companyes de departament i no crec que hi estiguin d'acord amb que l'any que ve no hi hagi llibre. 

D'altra banda, igual també els molesta que ho hagi exposat abans al cicle, però què voleu que us digui, ha estat avui quan se n'ha parlat i jo he dit la meva...

Potser m'equivoco, però just el curs passat van canviar el llibre i/o l'editorial i diria que n'estan prou contentes. I sí, el llibre està molt bé, però crec que s'ha perdut una mica de vista el context.